Joan Mayans - El futur no és el que era

El pis està en silenci. Tant que pot sentir els cops de tacó de la veïna de dalt, el concurs de la tele del pis del costat i els cotxes que passen, ara ja parsimoniosament, pel carrer de l’Encarnació. La torradora escalfa pa. El microones, brou de pollastre de tetrabric. Pensa que aniria bé tenir un electrodomèstic que també t’escalfés per dins, quan et sents així, freda en l’interior.

Què ha passat, exactament? En sortir del bar no ha agafat el metro. Ha baixat l’escala de l’estació, sí, però n’ha tornat a sortir abans de marcar el bitllet. Ha travessat Colom i ha anat fins a la vora del passeig Marítim. S’ha mirat l’aigua quieta, opaca i oliosa, reflectint la llum obliqua del sol i ha provat de pensar en com valorar aquella trobada.

No és capaç de decidir si el Kai l’ha sorprès positivament o negativament. Per no saber, ni tan sols sap si l’ha sorprès. S’ha mostrat tan normal, tan com qualsevol, que no l’ha reconegut. No és que desitgés cap drama. Però potser sí que esperava que, al cap d’una estona de posar-se al dia de les circumstàncies vitals de cadascú, hi hagués hagut alguna picada d’ull, alguna ombra, alguna transparència d’aquell noi que va declarar-la, repetidament, insistentment, l’amor de la seva vida. I sí que hi ha hagut alguna referència al passat, divertida, entranyable. Però res gaire personal. Res que l’hagi fet sentir especial. Potser d’aquí ve la buidor. Potser d’aquí emana el fred.

La torradora ha saltat. El microones ha piulat. Dreta, fa un glop de brou, que s’ha refredat tan de pressa com s’ha escalfat. Posa sal, oli i un tall prim de formatge sobre el pa, que, per gust i textura, passaria per porexpan.

Ha caminat pel passeig Marítim fins a creuar-se amb la Via Laietana. Ha pujat per l’avinguda sense fixar-se gaire en res. Quan ha recordat que sempre ha dit que aquella és l’avinguda més lletja de Barcelona, ha girat a l’esquerra, pel Gòtic, retallant carrerons. Caminant desendreçadament, tan desorientada per dins com per fora, ha trigat una hora a arribar a casa. Quan, gairebé sense esperar-s’ho, s’ha trobat al seu portal, ha mirat a banda i banda, buscant alguna escapatòria. Alguna excusa que l’alliberés de pujar. Quelcom que li servís per desaparèixer uns minuts, una hora, una setmana, una vida. Quan la porta s’ha obert per dins, estirada per un veí que carregava una bicicleta a l’espatlla, no ha tingut més remei que posar-hi la mà per mantenir-la oberta, saludar amb el cap i, tot seguit, passar cap a dins. No hi ha escapatòria. Ni per a un minut, ni per a una hora, ni per a una setmana, ni, per descomptat, per a una vida. A l’ascensor ha recordat el sopar del qual havia parlat el Jep. De la conversa telefònica que havia escenificat un parell d’hores abans. De la salsa absurda que hi havia posat. Imaginar-se la cara rodona, els ulls de lluç i l’olor del desodorant que es posa el Jep per anar a sopars li fa venir tots els mals. La migranya no ha estat fingida. Ha estat instantània. Ha explotat dins el seu cap exactament entre el segon i el tercer pis i ha durat fins fa una estona, quan la porta del pis ha picat i l’ha deixat a ell fora.

Un glop de brou fred. Un mos de porexpan. Per què la decep tant que el Kai s’hagi comportat com algú normal? Fins a quin punt volia sentir-se venerada un altre cop? El seu pensament va de la buidor a la llàstima per ella mateixa i per la fila que deu fer, dreta al costat de la taula de la cuina. Amagada dels seus fills. I del seu marit. Desitjant que torni com més tard millor. Com més begut millor. I que es quedi clapat al sofà abans d’anar cap al llit, per no haver de respirar el mateix aire que ell. Avui no. Aquesta nit no.

No s’agrada. Intenta canviar de perspectiva. Intenta abandonar la llàstima. O atacar-la des d’un altre flanc: és el Kai qui li provoca tot això? No. No directament. El Kai és un símbol. Un cromo. La màquina fotogràfica que va tirar les millors fotos d’ella, quan n’ocupava el centre, quan tot girava al seu voltant. Escura el brou i llença la resta del pa de suro a les escombraries. Apaga el llum de la cuina, s’estira al sofà, engega la tele i fa zàping fins que localitza el mateix concurs que estan veient al pis del costat. “Si no els pots vèncer”, pensa. S’embolica en una manta fina i es deixa atropellar per una onada d’aplaudiments zombis i els bravos exagerats amb els quals una colla d’idiotes celebren in situ l’enèsima actuació de l’enèsim imitador de Nino Bravo. En pocs minuts, la televisió fumiga tots els dubtes. Buida el seu cap per no pensar en la buidor del seu esperit. I aleshores, alliberada de tots els pensaments que no ha sabut ni conduir ni comprendre, deixa de fer-se preguntes. En pocs minuts, els ulls se li tanquen i la son restaura l’equilibri. L’últim que passa pel seu cap, abans d’adormir-se, és si explicarà a algú res de tot el que ha passat avui. I té claríssim que la resposta és no.

El Kai, en canvi, sí que ho vol explicar. No sap com evitar-ho. És massa significatiu. Ressonen massa campanes. Van ser tantes pàgines embrutades parlant d’ella, tantes converses de cervesa, tantes confessions de marihuana a trenc d’alba amb amics que es deixaven explicar, un cop rere un altre, una nova versió de la mateixa història, un altre gir insuls d’una història nyonya i repetitiva… És cert que li ha costat reconèixer en la dona madura que tenia davant la jove que va canviar la seva vida. Aquesta és l’expressió que ha fet servir molts cops, quan el cadàver encara era calent. Al cap dels anys, és clar, va deixar de dir-ho. Potser per vergonya. Potser perquè ja no hi havia ningú a prop que ho volgués escoltar. Però ho seguia creient. Era la seva excusa. El contrapès a una vida de normalitat, lògica i càlcul. Era la seva història tràgica, el seu relat fundacional. Com més pragmàtica i insensible s’ha tornat la seva maduresa, més ha necessitat creure en aquella relació juvenil, dramàtica i pel·liculera.

I sí, el retrobament ha estat un pèl decebedor. Ell no ha aconseguit sentir-se còmode. Ella no ha arribat a mirar-se’l amb aquella mirada càlida, impossible de descriure, amb què ell se sentia únic. Feia anys que no pensava en aquella mirada. Fins avui, quan s’ha adonat que allò era precisament el que faltava, el que havia desaparegut de la seva cara. Sí, el seu rostre s’ha sembrat de petites arrugues i els seus llavis rodons s’han desinflat i despenjat pels angles. Però res d’això l’ha sorprès. La gran diferència, el que l’ha sobtat, és el contingut del seus ulls. Faltava la vibració suau i propera amb què acostumaven a abraçar-lo els ulls d’ella. Hi pensa. Intenta recordar aquella mirada que, fins i tot quan el renyava, o li demanava que s’allunyés d’ella, transmetia dolçor, intimitat i amor. Amor, sí, per malsonant que sigui la paraula. Aquella mirada és el que ja no hi era. Sospita que és perquè, com és normal, tantíssims anys després, la connexió ha desaparegut. No se li acudeix pensar, en canvi, que el que ha desaparegut és la capacitat d’ella per emetre-la.

Però el Kai té una virtut. Un talent ocult. I és que, pel que fa a la seva relació amb la Francina, la realitat mai ha estat un obstacle. Era capaç de convertir qualsevol situació real en una història radicalment diferent, per poc que hi donés quatre voltes. L’amplificació del drama era la seva especialitat. Res era del tot convencional. Tot podia tenir una o dues lectures diferents, més rebuscades. Després d’aplicar-hi un parell de filtres, de barrejar-hi dues cerveses i mitja dotzena de mals versos, qualsevol trobada quotidiana es convertia en una nova pàgina de la pitjor de les novel·les romàntiques. La realitat sempre va ser prescindible. La realitat mai no va tenir cap oportunitat. Com podia ser diferent, aquest cop?