Joan Mayans - El futur no és el que era

Aviat va haver-hi comentaris. El Manel tenia bona planta. Alt, sec i segur d’ell mateix, desprenia carisma. Tenia una mirada verda i magnètica que s’enduia tota l’atenció de qui el mirés. Al seu costat, l’Helena brillava encara més. Amb els seus cabells rossos, llargs i llisos, i la seva roba cara i sòbria, sovint semblava que sortia d’alguna revista. El seu rostre era més fred que bell. Al seu cos, els angles predominaven per sobre de les corbes. I, no obstant això, emanava una imatge de perfecció distant, impol·luta, que funcionava com una cuirassa perfecta. Junts, el Manel i l’Helena, feien una parella solvent, equilibrada i competitiva. I, malgrat els comentaris, la proximitat mai no es va convertir en intimitat.

Que no hi hagués intimitat, però, no vol dir que fossin només companys de feina. O amics. L’Helena va aprendre d’ell. Va créixer amb ell. El comparava constantment amb el seu marit, tot i que ho feia només amb una finalitat analítica. Allí on el Kai era emotiu, el Manel era cerebral. On el Kai mostrava indecisió i dependència, el Manel era ambiciós i tenia el camí clar. El Kai en tenia prou amb el seu sofà i el trajecte diari de Cabrera de Mar a Barcelona. El Manel havia corregut mig món i tenia planificat conèixer l’altre mig. Al Kai li confiaria els seus fills. Al Manel, la seva pròpia vida. Com més temps passaven junts, més malaltís era l’exercici comparatiu. I la balança sempre acabava decantant-se cap a la banda del Manel.

La corresponia, el Manel? La desitjava? Sentia atracció física? Cap d’aquestes preguntes tenia la menor importància per a l’Helena. Perquè tot plegat se situava en el terreny de la hipòtesi. La realitat, en canvi, era que el seu marit i el pare dels seus fills era el Kai. I no tenia cap intenció de canviar-ho. El Manel era un recordatori. Una assegurança. Un univers paral·lel. Una possibilitat. Si mai el Kai la cagava, activaria el Manel. Si mai ella mateixa es cansava de la seva vida tranquil·la i convencional, recorreria al Manel. No sentia ni urgència ni necessitat. Vivia arrecerada en les seves comparacions, en la facilitat per activar el seu pla B. Somiava que acaronava el botó nuclear que podia fer saltar pels aires la seva vida, la seva família i la seva imatge de nena perfecta. El Manel era el botó. L’alternativa. La possibilitat de ser algú diferent. D’enviar-ho tot a la merda i sorprendre tothom, per una vegada.

Per això la notícia del càncer la va estabornir. El Manel va desaparèixer de l’oficina. Ella va seguir l’evolució de la malaltia a una distància prudencial. Poques setmanes abans de la seva mort, quan el va visitar per darrer cop, ell li va agafar la mà. La seva mirada verda i carismàtica ara era del color de l’aigua bruta. Tenia la mà freda. Ell va començar a parlar-li amb més tendresa i emotivitat que mai. Li agraïa la fe, la força, la intel·ligència. Ella escoltava, impàvida, posant més atenció a la inquietant temperatura de la seva mà que a les inesperades paraules. Si en aquell moment compartiren cap sentiment, era la por. Una por gran i fosca. Una por freda i aquosa. Com els seus ulls. Com la seva mà. Ell continuava parlant, enllaçant lamentacions patètiques amb promeses inassolibles. L’Helena ja no l’escoltava. Només esperava l’aparició de qualsevol excusa per sortir d’allí. Quan finalment va marxar, es va notar seca i muda. Va enviar sa mare a ocupar-se dels nens amb dos whatsapps i quan va ser a casa, amb la certesa de disposar de tres hores de total solitud, va començar a plorar amb més força, més tristesa i més ràbia de les que mai havia sentit en tota la seva vida. Tant va plorar que, quan finalment el Manel es va morir, ja no li quedaven llàgrimes per vessar. Les becàries ploraven. Els tècnics ploraven. Les administratives ploraven. I ella, la seva íntima col·laboradora, estava seca i absent.

El santuari de la Misericòrdia de Canet és com un mausoleu. S’aixeca abruptament en una esplanada gran que hi ha al final de la pujada del passeig. D’inspiració neogòtica, les seves formes netes i clares són una promesa de pausa i calma. L’Helena se sorprèn de trobar-hi la porta oberta. A dins no hi ha ningú, però les estretes vidrieres de colors construeixen un calidoscopi de llumetes i reflexos que fan que el lloc sembli acollidor. Amb la xafogor de fora, gairebé té fred quan fa un parell de minuts que seu a la tercera fila, en un banc de fusta fosca. La quietud del lloc l’empeny a pronunciar en veu alta la pregunta que fa estona que rebota contra les parets del seu crani: “Què collons em passa?”

Què collons li passa? Què s’ha desencadenat dins seu amb la mort del Manel? Qui és l’Helena? La bona filla, bona mare, bona treballadora i bona esposa que ha representat durant tota la vida? O aquest neguit, cada vegada més freqüent, que especula amb trencar-ho tot, només pel plaer de veure-ho tot esquinçat i descobrir què passaria després? El Manel li deia que sota aquella aparença de nena eternament en filera per fer la primera comunió hi havia una força amagada. I l’animava a desfermar-la. És clar que no l’hi deia perquè destruís res, sinó per encoratjar-la a prendre les regnes, a afermar-se dins l’equip de treball de l’Ajuntament. Ell en deia assertivitat , amb aquell llenguatge de consultor que de vegades gastava per donar-se importància.

Però la força amagada de la qual parlava el Manel no era cap secret per a ella. N’era conscient aleshores i n’és conscient ara. Sempre ha existit. L’Helena intrínsecament bona i l’Helena radicalment dolenta conviuen sota la seva pell blanca i pigada. L’àngel sempre ha dominat la superfície. Però potser tants anys de repressió han alimentat l’altra Helena, l’egoista i cruel. Potser el Manel la va fer créixer. Les aparences, el què diran, la imatge pública i la privada són el mur de contenció. La paret mestra del seu equilibri. Però el mur té escletxes. Unes escletxes a penes visibles des de fora, si un no s’hi fixa. I ningú no s’hi fixa. Aquesta és la sort. Tothom se la mira de lluny, però ningú l’observa amb atenció, l’Helena. És tan ferma que tothom la dona per descomptada. Mentrestant, per dins, creixen les esquerdes.

“Què collons em passa?” L’Helena intenta posar en ordre pensaments i sensacions. Li costa trobar una explicació lògica i racional als seus darrers mesos. Ni s’imagina haver-ho d’explicar. Però no per vergonya, sinó per coherència. En què s’ha convertit? En una mentidera? Una impostora? Quina mena de doble vida està alimentant? A qui està enganyant, realment? Quant temps aguantarà la paret mestra?

Comença a entrar gent a l’església. Són gairebé les dotze del migdia. El soroll interromp el seu pensament. Se sent fora de lloc dins una església, quan hi ha persones que es prenen seriosament el que representa. Decideix marxar, tot i que a fora la calor amenaça de fer-se difícilment suportable. Camina buscant ombres, transpirant, pensarosa i absent, poble avall, comptant que, d’una manera o una altra, al final del pendent trobarà l’estació de tren.

La mort del Manel va ser un punt d’inflexió. El pla B que ell representava era, paradoxalment, el que aguantava el pla A. Mirar-se’l a través del vidre del despatx era suficient per calmar les seves ànsies destructives. Però el càncer va ser un cop de martell, sec i definitiu, que va rebentar el vidre. Sense pla B, el pla A trontolla. I ella, sense saber si vol apuntalar-lo o acabar-lo de tombar, només pensa a fugir.

Fugir. Pot fugir una funcionària del Departament de Comunicació de l’Ajuntament? Pot fugir una mare responsable de dos infants innocents? D’alguna manera, potser sí. L’Helena es va autodescartar ràpidament de la cursa per a la successió del Manel. Va recuperar la seva jornada reduïda sense donar explicacions. No va dir-ne res a ningú: ni als seus pares, ni als seus fills, ni, especialment, al Kai. L’efecte immediat va ser disposar d’un estrany volum d’hores buides que passaven per davant d’ella sense que se n’adonés. Fugir és un verb que l’Helena va aprendre a conjugar en subjuntiu. No dir-ho a ningú no era una mentida. Era una rebel·lió. Aigua escolant-se per les escletxes del vidre esquerdat, empantanegant i podrint els fonaments de la seva vida d’ordre.