Josep Oliveras - Envia'm un senyal

La que, en canvi, va aprofitar aquell moment per fer un gran drama amb uns plors i uns crits que se sentien per tot arreu, va ser la Lydia:

—No! Sisplau! Ja no el veuré mai més!!! Que injusta que és la vida! El vull tornar a abraçar, no vull que se l’emportin!!!

I unes quantes frases més per l’estil, que jo intentava no escoltar, tot i els crits ensordidors que ella deixava anar. Amb la Lydia hi havia una amiga seva i també el Xavi, que la tenien agafada, perquè fins i tot feia veure que estava a punt de desmaiar-se. Jo, aïllant-me de tot aquell drama fingit, em vaig apropar al vidre i vaig posar-hi les dues mans intentant sentir algun tipus de contacte, però només vaig sentir el fred del vidre i les mirades dels presents per veure quines eren les meves intencions i reaccions.

El Marc en tot moment es va quedar en un respectuós segon pla i em va fer sentir en tot moment que, si el necessitava, podria comptar amb ell. Llavors des de l’altra banda del vidre els dos treballadors de la funerària van tirar les cortines per posar el taüt dins el crematori. Les cortines eren perquè no es veiés com introduïen el taüt dins del forn mateix, una imatge que podria ser força dura.

Al cap d’uns moments els mateixos homes van tornar a obrir les cortines i, com si es tractés d’un joc de màgia, el taüt ja havia desaparegut. Tan sols hi havia la plataforma de ferro on l’havien deixat abans. El taüt ja s’estava cremant, amb el meu pobre pare a dins.

Tot seguit ens van demanar que ens esperéssim al pati de fora. Ja s’havia acabat tot, i en uns moments ens van comunicar que ens prepararien les cendres dins de l’urna (que evidentment la Lydia també havia triat) perquè ens les poguéssim endur a casa.

Un cop a fora, els que quedaven es van anar acomiadant. Jo realment a hores d’ara no sé ni qui eren, perquè en cap moment els vaig prestar cap atenció. Els únics que llavors ens vam quedar esperant les cendres van ser la Lydia, el Xavi, l’amiga de la Lydia i el Marc, a qui, un cop més, vaig demanar que es quedés. A fora, al pati que hi havia just davant de la porta principal del tanatori hi havia uns bancs amb una mica de jardí.

En un banc la Lydia, l’amiga i el Xavi i, en un altre, el Marc i jo. Tots en silenci i sense mirar-nos. La Lydia havia deixat de plorar i, com una actriu que espera el moment de tornar a entrar en escena, fumava tranquil·lament sense manifestar cap dolor ni preocupació. El Xavi es va posar a parlar per telèfon una mica allunyat, i va ser llavors que de cop se’m va acudir una idea.

Em vaig acostar al Marc i li vaig dir a cau d’orella que em seguís el corrent en el que faria. A continuació vaig dir en veu alta que anàvem a fer un tomb per fer temps. Llavors vaig agafar el Marc pel braç i vaig fer que em seguís en direcció al darrere del tanatori, on just a l’altre costat hi havia una altra porta per entrar-hi.

—On anem? Què passa? —em va preguntar el Marc.

—Calla i segueix-me el rotllo —li vaig respondre—. Després t’ho explicaré tot.

Vam entrar per la porta del darrere i vam anar directes al taulell que hi havia d’atenció al client del tanatori. Hi havia una recepcionista que parlava per telèfon. Me li vaig acostar i em vaig posar a fer-li senyals movent els llavis exageradament per demanar-li que pengés el telèfon, que tenia una emergència. La noia em va mirar estranyada i va continuar com si no passés res. Llavors li vaig clavar un crit:

—Podria penjar el maleït telèfon?! No veu que li estic dient que tinc una emergència!

Visiblement espantada amb el meu to i la cara que devia posar, va penjar immediatament sense acomiadar-se ni disculpar-se amb la persona que estava parlant.

—Digui’m en què la puc ajudar? —va dir.

—Doncs miri, tinc un problema greu. Ara estan incinerant el meu pare i haig de parlar immediatament amb l’encarregat de la funerària, que ens ha dit que ens esperéssim a fora per donar-nos l’urna amb les seves cendres… perquè hi ha hagut un error, un error molt greu, i haig de parlar urgentment amb l’encarregat…

—Un error? Quina mena d’error?

—Si no li fa res, això ho explicaré a l’encarregat en persona.

—Bé, no m’havia trobat mai amb això, no sé què em dirà l’encarregat. A veure què hi puc fer. Dispensin un moment.

I va marxar cap a dins la sala on hi havia el crematori.

—Laura em pots dir què passa, sisplau? Què vols fer? Què és el que pretens? M’estic començant a preocupar.

—Mira, Marc, m’acaba de passar pel cap que la Lydia segur que voldrà per a ella les cendres del meu pare, i jo evidentment no ho penso permetre. Aquesta dona és dolenta, això tu ja ho saps, i, a més a més, salta a la vista. Les cendres del meu pare han de quedar-se amb mi! Si la bruixa les vol, que segur que sí, serà per fotre’m a mi. Jo sé de sobres que el meu pare hagués volgut que me les quedés jo.

El Marc em mirava amb una cara de gran sorpresa i d’incredulitat total, però al mateix temps —i per contradictori que sembli— vaig tenir la impressió que m’entenia perfectament.

Amb això va aparèixer la recepcionista amb l’encarregat. L’home semblava una mica atabalat, suposo que pel que li havia explicat la recepcionista de mi:

—Hola, en què els puc ajudar?

—Sí, miri, no sé per on començar. L’hi intentaré resumir abans no sigui massa tard. —Vaig agafar aire abans de continuar:— L’home que acaben d’incinerar era el meu pare. Li ensenyo el meu DNI perquè ho pugui comprovar. Miri, ell era vidu i es va casar ja fa uns anys amb la dona que és aquí a fora esperant, i suposo que és amb ella que vostè ha fet tots els tràmits de l’enterrament...

L’home anava assentint amb el cap, mentre ens mirava de dalt a baix a mi i en Marc, amb una cara que anava passant de la preocupació a la curiositat.

—Bé, d’acord. Però i jo què hi puc fer amb tot el que m’estan explicant?

—Doncs li vull demanar un favor molt gran, i és que no entregui les cendres a aquella dona. Ella no és familiar de sang amb l’home que han incinerat. Tan sols és una dona que ha estat uns quants anys amb ell. Jo, en canvi, soc la seva filla legitima i, per tant, les cendres em pertoquen a mi.

—Ah, però això no podrà pas ser. Tot està especificat per escrit. I firmat. Ara no es pot canviar. Va ser precisament la senyora que em diu la que va encarregar la incineració, ella va triar la missa, el taüt i l’urna, i la que ho va pagar tot en efectiu. També va deixar clar, i ens ho va fer posar per escrit, que les cendres havien de ser exclusivament per a ella. Fins i tot, em va explicar, plorant, que ja els tenia un lloc reservat. I, com que no hi havia ningú més que hi tingués res a dir, així és com es va acordar, i així és com, repeteixo, es va signar. Ella no em va parlar de cap filla ni de ningú més. Si vol, li puc ensenyar tota la documentació. Espero que entenguin la meva posició. A mi no em poden posar en aquest compromís! Lamento que hi hagi hagut un malentès o unes discrepàncies…, però aquestes són coses que han d’arreglar entre vostès.

—Ja, però vostè no sap pas com és aquesta dona. Ella només vol les cendres per fer-me mal. A ella no l’importen gens, les cendres, l’hi puc ben assegurar. No em va explicar res de l’enterrament, no sabia ni que l’havien d’incinerar. Ben pensat, no sé d’on surt aquesta idea de cremar-lo… En fi, que ella sola ho ha decidit tot, passant per sobre meu, quan jo soc la filla i, com a mínim, m’ho hauria d’haver consultat. Jo a vostè ja l’entenc; l’únic que li demano és una mica de comprensió cap a mi. Qui sap que serà capaç de fer aquesta dona amb les cendres del meu pare!

—Ja… Però li torno a dir que jo no hi puc fer res.