Mercè Rodoreda - Quanta, quanta guerra...

Un dia que vaig contestar malament a la meva mare l’endemà mateix em va parlar per primera vegada del meu germà i quan entrava brut a casa, xop d’haver desviat els reguerons, deia sense mirar-me: al teu germà li he fet raspallar l’ase del drapaire. Demà de matinada el teu germà m’ajudarà a carregar els clavells. El teu germà... I jo no tenia cap germà.

Un vespre em va semblar que el veia mig amagat en el cobert de les camèlies. Era com jo. Vaig acostar-m’hi; entre les camèlies no hi havia ningú. Fugia de casa a les nits. Saltava per la finestra de la cuina al camp i per entre les llances separades del reixat al carrer. A casa m’hi ofegava. Els trens que passaven a la nit em feien companyia. No sortia del meu barri. Les cases tancades, les finestres mortes, els balcons amb ombres de flors penjant, una font en una plaça, l’aigua fresca de la nit, un pedrís en una entrada, eren la meva companyia. Els carrers sense persona vivent eren els meus palaus, la meva alegria, la meva por. Els carrers amb arbres vells a cada banda, de branques altes, totes a punt de tirar-se’m a sobre i endur-se’m enlaire eren el meu malson. A punta de dia tornava a la presó de casa meva.

En Rossend, el fill del drapaire, de dos anys més gran que jo, que des que hi havia guerra no parava de parlar-me’n, em va explicar que se n’hi anava. ¿Per què no véns amb mi?

Entrava aire per la finestra. Així que al rellotge del menjador van tocar les tres, vaig llevar-me i es pot dir que sense rentar-me la cara, i només amb el que duia a sobre, me’n vaig anar. Després de fer una cinquantena de passos alguna cosa em va fer girar a mirar la casa. La lluna la tocava de ple. Dret al peu de l’entrada, amb mi a coll quan era petit, el meu pare em mirava. Era la primera nit que anava sol per carrers que no eren el meu barri. Corria. ¡Adéu clavells, adéu! Amb en Rossend ens havíem de trobar als Jardinets; vindria amb una camioneta que no em va saber explicar com s’havia fet seva. Sóc amic d’un capità molt important i farem el que voldrem. Als Jardinets no hi havia ni Rossend ni cap camioneta. Passés el que passés jo no podia tornar a casa. M’havia ficat al cap d’anar a la guerra i aniria a la guerra. Potser en Rossend, que també fugia d’amagat, no havia pogut anar-se’n. Després de passejar una estona per sota dels fanals blaus, em vaig asseure en un banc, em vaig aixecar del banc, m’hi vaig tornar a asseure. Vaig travessar el carrer, em vaig mig amagar en un portal perquè pujava gent. Em vaig asseure en el pedrís. Davant tenia la font, plantes, arbres. La lluna els travessava les fulles i tacava el terra de claror. Em vaig alçar del pedrís, altra vegada cap al banc. Estona i més estona no vaig parar d’anar d’una banda a l’altra. Fins que una camioneta blanca amb els costats empastifats de lletres vermelles i negres es va aturar davant meu. En va saltar en Rossend i tres nois més en el moment que van engegar les sirenes. De seguida els raigs dels antiaeris es van posar a escombrar el cel. M’hauria agradat veure caure una bomba. L’avió passava baix; se sentia el motor gairebé damunt de les cases. Els antiaeris escopien foc. Arrecereu-vos. Tots clavats a la paret, els antiaeris són més perillosos que les bombes. Aquestes sirenes... En Rossend es tapava les orelles i tancava els ulls. Un dels nois, el que semblava més jove dels tres, va dir amb una veu d’home fet, si aquestes sirenes et molesten m’agradarà veure quina cara faràs al front, que no paren. Jo en vinc, del front, va dir un altre dels nois que duia un mocador vermell al coll i un punyal a la cintura, que bombardegin tant com vulguin; no els servirà de res. Nosaltres som els més forts. Amb el poble no s’hi pot jugar. Els de l’altra banda quan ens veuen arrenquen a córrer. Paraula. S’amaguen. Em poso dret a dalt de la trinxera amb la culata del fusell apuntalada a la cuixa... Perquè et retratin, va dir el de la veu gruixuda. Calla. En Rossend va preguntar-li ¿i tiren a matar? Calla. I el noi que no havia dit res en tota l’estona va dir sense mirar-nos, si no has estat mai al front, tu. ¿Que no? I aquesta ferida que tinc a la cuixa ¿què vol dir? Es va arromangar un camal dels pantalons i ens va ensenyar una cicatriu vermella a l’alçada del genoll. Aquesta ferida te la va fer una guitza de qui sap quina bèstia. Sempre m’has de desmentir. Perquè et conec i sé que les mentides les enfiles... El motor de l’avió es sentia lluny. Els antiaeris encara rastrejaven el cel. ¡Tots a la camioneta! Ara començarem a viure, va dir en Rossend tot agafant el volant. El noi del mocador vermell es va asseure al seu costat. Els altres i jo vam pujar al darrera. En un racó hi havia mitja dotzena de fusells. Si m’havia fet gràcia anar a la guerra era, entre altres coses, per anar-hi amb en Rossend: el coneixia de petit, havíem jugat junts, érem amics, vivia vora de casa. Aquells altres no sabia d’on venien, ni on havien nascut ni qui eren els seus pares.

Em feien nosa... Si almenys en Rossend m’hagués fet seure al seu costat... M’arraconava. Els nois s’havien estirat a terra i també vaig estirar-m’hi jo. Feien pudor. Respiraven fort. El de la veu gruixuda de tant en tant feia un soroll estrany amb les dents. El sotrac de la camioneta m’adormia. ¿Per què en Rossend havia de ser tan amic del noi del mocador vermell que es posava dret a la trinxera si els altres deien que era un mentider? La son m’enterbolia el cervell i vaig començar a veure el meu pare fent-me adéu amb la mà al peu d’una casa penjada a mig aire tota enrajolada de colors lluents i amb els fanals blaus i el raig de lluna per entre fulles i tot plegat va començar a giravoltar: pare, mà del meu pare, casa lluent, raigs de lluna, fanals blaus, llances de llum contra el cel... Vaig arribar al front adormit.

M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut, amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. A l’entrada del camí de carro vaig trobar un tros de corda gairebé nou i bastant llarg. Me’n quedaria un bocí. La vaig tallar amb el ganivet que m’havia regalat el meu pare just abans de veure per primera vegada l’home que caminava contra el tren. Era un ganivet que podia servir per moltes coses: era ganivet, cullera, estirataps, tallapapers, punxó, estisores, tornavís... La meva mare va renyar-lo: és una eina perillosa, jo la hi guardaria per quan fos més gran.

Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire; bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar ¡torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates.