Joan Mayans - El futur no és el que era

Per això, quan l’endemà pensa en fragments de la seva trobada, ja no sembla tan innòcua ni tan forçada. El grumolls on s’havien embussat les seves paraules s’han diluït en la seva memòria en poques hores. I fa números. Pensa en guarismes: vint anys, un mes i quinze dies del primer cop que va anar a aquell bar. Gairebé setze anys des de l’últim polvo amb ella. Tretze anys i poc de l’últim cop que havien quedat. D’un cap a l’altre, set anys de la seva vida orbitant al voltant d’ella. Com podria no parlar-ne?

A l’hora de dinar, pensa si explicar-l’hi al Llorenç, el seu soci i amic. Però desisteix. El Llorenç pertany a una fase posterior de la seva vida. Mai la va conèixer, la Francina. I, si n’hi parlés ara, segur que ho interpretaria com el preàmbul d’una aventura. I no és això. Per al Kai, el retrobament amb la Francina és tan extremadament rellevant com inofensiva. Tampoc no tindria cap sentit parlar-ne amb l’Helena. La seva dona és comprensiva i, aparentment, poc propensa a la gelosia. De fet, fa temps que la nota llunyana i dispersa. En qualsevol cas, la idea d’explicar-l’hi a ella és tan inversemblant i absurda que fins i tot hi especula per pura diversió. Se’n preocuparia? Intentaria entendre la seva veritable dimensió? O ho escoltaria amb tanta educació com manca d’interès? Prefereix no esbrinar-ho. A més, ja té el candidat perfecte: el Bere.

—Va. Escup. Què passa? —l’interpel·la el Bere quan ja fa mitja hora que repassen l’actualitat a les cadires d’alumini d’una terrassa de la plaça de la Vila de Gràcia.

—Que què passa? Per què ha de passar res? —respon el Kai.

El Joan Berenguer, conegut com Bere per tothom excepte per sa mare, que el segueix anomenant Joanet o Tete , s’ha deixat convèncer fàcilment per fer unes cerveses. “Que fa temps que no quedem, collons. Que aviat ens desconeixerem. Que se’ns acumulen els temes.” Ara se’l mira fixament, amb el seu somriure perennement burleta, com si acabés de recordar un acudit o acudir-se-li un joc de paraules.

—Ah, no ho sé. Com que has dit de quedar així, de sobte, i no hi ha futbol ni res…

—Na, res d’especial.

—Si no és res d’especial, almenys és alguna cosa ordinària?

—D’acord —el Kai fa una pausa camuflada amb un glop de cervesa—. A veure. No és res, realment. Te’n recordes, de la Francina, tu?

Mitja hora després, el Bere ja coneix tota la història. L’ha escoltat atentament, deixant anar algun “en sèrio no va venir?”, algun “al metro, de casualitat? No m’ho crec!” o algun “uala!” de celebració. El Kai ha estat fidel a la veritat en els fets i opac en la descripció de les seves sensacions al respecte. Aquí és on posa l’atenció el seu interlocutor. Què va sentir. Què farà ara.

—Què vols dir, que què faré? Res, faré. Què vols que faci? —respon el Kai.

—Re faràs?

—No, no faré res. Ens vam veure i ja està.

—I no us veureu més?

—No tindríem per què.

—Cap excusa? Cap compromís? Durant la conversa, no va dir-te de deixar-te re? O tu, no vas oferir-li, jo què sé, que li miraries el web de la seva feina o alguna cosa així?

—No.

—Tornaràs a escriure-li, per Facebook?

—No ho sé. Potser sí, però ara mateix tampoc no sabria què dir-li. Vull dir… com qualsevol altre que tingui al Facebook, saps?

El Bere se’l mira durant uns segons. Fa un glop de l’ampolla de cervesa. Se’l torna a mirar i fa que no amb el cap.

—No m’ho empasso. Vull que em diguis una cosa, però. Éreu al bar aquell, no? Al bar mític. Alfa i omega i tal. I va i et diu que l’acompanyis a casa. Què fas?

—Això no va passar.

—Ja ho sé. Imagina-t’ho. Què fas? Si t’ho demana, què fas?

—Això no va passar. No sé què hauria fet.

—Posa’t en situació. Va. Què faries?

—Ni idea, Bere, ni idea.

—Jo crec que te n’hi vas. I que puges a casa seva. I que, si se’t posa bé, te la tires.

— Joder, tio … —el Kai dibuixa un gest de desaprovació amb els llavis.

—No, no t’ho prenguis malament. És el que hauries de fer.

—Què dius? No, home, no!

—A veure si m’explico. Quants cops vas dir-me, en totes les formes possibles, que ella és, o era, o va ser la “dona de la teva vida”? M’ho vas dir rient, plorant, cantant, en veu baixa, a crits. Mil vegades.

—D’això fa molt temps, Bere.

—El temps és relatiu. Ja no penses que va ser-ho, la dona de la teva vida?

—La dona de la meva vida és l’Helena. La Fran va ser molt important. Però no es pot comparar, lògicament, a la dona amb qui em vaig casar, la mare dels meus fills.

—“Lògicament”, dius. La lògica no hi té res a veure. O és que va ser lògica, tota la teva història amb la Francina? O potser et vas casar amb l’Helena perquè era l’opció lògica? La lògica només existeix després, per posar en ordre les nostres decisions. Et vas casar amb l’Helena perquè n’estaves enamorat. O perquè volies estar-ne. O perquè era el millor que podies fer. I la conec, Kai, la conec. Era el millor que podies fer, t’ho juro. Però la lògica va després. La lògica ens protegeix de la incertesa, dels canvis d’opinió. Jura’m que mai has dubtat d’haver-te casat amb l’Helena! Jura’m que mai has pensat en tots els camins que vas deixar enrere! Jura’m que no t’has mirat alguna altra noia i no has especulat que hauria pogut ser ella, la dona amb qui et quedessis.

—Això és trampa, Bere. Això ho fem tots. I elles també.

—Correcte! Tots ho fem! Tots especulem. Només els morts no es fan preguntes. Però t’has penedit mai de la teva història amb la Francina, per molt que us ajuntéssiu i us separéssiu, per molt que ho patissis?

—Això no. No me n’he penedit, no. És part de la meva vida. Va ser important, ja ho saps, no ho estic negant.

—És clar. La teva “educació sentimental” i tot el rotllo. —Riu. Sorollosament. No només per l’ocurrència, sinó perquè està content. El Bere sempre va gaudir d’aquella història. De totes les històries sentimentals. Com més complicades, millor. És la persona més barroerament romàntica que coneix el Kai. Amagat sota una pell gruixuda i una gestualitat gairebé siciliana, la seva devoció pels drames amorosos el fa el millor i el pitjor interlocutor possible.

—No riguis, hòstia, que això és sèrio ! —diu el Kai, rient ell també, d’una forma molt més continguda, gairebé per compromís—. Ella va ser molt important. Qui la va cagar vaig ser jo. Moltes vegades.

—Un àngel, sí. Saps què vaig llegir fa uns dies, dels àngels? És bo. Diu: “Els àngels existeixen, el problema és que tota l’estona volen” —i torna a riure, com si en comptes d’una cita literària hagués explicat un acudit verd.

—Ves al carai! —respon el Kai, sense desitjar-ho. Al contrari, el que desitja és que aquella conversa continuï. Que l’empenyi. Que el provoqui. Que l’ajudi a recordar, a retrobar-se, a connectar amb la singularitat d’aquella història de desamor que sempre ha evocat com el pilar sobre el qual ha aixecat la seva maduresa.

—Mira. No t’ofenguis. El que vull dir és que, d’alguna manera, tal com ho veig, ets un esclau. Estàs atrapat. Ets presoner de la teva pròpia història. Tota la teva vida adulta ha girat al voltant d’aquella relació. Per això, si ara se’t posés a tir, només tens dues opcions: o renegar de la teva història, fer-la petita i rebutjar-la, o tirar-te-la i emmerdar-ne el record.

—Animal.

—Animal. Sí. Animal. Som animals. Animals sentimentals. Som personatges de la novel·la de merda que escrivim perquè s’assembli a les pel·lícules de merda i a les sèries de merda que veiem. Animals atrapats en les seves pròpies sinopsis argumentals.