Joan Mayans - El futur no és el que era

Com qui sobreviu a una explosió, els seus sentits van quedar afectats. Veia el món a través d’un tel borrós. Tocava les coses com si portés uns guants gruixuts. Les olors passaven de llarg sense produir-li plaers ni fàstics. Les paraules li arribaven esmorteïdes, com si dugués un escafandre a totes hores. Els nens van notar quelcom imprecís, però s’adapten tan ràpidament a tot que de seguida ho van naturalitzar. A la feina ja estaven acostumats als seus silencis. Que augmentessin encaixava perfectament amb un dol rere el qual tothom va intuir quelcom més profund del que la seva relació laboral amb el Manel justificava. Van tornar els rumors sobre ells, però ara contenien menys malícia que llàstima. A casa, el Kai no va notar res. Potser l’Helena va dissimular més amb ell que amb els altres, com si fos conscient que les seves fantasies amb el Manel eren una forma de traïció. Potser simplement el Kai no s’hi va fixar gaire, perquè entre ells ja feia temps que la logística havia vençut la mística. El cas és que l’Helena caminava pel món com si portés un vestit d’astronauta i ningú semblava adonar-se’n o atrevir-se a demanar-li explicacions. Com si fos normal. Com si no hagués de passar res més.

El tren que l’Helena ha agafat a Canet ha passat de llarg de casa seva. Recorre les platges del Maresme i travessa els budells subterranis de Barcelona. L’Helena emergeix a la superfície a l’estació de Sants. Ja a l’exterior, la zona té l’aspecte desèrtic i desnaturalitzat propi del migdia d’un diumenge de juliol. Ni tan sols se senten els cops dels patins dels skaters quan camina per l’esplanada de formigó i quitrà que va fins al carrer del Vallespir. Allí agraeix l’ombra i camina fins a la plaça del Centre. Treu sis-cents euros d’un caixer automàtic, se’ls posa amb cura dins la cartera i continua per l’avinguda de Madrid fins que arriba al portal que estava buscant.

Podria dir que han estat els seus peus que l’han portat per inèrcia fins allí. Però seria una excusa. Des que ha pujat al tren, ha tingut clar quina seria la destinació dels seus passos. A penes fa setanta-dues hores que ha premut per primer cop el polsador del 4t 2a que té davant, identificat amb una cartolina poc discreta que diu Carlos Picas. Ara, però, no el prem. Hi ha quelcom que la paralitza. És vergonya? Por? Culpabilitat? Fàstic? L’Helena nota com el cor se li accelera sota la camisa humida de suor. La palpitació és agradable. La reconeix. La seva víscera principal, ensopida, letàrgica i absent des de fa mesos, reviscola davant l’expectativa del que hi ha a l’altra banda d’aquell botó, d’aquella porta, d’aquell ascensor de portes verdes.

Ella no s’esperava que li passés res. Insensible, calmada i racional com sempre ha estat, mai va imaginar que la mort del Manel l’empresonaria en un món sord, cec i asèptic. Potser una altra persona hauria optat per superar el dol amb drogues o fàrmacs. Altres haurien caigut en una depressió i s’haurien capbussat en mesos de teràpia. Altres ho gestionarien fent esport, follant amb desconeguts, robant a El Corte Inglés o escrivint una novel·la, o, simplement, mirant cap a una altra banda. Ella es va quedar grogui. Embotada. Momificada rere gruixudes capes de benes invisibles. Des de l’altra banda d’aquella nova pell que l’aïllava, el món cada cop li semblava més indiferent. No sentia desig, gana ni compassió. No sentia tendresa, ràbia ni dolor. Simplement, no sentia. No sentia res.

Inquieta, va començar a provar coses.

L’alcohol no va servir, perquè, com sospitava, l’emboirava encara més.

El sexe sempre li havia resultat quelcom sobrevalorat, però no va voler descartar-ho. El Kai no va saber d’on sortia aquella sobtada fogositat, estranyament forçada, artificial i agressiva. Abans, però, d’elaborar cap teoria, l’Helena ja ho havia descartat i ell es va quedar sense cap explicació, ni de l’arrencada, ni de la frenada.

Pensant en el Manel, va valorar dos dels vicis que ella li coneixia. El primer era la cocaïna. El Manel en prenia d’amagat, de tant en tant. Li va dir no com una confessió ni com una confidència, sinó com una dada, gairebé una estadística. Fins i tot li va suggerir provar-la quan necessités una empenta. L’Helena li va dir que no, que ni pensar-ho. No va saber si creure-se’l, però no s’imaginava a ella mateixa prenent-ne. Com? Esnifant-la? “Quina angúnia”, va dir-li. Recentment, mesos després de la seva mort, ho havia considerat. Potser serviria per trencar aquell embolcall que l’envoltava. Però seguia fent-li massa angúnia, massa fàstic i massa dubtes. I si no ho feia bé? I si perdia el control? No. Impossible. Descartat.

Així que va pensar que provaria l’altre vici del Manel: les cartes. Ell hi jugava amb una certa regularitat. Deia que una timba de pòquer era millor que un postgrau en psicologia empresarial. A això no va convidar-la mai, però de tant en tant n’hi havia parlat. De la tensió a les mirades. De les incerteses que revelava cada gest, cada vacil·lació. No va imaginar-s’ho com una addicció. Més aviat com un terreny desconegut on ella mai hauria gosat penetrar. De manera que va provar el joc. I, per primer cop en molt temps, va notar quelcom bellugant-se dins seu.

Va començar amb el pòquer per Internet. A les primeres partides només s’hi jugava els punts que et donava un portal per registrar-te. S’hi adormia. Ni guanyar ni perdre li generaven cap emoció. Fins que, abans d’abandonar-ho, va ingressar-hi 50 euros. I la sensació va canviar radicalment. Passar dels punts de mentida als diners de veritat va transformar l’experiència. Durant un parell de setmanes va arribar a passar-s’hi quatre o cinc hores diàries. La resta del dia seguia vivint dins la seva closca, amb sordina. Però quan estava connectada i jugant se sentia gairebé normal. Sentia coses. Sentia emoció, por, riscos, tensió, inquietud. Sentia vida. Cada mà de cartes electròniques era una promesa de sensacions. Liofilitzades dins un entorn sintètic, sí. Però sensacions al cap i a la fi. Guanyava. Perdia. Ho recuperava. I tornava a perdre-ho. El temps passava volant. Fins que també allò va començar a fer-se repetitiu. La derrota només reduïa el seu saldo. La victòria, simplement l’incrementava. La tensió, l’anticipació i l’adrenalina que notava en cada risc que prenia s’esgotaven. Havia d’explorar alternatives.

Va provar el casino. Era l’opció més abastable. Va anar-hi un dimecres a primera hora de la tarda. A pocs metres de les platges de Barcelona, que s’omplien de turistes i passavolants perseguint els rajos del sol de maig, ella travessava les portes del més previsible dels temples del joc. Si s’esperava glamur i distinció, el que va trobar estava entre la sordidesa i el ridícul. Si s’imaginava el bullici d’un hotel de Las Vegas, el lloc on va entrar semblava més un bingo de poble. No tant pel decorat, que era pretensiós i exagerat, sinó per la clientela. El que l’Helena buscava al casino eren rivals. Persones a qui enfrontar-se, que servissin per retrobar l’emoció que els pseudònims dels jugadors virtuals ja no li proporcionaven. Volia mirar la cara d’un altre jugador mentre ella apujava una aposta o mentre esperava a veure com girava les seves cartes. Però el casino no li ho proporcionaria. En comptes de rivals, va trobar cosins germans dels mateixos que s’empastifaven de protector solar a tres-cents metres d’allí, passejant en samarreta i un got de plàstic a la mà, rient-se de tot. Turistes, jubilats i ociosos llençaven diners a la ruleta i a les màquines, com qui llença monedes a un estany o bocins de pa dur als ànecs. Cambrers i crupiers repentinats contenien la respiració i la vergonya quan l’enèsim nòrdic baixat d’un creuer tornava a preguntar-los les regles del blackjack. Les taules de pòquer eren buides, excepte una en què un grupet de russos, segurament celebrant un comiat de solter, es prenien el pèl els uns als altres. Va marxar sense jugar.