Joan Mayans - El futur no és el que era

—Hahaha! Això t’ha quedat brodat! —riuen tots dos.

—No. Espera. Que no he acabat. Tens dues opcions. Només dues. Si passes d’ella, vol dir que mai va ser tan important. Que vas enganyar-te. Que la “dona de la teva vida” va ser només un bucle del qual no vas saber, o no vas voler, sortir durant no sé quants anys de la teva llarga adolescència. Si passes d’ella, passes de tu. I ensorres la teva història dramàtica. No pots passar d’ella sense destruir-te a tu. Si ho fas, estàs acabat. Seràs un zombi més. Et quedes sense història. No hauràs fet res d’especial en ta puta vida…

—Ja… I si me la tiro…

—Així m’agrada, que reconeguem la possibilitat…

—No, trampós! Que acabis l’argument!

—Trampós. Jo. Sí. Ja ho veurem, qui fa més trampes, eh? Dues opcions, deia. O la rebutges a ella i, amb això, renuncies a tu mateix. O te la tires, i ho destrosses.

—Ho destrosso, no. Em destrossen.

—No, no. Ho destrosses. Destrosses el record. Si teniu un rotllo ara, als quaranta i pico anys, què pot passar? Només pot anar malament. No sou els que éreu. Teniu nens. Teniu parelles. Teniu les tetes caigudes i la polla fluixa. Teniu feines, obligacions i necessitats. No teniu energia per tenir una història bonica. No teniu marge per sorprendre-us. Ja coneixeu la millor part de cadascú. Ara només coneixeríeu els vostres límits, la manca de paciència, la tensió de les mentides i el pes del vostre propi passat.

—Que bé que m’ho pintes…

—És que l’has cagat, Kai.

Una altra rialla sorollosa. El Bere està embalat. El Kai gaudeix de la representació del seu amic. Lluny de preocupar-lo, no pot deixar de gaudir ser el centre d’aquella narració. Estar tan tràgicament condemnat és el més entretingut i emocionant que li ha passat últimament. Riu amb ell i fan xocar les seves ampolles.

—Estic atrapat, doncs. Sort que no la veuré més i ella no tindrà ocasió de seduir-me…

—Sí. Sort. Oi?

—És igual. Segons tu, ara, no tinc cap alternativa. La mort o el suïcidi, no? Estic condemnat… Només puc viatjar en el temps i avisar el Kai de fa uns mesos que no la contacti per Facebook, perquè, si ho fa, es desencadenarà l’apocalipsi segons sant Bere.

—Tampoc. No pots. Et deus a la teva història. No podies no contactar-la. I us hauríeu trobat al metro igualment, no? No podies evitar-ho. Ets el personatge d’una tragèdia ja escrita. Has de complir el teu paper. Heu de tancar la història. O en renegueu o la destruïu, però no la podeu esborrar. Et deus a la teva història. I al teu públic.

—Tu?

—És clar. Soc el teu lector. Per això m’has trucat.

Les nits de juliol a Cabrera de Mar són enganyoses i contradictòries. Les jornades tenen vint-i-quatre hores, com les del febrer. Però juliol està ple de trampes i de promeses. Les nits són càlides. La platja és a prop, plena de guinguetes i de gent gaudint-ne a totes hores. L’agost i les seves vacances són ja a tocar. Anar-se’n a dormir, no fantasiejar-hi, no aprofitar-ho és un luxe que el Kai no vol permetre’s. Assegut en una cadira de resina blanca del petit jardí del seu adossat, escura una ampolla de cervesa. És gairebé la una de la matinada. L’Helena ha pujat a dormir fa estona. La casa està en silenci. S’aixeca i es deixa caure al sofà. Amb el comandament de la tele en una mà i el mòbil a l’altra, esgarrapa un trosset més de vida a la son.

En alguna cadena es troba un western en blanc i negre. Per un moment, dubta si una de les actrius que hi ha vist no és la Sara Montiel. Les imatges emmarcades del bar La Concha li venen al cap, totes alhora. Busca la informació de la pel·lícula. Misión de audaces . No li sona el títol, però està dirigida per John Ford i protagonitzada per l’inevitable John Wayne. Si hagués estat de la Sara Montiel, seria un senyal de la providència? Desbloqueja el mòbil i rellegeix els missatges que s’intercanvià amb la Francina fa algunes setmanes. No s’han tornat a dir res des de la tarda de La Concha. Tecleja. Perquè la nit és càlida, la memòria, dúctil, i la voluntat, feble.

“Estan posant un western de la Sarita a la tele i te l’estàs perdent.”

Pica la icona d’enviar abans de tenir temps de repensar-s’ho. Si s’ho hagués pensat, no ho hauria fet. Si hagués recordat el to burleta del Bere d’uns dies abans, encara menys. Però no ha pensat, ni preguntat, ni recordat. Ha fet. Ha llançat una bengala petita i brillant enmig de la nit. Ara, contemplant la pantalla, desitja que el traç de la bengala desaparegui ràpid i passi desapercebut.

“A quin canal?”

La resposta el sobresalta. Com si l’haguessin atrapat fent quelcom de vergonyós. Llança el mòbil lluny d’ell com si, en comptes d’un telèfon, el que estigués sostenint fos una aranya verinosa. La Francina tampoc no dormia. Tafanejava per Facebook, ja al llit, sola un altre cop. El Jep ha marxat a mitja tarda per participar en un curs d’estiu a El Escorial. Alguna cosa de Drets Humans al Magrib. No torna fins dimecres. No ho plany. Especialment al llit, ample i tot per a ella. No s’esperava el missatge del Kai. De fet, no hi ha pensat gaire més des del dia que van quedar. Sí, aquell vespre es notava estranya i decaiguda. Hipersensible. Uns dies després ho atribuïa a una conjunció de la síndrome premenstrual, la fatiga de l’onada de calor de l’estiu tot just estrenat i l’estrès de l’inici dels casals i les activitats estivals dels nens. Amb aquesta tríada d’excuses, no li va caldre tornar a pensar en la trobada ni en el Kai. Fins un parell d’hores abans, quan havia entretingut la idea de quedar-hi un vespre, aprofitant la seva “llibertat”. I, per què no dir-ho?, com una forma de compensar l’alta probabilitat que el Jep intenti lligar-se alguna investigadora guiri que pugui trobar a El Escorial. I, de sobte, la notificació del missatge del Kai. I un somriure que s’allarga fins als seus dits quan tecleja la resposta.

“No ho sé. En algun lloc del món sempre posen una pel·li de la Sara Montiel.”

“Això què és? Una altra probabilitat estadística?”

“Una regressió, com a mínim!”

“O totes dues coses! ☺☺☺”

“Ho tinc: Televisa Mexicana 2. El jinete y la esclava. Yeah !”

“Què dius?! Com ho saps???”

“Google ho sap tot!”

“Nooo! No pot ser! T’ho has inventat!”

“Potser sí…”

“No pot haver-hi una tele que es digui Visa. Deu ser de pagament.”

“ Veracruz, ma chérie .”

“ Lo qualo ?”

“ Veracruz . El western per excel·lència de la cupletista per excel·lència. Any 1954. Dirigida pel mestre Robert Aldrich. Comparteixen cartell amb l’eterna Sarita un parell de mindundis que es diuen Gary Cooper i Burt Lancaster.”

“Google?”

“Què va! Això és de memòria ☺.”

“Hòstia. Doncs potser no és tan dolenta, Kai. Escolta: «Año 1864. Napoleón III de Francia pone a Maximiliano de Austria como emperador de México, lo que provoca la rebelión de los juaristas…».”

“Napoleón III y los juaristas… Quin nom de grup de música que ha perdut la història!”

“I saps qui és la juarista de guàrdia?”

“Sospito que deu ser una senyora que fuma puros.”

“Bingo!”

“Segur que hi ha una forma de veure la pel·li ara mateix.”

“Segur.”

“Va, doncs! Tu no eres hacker?”

“Shhhhhhhhh…! Calla, nena, que em busques la ruïna! Jo faig punt de creu i soc peón caminero , ja t’ho vaig dir. Ho diu el meu Linkedin.”