Mercè Rodoreda - Quanta, quanta guerra...

Aviat es van sentir crits dins el molí. A tocar del portal, escoltava. Una veu prima deia que a l’estable no hi havia el seu cavall, el cavall que havia donat perquè el guardessin. Una veu més forta deia que no sabia que el cavall no fos a l’estable. Que anessin cridant. Damunt del seient del camió hi havia una bossa. Amb la mà encara a dins i quan no sabia si havia agafat una poma o una pera, un cop al clatell em va estabornir.

*

Feia esforços per obrir els ulls. Una remor de roda que voltava m’atordia. Tot ho veia emboirat. Fins que es van fer unes taques clares i vaig veure parets, la mola... uns ulls a tocar de la cara que semblaven de vidre. ¡Ja el tenim despert! va cridar una dona i, rient, em va tirar una galleda d’aigua per sobre. Aquella dona se’m va acostar més, em pegava i tot pegant-me em feia petons. Estàs ben atrapat. Em va preguntar com em deia tot picant-me el costat amb la punta del peu. Una altra vegada em tornaràs els petons, xanguet de claveguera... A la portalada s’hi va plantar un cavall blanc. Va venir fins on era i, aturat, va començar a donar cops de pota amunt i avall.

*

¿Oi que ho saps que sóc la molinera? Del dia de la pallissa, del dia del penjat, tenia el cos ple de blaus. Sóc la molinera. Va començar a untar-me amb un oli pudent d’herbes després d’haver-me destapat. Pobret, tan tendre i tan apallissat... Així que em va deixar sol vaig provar d’alçar-me i no m’aguantava. Havia perdut el sentit del temps. La mola voltava, la molinera venia a mirar-me i a dir-me disbarats. No em donava menjar. De dia, al costat m’hi deixava una ampolla d’aigua. De nit, al costat, no hi tenia res. És un espia, sentia que deien. Un home que semblava un gegant em va agafar d’un braçat i em va dur a una habitació gran i buida i em va tirar a terra com si hi tirés un sac de patates. Sentia el camió a la nit, baralles, pudor de fum, d’oli, soroll de vasos. De dia la molinera em tirava grapats de farina per sobre: jugava. L’home que semblava un gegant em va tornar a baix, al costat de la mola. Cap al tard va començar el ball de les rata-pinyades. Entraven i sortien, s’apilotaven al sostre, als racons, s’hi penjaven talment drapots socarrimats.

*

Avui és dissabte, va dir la molinera mirant-me com si em volgués travessar. I em va començar a fer petons mig estirada al meu costat. Jo estrenyia els llavis, tancava els ulls. L’hauria matada. Se’n va cansar i va dir amb ràbia que quan no fos tan burro m’ensenyaria la manera més sàvia de fer l’amor. ¿L’has fet alguna vegada? Vaig trobar prou força per clavar-li una guitza al ventre que la va doblegar. Em va amenaçar amb el puny enlaire. Quan vindrà el meu home, que ja deu travessar el pont, prepara’t. Així que el va sentir acostar-se va començar a cridar que jo era un viu, és un viu que fa veure que no s’aguanta i quan em té a la vora... El moliner vermell com un bitxo amb els ulls fora del cap se’m va tirar a sobre i em va apallissar mentre ella, dreta i dura, l’anava atiant. ¡Mata’l! ¡Mata’l! Quan l’home va estar cansat i tip de pegar-me, em va posar a dalt d’un carretó, em va empènyer fins arran del riu i em va abocar a la vora dels joncs tot dient uns renecs tan gruixuts que, de tant que ho eren, més m’hauria estimat no sentir-los.

*

Una bestiola se’m va acostar. Em vaig entregirar gemegant. La bestiola no es va moure. Vaig estirar el braç per tocar-la i vaig trobar una mà glaçada; estava al costat d’un soldat mort. Fent un esforç, vencent el mal dels meus pobres ossos vaig fer tot el que vaig poder per rodolar una mica avall. Les canyes van aturar-me. Plovisquejava. I em vaig abaltir sense acabar d’entendre que tot el bé d’aquest món m’hagués abandonat.

Es va sentir una explosió cap a la banda del molí i de seguida es va alçar una gran fumera i flamarades. Soldats i més soldats feien un pont damunt del riu amb taulons i barques. La cridòria dels soldats i el soroll dels motors eixordaven. Devien haver treballat tota la nit. Aviat van començar a passar camions i canons per damunt del pont, i, embogit, encabritant-se i renillant, el cavall blanc estava al mig. Dos avions de plata feien cercles per damunt del pont. Una explosió va aixecar sortidors d’aigua. El pont va saltar i quatre camions van caure al riu. ¿Què fas aquí? Sembles una calavera. Espitregat, amb sang a la cara, amb les mans que li tremolaven, en Juli-Juli em mirava. Et vas salvar d’una i bona, tocant el dos. Em va demanar que li expliqués què havia fet. Se’l veia boig per enraonar; enraonar del que fos. Se’m va asseure al costat. No miris. Sota el que queda del pont, l’aigua és vermella. Estem voltats de soldats morts. Enraona tant com vulguis, però no miris. Digues alguna cosa... corre. No miris cap al pont. Va riure tot eixugant-se amb el braç la sang de la cara. Va riure més fort, va tancar els ulls, els va tornar a obrir. La mirada no se li aturava enlloc. Ho saps que hi ha una cantinera... va amb un carro tirat per dos cavalls que només tenen la pell i l’os. Calla, vaig dir tot posant-li una mà davant de la boca. Se sentien volar avions. A poc a poc la remor dels avions va anar morint. Es diu Faustina i ven cacauets, cinturons amb sivelles que són caps de mort, tabac barrejat amb herbes i begudes esbravades. A tocar del pont va arribar una ambulància. Per entre les canyes vaig veure el cavall que estava quiet. L’aigua s’enduia soldats morts i soldats ferits, trossos de barca, fustes cremades. I en Juli-Juli predicava que la guerra s’estava acabant i que aviat podríem tornar a casa fent voleiar banderes entre noies que ens tirarien flors. Tot això està fent els últims badalls. Hem de procurar salvar la pell. ¡La pell per damunt de tot! Va callar un moment i va preguntar-me ¿no has volat mai? Jo, de nit, volo. Això fa que no estigui mai desesperat. Així que m’ajec no penso que al damunt hi tinc un sostre de guix i canyes sinó el deliri de les estrelles: camins d’estrelles, camps i més camps d’estrelles; i al cap d’una estona de pensar només en el cel, fujo d’allà on sóc i volo. Veig les muntanyes, els pobles, el mar... tot des de dalt. Jo mirava el cavall que se’ns acostava... em vaig quedar sense respiració. Algú m’apuntava als ronyons. Teníem dos soldats al darrera. Tot s’enfonsa i vosaltres garla que garla. ¡Animals! Garla que garla. Sense encomanar-me ni a Déu ni al diable i a risc de fer-me matar vaig treure forces de no sé on i vaig córrer cap al cavall, li vaig saltar al damunt i com si se li hagués engegat una molla se’m va endur galopant furiós. Vaig sentir dos trets. Una bala va alçar un nuvolet de pols a dos metres del cavall. Vam travessar un bosc, un poble abandonat, una masia fumejant. Fins que tot d’una el cavall es va aturar en sec i vaig anar a parar de cap a dintre d’una trinxera plena d’aigua, al damunt d’en Bartomeu, el cuiner d’aquells soldats que havia deixat, que estava descarregant una metralladora contra els de l’altra banda i cridant ¡¡¡enxufa mantega!!!

Aquella mateixa tarda van donar ordre de retirada. Va venir a dir-m’ho en Juli-Juli que encara no sé com havia vingut a parar on el cavall m’havia llençat. Érem un centenar d’homes, tots joves, tots cansats, tots avorrits. La columna no es va aturar fins a les envistes d’una masia abandonada, voltada d’acàcies, amb un pujol al darrera. Vam baixar dels camions i de seguida van preparar el camp. Semblava que en el món no hi hagués hagut mai guerra de tanta pau que es respirava. Vaig aprendre a carregar i a descarregar el fusell. A tirar. ¿Quants anys tens? Quinze. Sembla que en tinguis més. Apa, a veure si aprens a tenir bona punteria. No volia tenir-ne. Apuntava més avall o més amunt, o més cap a la dreta o més cap a l’esquerra, de l’home de cartó que havíem d’encertar. No volia que m’ensenyessin a matar ningú. Els sotracs de la culata em van mig desllorigar l’espatlla.