Daniel Ortiz - Política i valors

La política ha de respondre a “la pregunta de si pot convertir-se en moderadora dels processos socials d’aprenentatge o si es mantindrà en l’estil normatiu tradicional que la situa al marge de les noves realitats”. Aquest és el formidable repte de la política a principis del segle XXI. I per afrontar-lo ha de ser capaç de fer aflorar un nou concepte de governança: més dialogant, més modest, més flexible i més atent a la diversitat social.

Cal repensar i reconstruir la missió de la política, tenint present que la seva “pèrdua de centralitat es manifesta també en el fet que ella mateixa tampoc no està alliberada de l’obligació d’aprendre. En una societat capaç d’aprenentatge, tots els sistemes funcionals, inclosa la política, abandonen la pretensió de tenir la resposta correcta i reconeixen la seva interdependència recíproca a fi d’evitar almenys el desastre de la unilateralitat”. Ningú, ni tan sols la política, no pot pretendre la primacia o el privilegi de tenir la darrera paraula. Ara bé, renunciar a la seva preeminència tradicional no significa, ni de bon tros, haver de caure en la resignació o la passivitat. La política es troba davant d’un atractiu i suggeridor ventall de noves possibilitats si és capaç de conjugar adequadament els conceptes de reflexió, aprenentatge, cooperació i responsabilitat.

Què ha de succeir perquè els diferents actors cooperin entre ells? És possible fomentar els comportaments cooperatius? “La dificultat principal consisteix en el fet que els sistemes parcials d’un sistema total no tenen cap motiu per coordinar-se amb altres, llevat que siguin capaços de posar-se a si mateixos en una situació insòlita: que vegin el que no va només amb ells; que adverteixin el que normalment no adverteixen, a saber, els efectes de la seva manera d’operar sobre els altres i sobre la societat en el seu conjunt.” Aquest exercici reflexiu, d’autoconsciència, pressuposa un elevat grau de maduresa: “La qüestió és saber si les organitzacions i les corporacions disposen de la perspicàcia per protegir-se de si mateixes en el seu propi interès [...]. L’autocontenció és una política que consisteix a excloure determinades possibilitats del sistema en interès propi per tal de salvaguardar el sistema enfront d’ell mateix, enfront de les conseqüències negatives i autodestructives d’una acció a curt termini”. El comportament cooperatiu és beneficiós per a tothom, inclosos els que cooperen; però, per tal que sigui possible, els actors han de descobrir que els primers interessats a cooperar són ells mateixos, ja que sense cooperació la seva subsistència a llarg termini es veurà seriosament amenaçada.

Per cooperar és imprescindible la reflexió, l’exercici de sortir de si mateix , anar més enllà del propi interès a curt termini, alçar els ulls i eixamplar l’horitzó. En el fons, la reflexió no és més que allò que esperem de tota persona madura: que tingui present el punt de vista dels altres.

“Quan els actors socials són capaços de reflexió, estan en condicions d’actuar de manera cooperativa. La coordinació és la forma de govern més adequada a la complexitat social, que pressuposa confiança, autolimitació, consideració vers els altres i una perspectiva, almenys, de mitjà termini.” Així doncs, atès que els sistemes complexos ja no poden ser governats adequadament des d’un cim jeràrquic, tot sembla indicar que la nova missió de la política haurà de consistir a “moderar les negociacions sense imposar una solució o sense haver de recórrer a formes de govern directe”, tenint present, a més, que “la cooperació incrementa la possibilitat que hi hagi diversos guanyadors i optimitza els avantatges combinatoris per a l’organització en el seu conjunt”.

La política del segle XXI significarà un nou model de governança, més obert, més participatiu, més dialogant, més flexible i també més imprevisible, en el qual la política serà només un actor del grup, i no sempre el protagonista més destacat.

L’activitat supervisora suposa un terme mitjà entre l’intervencionisme dels governs tradicionals i la inhibició total que proposen els defensors del laissez faire . És a dir, “entre la passivitat i la planificació jeràrquica hi ha una tercera possibilitat que fa del ‘govern del context’ la característica fonamental de la supervisió política i la forma bàsica de l’autocontrol dels sistemes complexos”.

Es tractaria de desenvolupar el concepte de política com un node d’interrelació, capaç de veure, conèixer i comprendre les dinàmiques específiques dels altres actors i la seva interacció amb el conjunt del sistema. “La idea d’un estat supervisor aspira a fer de la política una instància de supervisió o revisió de les decisions fonamentals dels altres sistemes socials [...]. El dret no veu les seves condicions polítiques, la sanitat no veu el seu cost, l’economia no veu les seves responsabilitats socials, l’art no veu la seva incomprensibilitat, la moral no veu la complexitat dels problemes [...]. La supervisió és la forma d’autogovern més apropiada per a una societat del coneixement que té com a principal problema la seva pròpia viabilitat a causa de l’amenaça ecològica, el risc tecnològic i la sobrecàrrega cognoscitiva.”

Ara bé, com s’ha d’entendre aquesta supervisió? El supervisor no és un àrbitre, ni encara menys un jutge infal·lible, sinó més aviat un assessor, un conseller, un facilitador que vetlla per la bona marxa de cadascun dels àmbits socials. “La supervisió no equival a una mera instància exhortativa. La diferència entre adoctrinament i supervisió s’entén quan es té en compte que supervisar no és tant controlar alguna cosa des d’una instància segura i irrefutable com experimentar i provar. La supervisió és un moment en el qual no es tracta de controlar o corregir, sinó de provar realitats hipotètiques (d’aquí la seva proximitat a l’art).”

En definitiva, “el govern del context és la conseqüència d’haver-se pres seriosament la idea que en una societat policèntrica cap sistema funcional –tampoc la política– no té aïlladament la força ni la competència per imposar el context. Els contextos són únicament el resultat de la interacció entre els actors autònoms i reflexius en sistemes de negociació”.

En contra del que podria semblar a primera vista, la política no s’ha extingit. El que s’ha esgotat és una determinada concepció de la política, pròpia d’una realitat social que està deixant d’existir. Per tant, cal redefinir la política d’acord amb les necessitats i les exigències socials del segle XXI. Des d’aquesta perspectiva, la política no té per què debilitar-se ni perdre pes. Simplement el que ha canviat són les seves funcions i les seves tasques, però cal admetre que “no és una activitat d’escassa importància, en una societat del coneixement, coordinar els sistemes de lògiques divergents, assegurar la unitat mínima de la societat o moderar els interessos contraposats”.

Cal repensar i redefinir la política. La política només tindrà futur si és capaç de desenvolupar un sistema de governança adequat a la nova realitat complexa, i basat en la reflexió i la cooperació entre els diferents agents. Ben mirat, el diàleg i la col·laboració entre els sectors públic, privat i no lucratiu a Catalunya ja fa temps que han deixat de ser una simple hipòtesi teòrica per donar lloc a una incipient però progressiva realitat tangible.

El 31 de desembre del 2007 el diari Expansión encapçalava una de les pàgines de la seva secció d’economia amb el següent titular: “Quasi la meitat dels contribuents espanyols defensa el frau fiscal”. La notícia resumia les conclusions d’un estudi elaborat per la Subdirección General de Estudios Tributarios, de l’Instituto de Estudios Fiscales, segons el qual la justificació del frau fiscal s’havia estès a Espanya durant els darrers anys, posant de manifest la inutilitat de les campanyes institucionals de sensibilització i lluita contra aquest tipus de delicte.