Mercè Rodoreda - Quanta, quanta guerra...

En Rossend i els seus amics de seguida van desaparèixer. En Juli-Juli, el lampista que estava a la cuina amb mi i no parava de rentar olles i plats, em va explicar que se’ls havien endut de nit, a no sabia quin poble, a fer trinxera. I va dir-me ¿què has vingut a fer aquí, tan jove? Guilla, si pots.

Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins. Vaig ensopegar amb un altre tros de corda. El primer que havia escurçat el duia a la butxaca. Tot el que tenia era el ganivet del meu pare i el bocí de corda. Un viarany que feia pendís tallava el camí de carro. Plantat entre camí i viarany vaig triar aquest darrer perquè era estret i les herbes que el vorejaven eren altes. Una darrera canonada va ressonar encara més lluny que la segona i va ser en aquest moment que vaig sentir una veu d’home que manava ¡salta, desgraciat! ¡Salta!

De dintre d’un sac molt gros, penjat a un arbre i gronxant-se, sortia el cap d’un home amb una corda recta i tibant al darrera. La pell de la cara era blanca, la llengua negra, els llavis morats. A tocar de l’arbre, sota mateix dels peus del penjat, hi havia una pedra; m’hi vaig enfilar i vaig tallar la corda. El penjat va picar de cap a terra i em vaig espantar pensant que en comptes de salvar-lo l’havia matat. Era jove, de cabell negre i celles poblades. Quan em pensava que ja havia enviat l’ànima a Déu, va obrir un ull que va tancar de seguida. No tenia prou força per mirar. Al cap d’una estona es va mig asseure i treballosament el vaig ajudar a sortir del sac. Amb una veu més ronca que si vingués de l’altre món va dir amb ràbia ¿per què m’has tallat la corda?

Va passar qui sap el temps provant de respirar, dóna’m aigua... m’ofego... Amb quatre salts vaig baixar al riu i amb un pot que havia trobat en el sarró vaig pujar aigua; li aguantava el cap amb una mà i amb l’altra la hi anava tirant gargamella avall. A cada passada tossia i quedava rendit amb el cap de costat. Tot d’una es va reviscolar, si m’he ficat a dintre d’aquest sac per penjar-me és perquè volia morir amb sudari; que els ocells carronyaires no em pelessin els ossos si ningú no em descobria a temps i m’enterrava. ¿I el cap? vaig preguntar-li. El cap, va dir, ja els el regalava. Pel que m’ha servit... Es va agafar el coll amb totes dues mans i va estrènyer. Potser així no em farà tant de mal. Tira’m més aigua a dintre. Fas cara de gana. En el sarró hi ha pa. Jo no em puc empassar ni la saliva. La llengua se m’estarrufa. Fes-me companyia. Em va fer estirar al seu costat i ens vam tapar amb el sac. Mig abaltit, voltat de totes les sentors del bosc, sentia com si vingués de lluny un enraonament sord. Ja no em recordava que dormia ajagut al costat d’una vida que havia salvat. Jo aniria pel món, ajudaria i salvaria vides. Damunt meu semblava que les estrelles s’anessin enduent la nit i això que faltava molt perquè vingués la matinada.

*

... aquest sac l’he fet amb quatre sacs que vaig robar al molí. Estirat de cara al cel el penjat parlava com en un somni. De tant en tant girava el cap i em mirava. Vaig passar el dia desfent-los les costures, després ajuntant-les d’una manera diferent amb un cordill que anava passant pels forats amb una agulla saquera. De quatre sacs n’havia de fer un. Dos forats sense cosir eren per poder-hi passar els braços, lligar-me el sac al coll i posar-me el collaret de corda amb el nus escorredor. El penjat es va posar a plorar amb molta pena, li vaig clavar un bon cop a l’esquena per trencar-li el plor i em vaig alçar. No em deixis, no em deixis... Quan ja havia decidit d’arrencar l’Ernestina de mans del botxí del seu marit em va deixar. ¡I altra vegada amb ell! Un dia em va venir a trobar el seu marit i se’m va descansar. Agenollat em va confessar que sense l’Ernestina era un home perdut. Jura’m que no me la prendràs... Dóna’m aigua. Li vaig dir que amb l’Ernestina ja feia temps que havíem trencat. I aleshores el marit va dir, en deu tenir un altre. Ens vam abraçar, vam sortir al carrer... quan la vaig conèixer duia un vestit vermell i una margarida als cabells... anàvem de taverna en taverna; a cada taverna, un xop. I va venir la sorpresa. A la taverna del Papagai vaig conèixer la Faustina. Va tossir i amb la veu que, si ja era rogallosa, a mesura que enraonava se n’hi anava fent més: i va ser com si l’Ernestina no hagués existit mai. Va estar una estona sense badar boca i quan ja em pensava que havia acabat les forces dient que malvat el dia que em va deixar entrar a casa seva va seguir endavant. El dia que la Faustina em va deixar entrar a casa seva i em va deixar que li fes un petó darrera de l’orella, se’m va entortolligar com una serp. De seguida ho vaig explicar tot al marit de l’Ernestina i ell a ella. I a la Faustina li vaig confessar que havia estimat l’Ernestina i que amb el seu marit érem com germans... i no sé encara què va passar, que al cap de poc temps anàvem tots quatre junts per les tavernes: l’Ernestina amiga de la Faustina, la Faustina amiga del marit de l’Ernestina, i tots tres enganxats amb mi. No passava una hora del dia que no em sentís vigilat, espiat, tots els meus passos seguits. Jo contra tres. Tres contra mi. L’Ernestina defensava la Paulina una nit que baixàvem tots quatre per un carrer que no recordo com es deia... Li vaig preguntar qui era la Paulina i em va dir després de rumiar una mica que s’havia equivocat, que no havia conegut mai cap Paulina que en comptes de dir Paulina havia d’haver dit Faustina... i no vaig poder aguantar més aquella vida. Ningú no feia l’amor, només em feien retrets; detestava aquella enganxamenta i no podia viure sense aquella enganxamenta fins que va venir la guerra i me n’hi vaig anar per salvar-me l’ànima. I la guerra m’ha matat. Buit de tot, voltat de morts i de sang... ja fa temps que vaig morir ¿per què he de voler respirar i tenir un cos que no estimo i que demana sense parar son, gana i tristesa? vull dir que demana alegria, encara que només sigui una mica d’alegria i només troba tristesa... ¿Per què, per què m’has despenjat? Es va tirar endavant per donar-me un cop de puny i va caure endarrera com si el cop de puny l’hi hagués donat jo. El vaig embolicar amb el sac i el vaig arrossegar fins al darrera de la roca, prop de l’arbre on s’havia penjat. De mica en mica el vaig anar cobrint de pedres. No podia fer sot per ficar-lo a dintre de la terra perquè no tenia càvec, ni pic, ni aixada.

El pa que havia quedat en el sarró i grapats de móres que havia anat collint pels voltants van ser la meva menja d’aquell dia. No em sabia moure de la vora d’aquell home mort. Ja negra nit vaig estirar-me pensant en la Faustina i en l’Ernestina. A l’últim em vaig enfonsar en un son neguitós fins que em va despertar, junt amb la claror, una gran piuladissa d’ocells. N’hi havia un que tenia el ventre de color de taronja, d’altres el tenien verd. A l’última branca de l’arbre del penjat un pardal va començar a cridar. Semblava que s’hagués tornat boig. Del riu va pujar una cançó i la veu que cantava era una veu de noia. Enfilat a la pedra del penjat vaig mirar avall: veia una llenca d’aigua blava. Aquella veu de noia m’havia deslligat dels records de la nit. Tot d’una venia forta com si la noia la cantés de cara a la muntanya, tot d’una es feia fosca com si la noia s’hagués girat d’esquena. El pardal cridava sense parar. I no sé per què em vaig enrecordar de les meves germanes mortes. Potser perquè la claror, potser perquè el color del cel era el mateix que dormia damunt el camp de clavells, potser perquè... la gran es deia Laieta, la mitjana Lea... la veu que pujava del riu havia callat, la petita es deia Letícia com una besàvia del meu pare que havia estat molt rica: tenia dos cotxes, sis cavalls, camps de blat, una casa amb dotze habitacions i dotze xemeneies. La Laieta tenia un geni de mil dimonis: va morir d’una enrabiada. Volia que li diguessin només Laieta. ¿On és, Laieta? ¿Què fa, Laieta? ¿Encara és al jardí, Laieta? I la meva mare i tots dèiem: ¿On és, la Laieta? ¿Què fa, la Laieta? ¿Encara és al jardí, la Laieta? Aleshores la meva mare per avesar-la a no tenir capritxos es va posar a dir-li la Lala. I tothom reia. La Lala. La Lala. A les meves germanes en el barri els deien les tres Eles. La Lala. No ho va poder aguantar i un dia va arrencar en plors i esgarips, amb les venes dels polsos inflades, amb un pam de boca oberta i pica que pica el cap contra les parets. Se li va rebentar una vena del coll i va caure plana a terra com si l’haguessin planxada. Totes tres tenien els cabells molt llargs, els ulls embadocats, en forma d’ametlla. Les altres dues van morir de malaltia. Les vam enterrar, cadascuna a la seva hora, vestides amb el vestit de la primera comunió, llarg fins als peus, voltades d’un vel com un núvol, amb corona de roses, amb els rosaris entortolligats en el braç... Quan estaven a dintre de la caixa a l’habitació del sofà vermell, si no hi havia ningú que els fes companyia, anava a mirar-les. Van al cel, deia la meva mare. Totes hauran anat al cel, i afegia amb els ulls mig en blanc, quan hi anirem nosaltres, ens vindran a rebre. Els tocava les mans ben posades damunt del pit, més fredes que el mes de gener. Els posava bé la corona de roses. Mirava aquells ulls tancats que m’havien mirat tant, més brillants que l’aigua. Jo me les hauria quedades per sempre; tan quietes, tan blanques, tan sense fer mal a ningú.