Josep Oliveras: Envia'm un senyal

Tenia una cara que semblava un poema. Se’l veia literalment enfonsat. El Xavi sempre havia sigut un home que destacava, sempre anava vestit d’una manera impecable, li encantava la roba i sempre anava a l’última. Aquell dia, en canvi, anava vestit com si portés la mateixa roba des de feia dies, mig arrugada i no gaire neta. Baixet i una mica grassonet com era, sempre de bon humor, tenia una cara de bona persona que feia que et caigués bé des del moment de coneixe’l.

Feia molt de temps que no el veia, ja que quan jo tornava a casa no solia coincidir amb ell. I quan el vaig veure a dins aquella sala semblava que li haguessin caigut de cop vint anys al damunt, anava mal afaitat, li havien sortit un munt de cabells blancs i unes bosses enormes sota els ulls, com si fes dies que no dormís. La veritat és que tot ell feia una mica d’esgarrifança; estava molt desmillorat. Se’m va anar acostant lentament, esquivant la gent que hi havia a la sala. Quan vam tenir al davant, se’m va abraçar amb molta força i vam estar així molta estona sense dir-nos res. Tots dos ploràvem. Quan finalment es va poder treure el nus de la gola i va poder parlar, em va dir que ho sentia molt, que s’estimava molt el meu pare que el trobaria molt a faltar, que li sabia molt de greu per mi… Em va dir que no patís per res, que ell estaria el meu costat en tot moment, que m’ajudaria en tot el que jo pogués necessitar… L’hi vaig agrair de tot cor. Jo també sabia com el meu pare s’estimava al Xavi. En el fons eren gairebé com germans, el Xavi també ho estava passant molt malament, a ell de ben segur que també li costaria molt superar aquella inesperada i dolorosa mort del meu pare. De cop i volta, vaig entendre que el Xavi era l’única persona en qui podia confiar, a part que seria ell qui em podria ajudar en tots els assumptes legals que hauria de resoldre a partir de llavors. Jo no tenia ganes de posar-me a pensar en res del que hauria de fer a causa de la mort del meu pare i ell, sent advocat i coneixent el meu pare i tot el cas, se’n faria càrrec de la manera més fiable i efectiva.

La Lydia, veient que parlàvem i ploràvem tots dos abraçats, se’ns va acostar per intentar afegir-se a la conversa.

—Laura, al teu pare li hauria agradat tant aquesta escena! Veure el seu millor amic abraçat a tu… Us estimava tant, a tots dos!

Que falsa que era! No podia suportar-la! No li vam fer ni cas, la vam ignorar completament. En aquell moment vaig pensar que quan pogués havia de parlar amb el Xavi sobre aquella dona. L’havia d’avisar que anés amb molt de compte amb ella. Encara que el Xavi ja devia saber de quin peu calçava la Lydia. El Xavi era un home intel·ligent i segur que ja havia vist el que la Lydia havia fet amb mi i amb el pare. No sabia fins a quin punt la Lydia també havia aconseguit que el pare i el Xavi es distanciessin per tenir el meu pare per a ella sola. Ho hauria d’esbrinar.

La Lydia, com si fos el mestre de cerimònies —un paper que certament és el que més li agradava— em va dir que m’acompanyaria a veure el meu pare. Em va fer passar a una petita habitació, dins de la mateixa sala de vetlla, que quedava a part, i tancada per respectar la gent que no volia entrar a veure el difunt.

La Lydia em va acompanyar intentant agafar-me pel braç, cosa que jo vaig rebutjar, va obrir la porta d’aquella petita habitació i, només entrar-hi, vaig veure que estava pràcticament del tot ocupada pel taüt. Era un taüt imponent de color negre brillant, i estava rodejat d’un munt de rams de flors. A tots els rams hi havia una nota de la persona o l’associació que l’enviava. No em vaig entretenir a llegir-ne ni un; la veritat és que no m’importava en absolut qui hagués enviat un ram o qui ho hagués deixat de fer.

El que sí que vaig veure, perquè era per sobre de tot i destacava, va ser un ram enorme col·locat al costat d’una foto, també ben gran, del meu pare; a la foto se’l veia abraçat (només faltaria!) a la Lydia. I hi havia un escrit que deia:

Amb tot l’amor de la dona que més t’ha estimat i sempre més t’estimarà d’aquest món… La teva Lydia.

A la cara em devia notar que allò no m’havia agradat gens, però segur que en el fons és el que ella pretenia: fer-me veure qui manava allà i a tot arreu. Quina ràbia que em va fer!

Em vaig acostar al taüt. Estava tancat. Vaig sentir la veu de la Lydia que, darrere meu, m’explicava amb tota la fredor del món que el meu pare havia quedat molt malmès per l’accident i, per això, no se’l podia veure. Li vaig demanar que sortís, que em volia quedar a soles amb el pare per poder acomiadar-me d’ell amb intimitat. Ella, primer, va dubtar un instant, però suposo que el seu cap malaltís va arribar a la conclusió que jo ja no podia fer res per recuperar el pare.

Va intentar fer-me un petó, que jo vaig rebutjar. No sé si ho va fer per fer el seu paperet o fins i tot perquè en aquell moment potser jo li feia pena, cosa difícil de creure en aquella bruixa, perquè estic segura que aquella dona la paraula «pena» no l’havia conegut mai. Finalment va sortir i jo vaig poder tancar la porta.

Vaig agafar una cadira que hi havia en un racó, i la vaig posar falcada entre el pom de la porta i el terra perquè ningú pogués entrar. Volia quedar-me a soles amb el meu pare. No volia que ningú ens molestés i, sobretot, el que no volia era que aquella bruixa entrés cada dos per tres a tafanejar i a destorbar-me.

Un cop em vaig assegurar que la porta quedava ben tancada i que ningú la podria obrir des de fora, vaig començar a tremolar com una fulla, feia tant de temps que no estava sola amb el meu pare… I ara que finalment m’hi quedava, era massa tard. Amb tantes estones que havíem arribat a passar plegats, tots sols, hores i hores… I en aquell moment jo era incapaç de recordar quina havia sigut l’última vegada que havíem estat tots dos sols. Segurament devia fer uns quants anys que no passàvem algun dels nostres moments, com solíem anomenar-los, i que volia dir que ens quedàvem sols i que fèiem el que ens venia de gust a tots dos. Des que la Lydia va venir a viure amb nosaltres ja mai més vam poder tenir aquells moments nostres, des de llavors ella sempre es va posar entremig i mai podíem estar sols. Tots aquells moments que m’havia robat eren ja irrecuperables!

Un cop sola, tancada i davant del taüt, vaig començar a plorar pensant en el passat, en com havia hagut de marxar de casa, allunyant-me del meu pare, per culpa d’aquella dona… Em sabia tant de greu! I ara haver de veure’l tancat a dins un taüt, sense vida.

M’havia costat molt marxar a Londres, on tot i les dificultats m’hi havia acabat adaptant prou bé. Allà em vaig bolcar directament en els estudis i vaig acabar les carreres d’història i d’humanitats i, després, em vaig submergir en diferents treballs de recerca relacionats amb diferents màsters de les carreres, que m’apassionaven i em feien desconnectar de tot plegat. A la vegada, m’apuntava a qualsevol activitat per evitar pensar en tot el que havia deixat enrere. El que feia també quan no tenia classes era aprofitar per viatjar arreu del món, que era una altra de les meves grans passions, i així era com procurava fugir de la realitat. Una de les últimes vegades que havia tornat a casa havia intentat demanar-li al pare de fer alguna cosa tots dos junts: anar a dinar o a sopar, sortir a passejar… però tots dos sols, com havíem fet sempre abans. Li vaig dir que el trobava molt a faltar, que el necessitava, que no n’hi havia prou que parléssim sovint per telèfon i que ens enviéssim moltes fotos. Jo el que necessitava era temps amb ell, a soles!

Ell, una mica neguitós, em va respondre que no, que no podia, que l’havia d’entendre, que la Lydia era una dona molt possessiva i molt gelosa, i que no li agradava que anéssim sols. Segons em va explicar, la Lydia li deia que ella en el fons m’estimava molt a mi, i que l’únic que havia de fer jo era acceptar-la, que allà on hi hagués el meu pare també hi havia de ser ella. Així que no hi va haver manera de poder quedar-me a soles amb ell. Estava clar que aquella dona el tenia completament abduït.