Mercè Rodoreda - Quanta, quanta guerra...

Vaig agafar el vici d’anar-me’n a fer passar les cabòries a dalt del pujol. Aviat m’hi va seguir un noi de Gràcia. Es deia Agustí. Havia nascut al Torrent de les Flors. A casa seva vivien de vendre llet i tot feia pudor de vaques, deia, perquè tenien l’estable a la rebotiga. Totes les vaques, ¡a casa! Quan el van cridar a fer la guerra diu que no podia dormir sense aquella pudor de vaca que l’havia vist néixer. La seva mare el despertava cada dia a les quatre per anar a repartir la llet. Només tenia vuit anys. Amb els ulls mig clucs i el cor adormit anava d’un carrer a l’altre carregat de pots i de mesures, de vegades havia de pujar tres pisos d’escala fosca per vendre un trist petricó de llet que valia cinc cèntims. Però a les set en punt ho deixava tot: pots, mesures i tota l’enderga i cap a missa s’ha dit. L’olor de l’encens el trasbalsava; la quietud, les paraules del capellà que m’agradaven tant perquè no les entenia. S’embadalia amb les casulles... blanques, rosa, grogues, morades... totes brodades d’or. I els lliris dels altars i les corones dels sants, sants amb un genoll rosat que els sortia per l’esquinç de la túnica. Una veïna es va queixar a la seva mare que el seu marit havia d’anar molts dies a treballar dejú perquè jo no els havia portat la llet; ho sabia de bona tinta, era per culpa de la missa. Cada dia va a missa. La meva mare que vetllava molt pel negoci em va clavar un raig de bufes i m’havia deixat dues nits sense sopar. Però jo baixava a la nit a munyir una vaca i m’ennuegava de tan de pressa que m’empassava la llet per poder tornar al llit. ¡Primer de tot, l’obligació! cridava la meva mare. ¡Primer de tot, la devoció! deia mossèn Camilo al col·legi amb les mans juntes i després obrint els braços. Jo no sabia què fer però anava a missa encara que arribés a la meitat i no pogués veure el començament del treball de l’àngel quan feia el terra de l’església amb daus blaus i carmesins. Ni quan bufava perquè es formés la bombolla que cobria l’església i els pètals que la feien forta des de l’altar major fins als últims bancs. ¿Què són, els pètals? Em va mirar: de les fulles de la planta se’n diuen fulles. De les fulles de la flor se’n diuen pètals. I va enganxar de seguida que per culpa de repartir la llet no podia veure quan àngels i més àngels bufaven per ajudar l’àngel principal mentre raigs de llum anaven de l’altar fins als fidels i dels fidels fins a l’altar. Em feia venir ganes de plorar sentir-me tan lligat a casa meva perquè no podia estar amb Déu que havia fet les esglésies i quan penso que en van cremar tantes em vénen ganes de matar els que van cremar-les encara que matar estigui prohibit. I a tu, vaig preguntar-li, ¿qui et va explicar tot això de l’àngel que bufa i tot això de la bombolla que s’infla? Va callar una estona i va dir baixet, és un secret, i va afegir tot gratant-se a sota del braç amb desfici, ja hi som: els polls. Al cap de dos dies també em gratava jo. Una esgarrifança que començava dolça com la mel i que s’anava convertint en un deliri. Al cap de quatre dies no hi havia cap soldat que no tingués els cabells i cada plec de la roba minats de polls. De petits, de grossos, d’ous a punt d’esclatar, blancs com cervells de gallina. En Bartomeu deia que, a contrallum, els veia volar. En Juli-Juli deia que hi pensàvem massa. Mateu-los, però no en parleu. Baixàvem a banyar-nos en un gran dipòsit d’aigua que la recollia d’una font que rajava sense parar. No podíem acabar amb aquella plaga. ¡Volen! ¡Us dic que volen! En Juli-Juli els esclafava entre dues ungles amb una gran parsimònia. Quan n’atrapava un de molt gros ens l’ensenyava. ¡És un poll de rei! Els reis eren els polls. Vivien enganxats amb nosaltres, fent el mort quan estaven tips. En vaig veure volar un de la camisa d’en Ximeno a l’espatlla d’en Viadiu. Se’ns menjaven. Sempre a punt de fer servir la boca per xuclar sang. ¡No tenen boca, tenen trompa!

*

Un dia, encara fosc, que havíem baixat a banyar-nos cinc o sis, em vaig quedar darrera del dipòsit de l’aigua i els vaig deixar. La guerra estava aturada com si amb la seva pau m’empenyés a anar on fos que pogués desfer-me dels polls i dels soldats.

*

No estava bé enlloc. Ni pels camps, ni sota dels arbres, ni a dintre de cases abandonades, fins que, una tarda, vaig veure un home esparracat quan ja el tenia a tres passes; amb els cabells blancs, la barba també. La sivella del cinturó figurava un cap de calavera. Se’m va asseure al costat sense badar boca, va treure dos préssecs d’un cabàs vell i brut, són de secà, i me’n va donar un. Ens vam mirar als ulls i em va semblar que ens coneixíem de sempre, que ja l’havia conegut, no sabia on ni quan, al mig d’una tarda com aquella, asseguts en un marge. Tot mossegant la carn ensucrada i dura del préssec i sense mirar-me, em va dir: les coses importants són les que no ho semblen.

Una nena petita vestida de verd i de vermell, amb mitges de color de xocolata, carregada amb un cistell ple a vessar de bledes, se’m va aturar al davant mentre jo em passava una mà per la cara que s’anava cobrint de pèl moixí. En Juli-Juli m’havia regalat una camisa i uns pantalons perquè els que jo duia quan ens havíem tornat a veure feien pena de tan vells i fets malbé. No li vaig parlar mai d’aquella mentida dels pantalons robats i ell tampoc no me’n va dir mai res. No sé per què, mentre aquella nena em mirava, vaig estar content de no anar estripat. Estava quieta, plantada davant meu com un pi, mirant-me amb ulls de persona gran i tafanera. Va deixar el cistell a terra i abans d’asseure’s al meu costat em va tocar la màniga de la camisa. Que maca... Jo encara tenia el pinyol de préssec a la boca i no sabia què fer-ne. ¿Què menges? No li vaig contestar. Vaig agafar el pinyol amb dos dits, quan el que tenia eren ganes d’escopir-lo lluny, i el vaig llençar. Entre un poble que es veia una mica apartat i nosaltres, hi havia un mas. ¿Ets d’aquella casa? Amb un dit va fer que no. Vaig aixecar-me a poc a poc com si m’aixequés d’amagat, em vaig posar a caminar i de seguida em vaig adonar que la nena em seguia. Caminava darrera meu amb el cistell de les bledes que li mig arrossegava per terra. El sol venia d’esquena i l’ombra de la nena, al costat de la meva, era petita; com la que feia la meva germana Laieta quan jo duia braçats de clavells davant de la casa per anar-los lligant de dotze en dotze. ¿Ets d’aquest poble? Sí. ¿T’has perdut? Va deixar el cistell a terra, en va treure una fulla de bleda mig groga i me la va deixar als peus. Que lletja, va dir. Dret al seu davant vaig preguntar-li d’on havia tret aquelles bledes, ja que no es veia cap hort per allí al voltant, i per què anava camps a través tan sola i tan petita. No em va contestar. Em va tornar a tocar la màniga de la camisa, és de color d’oliva, va dir fent un sorollet d’admiració amb els llavis. Se’m va posar a la banda esquerra i tot agafant-me la mà em va dir, pare. Caminàvem ara un pas ara un altre. T’acompanyaré fins a casa teva, m’ensenyaràs on és. Ens acostàvem al mas; una vella asseguda a l’entrada triava llenties. Ens va donar una mala mirada i acotà el cap de seguida per tornar a la seva feina. Lligat a una anella amb una cadena llarga, tota ella rovell, un gos esquifit, amb la cua escapçada, es va posar a lladrar després d’haver estat una estona mirant-nos. Lladrava donant estrebades a la cadena a risc d’escanyar-se. Calla, calla. Vam deixar el mas enrera i quan encara no havíem fet una trentena de passos en va sortir un noiet corrent cap al poble com si l’empaitessin tots els dimonis. El poble era molt vell. El carrer que vam enfilar, molt estret, estava empedrat amb palets de riera fent dibuixos. Les cases tenien les finestres petites i a totes les portes hi havia miretes barrades amb ferros. Les plantes, en els testos dels balcons, penjaven enfora verdes i florides de vermell. Tot feia pudor de fems i olor de garrofes. Abocada a una finestra, una noia amb els cabells mullats i una tovallola al voltant del coll ens mirava i va escopir, en el moment que una pagesa vestida de negre sortia de casa seva amb dos pollastres agafats per les potes que tenien les crestes més vermelles i més arrissades que la flor del magraner. En veure’ns es va tornar a ficar a dintre i va tancar la porta d’una revolada. El noiet del mas se’ns acostava cridant amb cara de ràbia, ¡ja són aquí!, ¡ja són aquí! De seguida es va sentir la cridòria. ¡Lladre de criatures! ¡Aquesta no te l’emportaràs com vas fer amb l’altra! És parent del batlle enterrat. Pengem-lo. Carrer avall venien vells i homes armats amb bastons i forques. ¡És parent del batlle! A penjar-lo. A penjar-lo. Sense pensar-m’hi dues vegades em vaig desfer de la mà de la nena que cada vegada m’estrenyia més fort, i cames ajudeu-me. Vaig sortir del poble, vaig travessar una riera, un camp pla com el palmell de la mà. Em va aturar un barranc que vaig anar seguint fins que el poble al meu darrera ja semblava un poble de pessebre. En el moment de girar-me per fer-li adéu amb la mà, vaig entropessar amb unes cames i vaig caure tan pla com era.