Joan Mayans - El futur no és el que era

L’Helena suposava que hi havia llocs on es jugaven partides privades, però no sabia com entrar-hi. No tenia clar ni que fossin legals. La decepció del casino i la davallada en l’interès que li generava el pòquer en línia van aïllar-la encara més. La Clàudia preguntava a son pare què li passava a la mama. El Kai provava de parlar-hi, però només obtenia respostes lacòniques que ho reduïen tot al cansament, la feina, l’esgotament domèstic i l’anèmia que, oportunament, li havien diagnosticat a principis d’abril.

Uns dies després del fiasco del casino, el Kai va endur-se-la a sopar a un restaurant pijo del Born. Era a principis de juny. No fa ni un mes. Els nens es van quedar amb els avis. Tots reien. Anar a dormir a casa dels avis era sempre una festa intergeneracional. L’avi Alfonso remugava teatralment. L’àvia Rosa es deixava fer pessigolles pel Martí. La Clàudia feia xiscles perquè el gos provava de llepar-la. Quan van tancar la porta del cotxe per anar cap al restaurant, tots els sorolls vitals i festius van apagar-se. La ràdio va omplir el trajecte. L’Helena mirava per la finestra, perduda entre monosíl·labs. Cansat, el Kai va abordar-la a les postres.

—M’ho diràs, què et passa?

—Què? —va dir ella, fent com si no l’hagués sentit, mentre activava les defenses.

—Tota la nit has estat molt callada. Fins i tot per a tu.

—Què vol dir “fins i tot per a mi”?

—Ja saps a què em refereixo.

—No, no ho sé.

—És igual. Mira’m. Mira’m i intenta-ho: què et passa?

—No em passa res —repeteix ella, marcant molt les pauses entre les paraules.

—No és veritat.

—Deixa de mirar-me així. T’he dit que no passa res, collons.

El Kai es va quedar callat i tallat. Sentia ràbia. Ell estava esforçant-se. Ho pensava de debò. Però era inútil. El que li feia ràbia no era la seva distància, sinó la seva incapacitat per fer-hi res. Per això no va continuar la conversa i va tornar a centrar-se en el plat amb el tros de tiramisú a mig acabar. “Ja tornarà, quan vulgui, quan li faci falta”, va pensar. En silenci, tallava, mastegava, s’empassava i digeria una barreja d’un tiramisú massa dolç i uns pensaments massa agres: “Jo ja he fet més del que tocava. Me n’he preocupat. L’he mimat. Però ja n’hi ha prou. Tothom té moments de dubte, de nostàlgia i de frustració, no? O és que només hi té dret ella? Qui, passats els quaranta, no sospita que ha desaprofitat la seva vida? Qui, a aquestes alçades de l’existència, no s’ha adonat ja que és poc més que la suma de totes les decisions errònies que ha pres al llarg dels anys?”

L’Helena recorda l’escena. Recorda que va observar-lo. Hi va veure un home trist. Les bosses sota els ulls, la papada creixent, l’afaitat irregular i la mirada reclosa rere unes ulleres massa velles i massa brutes mostraven un home gastat. Es va preguntar quin sentiment li despertava aquell rostre tan anodinament familiar. No va trobar cap resposta. No hi havia sentiments dins seu. Contrariada per aquella enèsima prova d’incapacitat per sentir, va buscar més al fons. Li va semblar que hi trobava quelcom. Alguna cosa que transitava entre la tendresa i la compassió, davant la figura d’aquell individu desorientat i desvalgut. No devia ser amor, perquè amor és un concepte que mai ha acabat d’identificar, per bé que l’hagi invocat quan ha estat adequat o necessari. No és desig, segur, perquè mai li ha durat gaire temps el desig per un home. Però si hi ha tendresa i compassió, ja hi ha quelcom d’important. El Kai no es mereixia ser maltractat. Potser no estava sent prou justa amb ell. Potser sí que li devia alguna explicació.

L’Helena va treure’s un as de la màniga, en forma d’un relat efectiu i commovedor. Era una gran narradora. Hauria estat una magnífica guionista de serials radiofònics i comèdies dramàtiques de baix pressupost. Va parlar-li del Manel com mai n’hi havia parlat. La malaltia i el seu desenllaç ja els coneixia, és clar. Però aquell vespre va detallar com li va afectar a ella. Com qualsevol bona ficció, s’alimentava de fragments molt reals i de sensacions autèntiques. Va descriure un daltabaix, un sotrac, una caiguda que era tan creïble com manufacturada. A mesura que parlava, notava que ja no li explicava, estrictament, el que la desaparició del Manel li havia provocat a ella, de forma directa. En canvi, va elaborar una història emotiva i sentida sobre el que la mort del Manel hauria pogut provocar en algú com ella. La futilitat de la vida. L’arbitrarietat de la mort. El buit quotidià. Les misèries de la micropolítica de l’oficina. La por per la facilitat amb la qual, de cop, tot se’n va a la merda, per molt que hagis treballat. “I si t’hagués passat a tu?”, es preguntava en veu alta, humitejant-se els ulls, assolint el zenit de la seva interpretació. “Què faríem nosaltres, si et passés a tu?” L’Helena va dubtar per un moment si s’havia excedit en la dramatització. La cara d’agraïment del Kai li ho va desmentir. Estava commogut i agraït: havia obtingut una història rodona, coherent, en la qual ella es mostrava humana i vulnerable i ell gaudia d’un paper gairebé heroic. No podia imaginar-se unes postres millors per a aquell sopar. Quin plat pot ser més dolç que el regust de ser important per als altres?

En acabar, ja no eren una parella trista. Ella estava satisfeta amb el que havia explicat. Havia elaborat un marc explicatiu convincent que serviria durant un temps. Ell estava content per haver aconseguit, finalment, un retorn als seus esforços. Havia trencat les muralles de l’Helena. Les seves pròpies tribulacions li semblaven ara més insignificants. Què era, una tarda perduda a La Concha, en comparació amb tot el que l’Helena havia confessat?

Van coincidir a no voler cafè i afanyar-se a demanar el compte. Ella va dir que no volia anar a prendre res, que preferia anar-se’n a casa. Que necessitava descansar. “És clar”, va comprendre ell. A casa, ella es va adormir al sofà en qüestió de minuts. Ell va empalmar dos episodis d’una sèrie en què les famílies protagonistes superaven tots els problemes quotidians amb una admirable solvència emocional. A la sèrie, les mares eren intel·ligents. Els pares, memorables. Els fills, agraïts. I les esposes, sensuals i sensibles. De vegades, el món té sentit, pensava el Kai, mentre mirava títols de crèdit amb un somriure als llavis, volent creure que el que veia al sofà i a la pantalla estaven més relacionats del que podria semblar.

El matí següent ella matinà. Va connectar-se i va jugar gairebé dues hores i mitja, fins que va sentir el soroll del Kai que s’aixecava. Havia perdut cinquanta-cinc euros, però un dels adversaris que l’havia guanyat va parlar-li d’un pis a l’avinguda de Madrid on solia haver-hi partides en marxa de dimecres a diumenge, gairebé sense pausa. “Hi vas i ho proves un dia”, va resumir ell. Ella es va apuntar l’adreça i va decidir que sí, que ho provaria. Un dia.

Avorrida com estava del joc en línia, el dia de provar-ho no trigà gaire a arribar. Va ser fa només tres dies, dijous passat. Va viatjar en tren mirant de pensar en qualsevol cosa menys en el que anava a fer, però va sortir del metro amb el cor a la boca. Va caminar per un carrer ple de persones abduïdes per les seves vides normals, ocupades, serioses i significatives. Va travessar, plena de nervis continguts, aquell mateix portal impersonal i vulgar que ara contemplava. No recorda quant temps feia que no se sentia tan viva. Va jugar fins que no li van quedar diners. Cada aposta arriscada que va fer li va semblar com un salt al buit. Cada mà guanyada, un orgasme que a penes podia dissimular. Cada derrota, una fuetada contradictòria, plena de dolor i plaer alhora. Les cares dels adversaris, vencedors i perdedors, eren tan a prop, eren tan immediates, que el record de les partides d’Internet li va semblar una burda joguina.