Josep Oliveras - Envia'm un senyal

Era sense cap dubte un dels invents més importants de la història. El meu pare va posar dins d’un petit telèfon tot el que ningú es podia arribar a imaginar que hi cabria, i el va anomenar «telèfon intel·ligent». El fet, no cal dir-ho, va revolucionar el món sencer, i sobretot les empreses que es dedicaven a la telefonia, un món que era cada vegada més gran i potent. Ràpidament tots es van disputar els drets del nou invent del meu pare. I així va ser com el pare, de cop i volta, es va convertir en un multimilionari, passant a ser una de les persones més riques del país. Per aquell meravellós invent li van pagar un preu astronòmic.

Després d’això va decidir fer un canvi radical. Es va vendre la seva petita empresa, la casa on vivíem fins aleshores i les poques propietats que tenia. Per tal de poder canviar completament d’aires i tornar a començar de zero, va comprar una casa immensa i espectacular als afores de la ciutat, lluny del centre, que és on sempre havia viscut. Amb aquest pas suposo que volia deixar enrere tots els mals records i les vivències que estaven vinculades a l’antiga casa. En part, n’estic segura, també devia voler fugir dels records de la meva mare, que impedien que pogués ser feliç del tot.

El pare va decidir també que aquella nova casa i aquella nova vida la compartiríem amb la meva àvia Anna, la seva mare. El meu avi (el seu marit) va morir al cap de poc que es morís la meva mare. Segons em van explicar, tota la terrible situació per la qual vam haver de passar tots va trasbalsar molt el meu avi. Era un home que sempre havia estat molt delicat de salut, i la tensió viscuda durant aquell temps va acabar amb la seva salut fràgil, i la meva àvia Anna va quedar vídua als seixanta-dos anys.

Des de la mort de l’avi, la meva àvia va venir a viure amb nosaltres dos. Van decidir que junts estarien millor, a la vegada que ens ajudaríem mútuament. Era una dona molt forta i positiva. Pel fet de viure junts i de passar un munt d’hores amb ella en certa manera va ser com si ella m’hagués fet de mare. En aquella època el meu pare tenia trenta-cinc anys, i jo com a bona «bessona» seva en tenia cinc.

Però totes aquestes bones notícies i aquests canvis tan grans i positius que se’ns presentaven tampoc no van ser gaire fàcils al principi. Un cop instal·lats tots tres a la casa, i sense temps de poder-la estrenar, ens va caure a sobre un altre trasbals que va afectar, i molt, el meu pobre pare. Tot va ser per culpa dels altres avis, o sigui, els pares de la meva mare, que, de cop i sense previ avís, van decidir posar una denúncia contra el meu pare.

S’ha de reconèixer que els meus avis materns eren unes persones bastant especials. Tant el meu pare com la meva mare, tot i que era la seva pròpia filla, sempre hi havien tingut una relació distant i molt freda. I tot per culpa d’ells. Amb el temps s’havien anat tornant unes persones solitàries i cada vegada més busca-raons, cosa que feia que les trobades familiars fossin cada vegada més escasses i complicades. Després de la mort de la meva mare, ells evidentment també ho van passar molt malament, i és que, tot i ser com eren, no deixava de ser la seva filla la que s’havia mort amb només vint-i-set anys.

Un cop la meva mare va estar enterrada, es van anar distanciant encara més de nosaltres. El meu pare no en sabia ben bé el motiu; unes quantes vegades havia intentat quedar amb ells, sobretot perquè em poguessin veure, perquè després de tot no deixava de ser la seva neta. Ells sempre posaven excuses, com si no ens volguessin veure ni al meu pare ni a mi.

Fins que un dia el meu pare, després de parlar amb ells per telèfon, va deduir que la possible causa d’aquell distanciament i d’aquella fredor era que, en certa manera, el feien culpable de la mort de la seva filla.

Al cap d’algun temps, després que el meu pare tornés a provar de quedar amb ells, la situació va acabar esclatant. Li van dir que no en volien saber res d’ell i que no els truqués més. Li van deixar clar el que feia temps que els rosegava per dins: que si el pare hagués decidit que la mare avortés i s’hagués sotmès als tractaments de la malaltia, la seva filla encara seria viva.

Van ser unes paraules molt dures, que van deixar el pare molt tocat, perquè havia sigut tant la meva mare com el meu pare els que en el seu moment havien pres aquella decisió i, encara que no l’haguessin pres, segurament la meva mare s’hauria mort igualment i llavors jo tampoc hauria nascut. El pare era tan bona persona, que tot i aquelles paraules tan dures i els retrets que es va haver de sentir, va seguir intentant acostar postures. Li sabia molt greu que pensessin així. No deixaven de ser els meus avis!

Però no hi va haver res a fer. La relació d’escassa va passar a ser nul·la. A mi personalment no em van fer mai d’avis ni res que s’hi assemblés. Després de la mort de la meva mare ja no em van voler veure mai més, i per això d’ells no en tinc cap record. Però la tibantor de la relació va arribar a la ruptura quan el meu pare es va convertir en milionari. Tan bon punt els avis se’n van assabentar, van decidir contractar un important bufet d’advocats perquè presentessin una demanda contra el meu pare reclamant-li ni més ni menys que la meitat de la seva nova fortuna.

Volien la meitat dels diners que havia cobrat per la venda de la patent, tant en concepte d’herència com en concepte de responsabilitat per danys morals irreparables arran de la mort de la seva filla. Així va ser com es va acabar de trencar tot.

El judici va ser molt llarg, dur i penós. Hi van sortir tota mena de draps bruts. I el pare el va acabar guanyant, que és el resultat que des del principi semblava més just. Dos equips dels millors advocats es van enfrontar per aquell cas. Però l’advocat del pare va ser implacable i va deixar molt poques opcions als altres advocats. La fortuna del meu pare era seva, i el jutge ho va tenir clar des de les primeres compareixences, i donant finalment tota la raó al meu pare va deixar sense cap tipus d’afecte la denúncia que els meus avis havien presentat contra ell.

Acabat el judici, el meu pare encara va tenir el detall, molt digne, d’intentar apropar-se als avis oferint-los una suma enorme de diners. Intentava tancar les ferides i deixar el camí obert per, algun dia, començar de nou…

No hi va haver manera.

Els avis li van respondre que ells volien la meitat o res, que per a ells ja no era només una qüestió de diners sinó de dignitat, que se sentien estafats, dolguts i derrotats. I d’aquesta manera van desaparèixer de les nostres vides per sempre més.

Quan va passar tot això jo era molt petita. Tan sols tenia sis anys, i d’aquests episodis no en recordo res. Tot el que sé m’ho van anar explicant més tard el meu pare i la meva àvia Anna quan, a mesura que em feia gran, els demanava moltes vegades pels altres avis, que no vaig tornar a veure més.

Després de tot plegat, van venir els que per a mi van ser els anys més tranquils i bonics de la meva vida. Ens vam adaptar ràpidament a la casa nova, allunyada del bullici del centre de la ciutat. La meva àvia es volia encarregar de tot, però el meu pare li va voler posar una ajudant perquè la casa era immensa. Va contractar a una dona que es deia Rosita, acabada d’arribar de Mèxic, una gran dona que amb el temps va acabar sent com de la família, i fins i tot es va quedar a viure amb nosaltres. Li van habilitar una habitació a la casa mateixa, ja que aquí ella no tenia cap familiar ni conegut, i per això es va estimar més quedar-se a viure a la casa amb nosaltres.

El meu pare, convertit en una mena de jubilat d’or, es va fer molt amic del Xavi Fernández, l’advocat que havia contractat per al judici dels meus avis. Es van fer inseparables; s’entenien molt bé, tenien la mateixa edat, el Xavi era divorciat i sense fills, i com que era un advocat de gran prestigi, que cobrava uns honoraris altíssims, no li faltaven els diners. Tots dos compartien els mateixos gustos i aficions, començant pels esports, i especialment el futbol, que els apassionava.