Daniel Ortiz - Política i valors

Ara bé, hi ha algun fonament sòlid per continuar sostenint aquesta tesi avui en dia? Fins a quin punt l’exercici del poder està inevitablement en contradicció amb l’exigència ètica? És possible resoldre o, si més no, conjugar harmònicament l’esfera de la política i la dels valors? Com s’ha de gestionar la inevitable tensió que existeix entre aquests dos conceptes? Ens trobem, sens dubte, davant d’una de les grans qüestions de la història de la filosofia, i, com a tal, ha rebut respostes ben diferents, per part dels diversos pensadors, al llarg dels segles.

El professor J. L. Aranguren (1999) feia referència a la “qüestionabilitat” originària, és a dir, al caràcter essencialment problemàtic de la relació entre ètica i política, i tractava de classificar els diferents tipus de relació per mitjà de quatre categories:

1) La primera correspon al realisme polític més genuí, i afirma la necessitat de separar estrictament les dues esferes. La moral, amb la seva apel·lació a l’idealisme i als grans valors, pot ser útil en el terreny personal, però no serveix com a referent en l’àmbit públic. L’ètica s’ha de circumscriure exclusivament a l’àmbit privat, i qualsevol intent d’introduir-la en el terreny polític és contraproduent i està condemnat al fracàs. Política i moral són incompatibles, i, per tant, qui vulgui actuar en política, forçosament ha de prescindir de la moral. La primacia correspon a la política, alliberada de tota servitud moral.

2) Una altra possibilitat consisteix en la negació de la política. Aquesta opció també assumeix la incompatibilitat entre ambdues esferes, però aquest cop la primacia recau sobre la moral. Com que no és possible optar simultàniament per totes dues, és preferible escollir l’ètica i tractar de reduir la política a la mínima expressió, ja sigui defensant la destrucció de l’estat, ja sigui minimitzant l’acció política o bé abstenint-se de participar-hi. El poder polític és impur, està irremissiblement contaminat, i, per tant, cal allunyar-se’n sense recança.

3) La concepció tràgica de la relació, en tercer lloc, és la d’aquell que experimenta la necessitat i, alhora, la impossibilitat de conciliar la política i la moral. En aquestes circumstàncies, l’home “sent que no pot satisfer l’una i l’altra; però, d’altra banda, tampoc no pot ‘preferir’, tampoc no pot ‘prescindir’. La dimensió ètica és viscuda així, en política, com una impossibilitat insuperable i, per tant, tràgica. L’home ha de ser moral, ha de ser també polític, i no pot ser-ho conjuntament. No hi ha sortida per a ell”. És aquesta dolorosa escissió interna, aquesta tortura permanent, la que provoca una tragèdia inevitable i irresoluble.

4) Finalment, la quarta opció és definida per la concepció dramàtica de la relació. Entre l’ètica i la política no hi pot haver mai un lligam harmònic i plàcid, sinó, al contrari, una implacable tensió constitutiva. “La moralitat política –igual que, d’altra banda, la moralitat privada, individual– és àrdua, problemàtica, difícil, mai no assolida plenament, sempre in via i, a la vegada, sempre ‘en qüestió’. L’autèntica moral és i no pot deixar de ser lluita per la moral. Lluita incessant, caure i tornar a aixecar-se, recerca sense possessió, tensió permanent, autocrítica implacable”.

La classificació d’Aranguren ens serveix per emmarcar la reflexió, comprendre’n la complexitat intrínseca i, al mateix temps, per fer-nos una idea d’algunes de les alternatives que es plantegen. Ara bé, quines han estat, en la pràctica, les concepcions predominants al llarg de la història?

Sens dubte, cal començar parlant dels clàssics, i molt especialment d’Aristòtil. Ell, davant la pregunta sobre com han d’actuar i com han de viure els homes, respon apel·lant a la seva naturalesa. El primer que cal fer és examinar com és la naturalesa humana. L’home és l’únic ésser dotat de lógos , és a dir, de capacitat de raó i paraula. Això el singularitza i el fa diferent de la resta dels animals. Aquest lógos és revelador d’una de les seves principals característiques: la sociabilitat. L’home és un ésser social per naturalesa. Neix, creix i es desenvolupa en comunitat, és a dir: gràcies a la polis. L’home és, per tant, un animal polític ( zoón politikón ), que no es pot pensar aïlladament, sinó en comunitat.

Així mateix, des de la perspectiva teleològica pròpia dels grecs, Aristòtil també es planteja quina és la finalitat de l’home. I conclou que aquesta finalitat no pot ser altra que el seu bé, entès com el desplegament de totes les seves potencialitats. Així, la felicitat ( eudaimonía ), que és l’aspiració natural de l’home, és també el seu màxim bé. La vida bona, o ètica, consisteix en un esforç sostingut per conrear la virtut ( areté ), tant en un sentit individual com col·lectiu, l’única via per accedir a la felicitat. En realitat, les virtuts capitals –la prudència ( phrónesis ), la justícia ( díke ) i l’amistat ( philía )– tenen una dimensió eminentment col·lectiva, comunitària, i la polis és el marc natural per desenvolupar-les. És per això que “els homes no han format una comunitat només per viure, sinó per viure bé” ( Política , III, 452-453).

En suma, per a Aristòtil l’ètica i la política no solament no són contradictòries, sinó que van unides, estan necessàriament associades i formen part d’un mateix continuum . L’home només pot desenvolupar-se plenament i aspirar a la felicitat en comunitat, en el si de la polis, és a dir: a través de la política. I, a l’inrevés, la polis tan sols podrà ser governada amb justícia i gaudirà d’una vida harmònica quan els ciutadans siguin virtuosos. En aquest sentit, la política és la culminació de l’ètica. El fi de la ciutat no és altre que la virtut i la felicitat dels seus ciutadans, i per això la política, per la seva dimensió col·lectiva, ha d’ocupar el lloc preeminent. En conclusió, “si, doncs, de les coses que fem hi ha algun fi que vulguem per si mateix [...], és evident que aquest fi serà el bo i el millor [...]. Si és així, hem d’intentar determinar, almenys esquemàticament, quin és aquest fi i a quina de les ciències o facultats pertany. Semblaria que ha de ser l’objecte de la ciència suprema i fonamental. Aquesta és, manifestament, la política” ( Ètica a Nicòmac , I, 1094a).

Aquesta concepció de la relació entre ètica i política va prevaler a Occident fins ben entrat el Renaixement, concretament fins a l’any 1513, en què Maquiavel escriu la seva obra més cèlebre: El príncep. Aquest llibre breu, escrit en forma epistolar i gairebé d’una sola tirada, capgira de dalt a baix el pensament clàssic i esdevé l’origen de la ciència política moderna.

El realisme polític de Maquiavel respon a l’observació atenta del seu entorn. Itàlia està sent dividida, ocupada i saquejada pels exèrcits estrangers. L’Església sembla que no pot evitar-ho o no sap com fer-ho. L’ambició, la covardia i les conspiracions proliferen arreu. En aquest context perillós, convuls i ple d’amenaces, Maquiavel afirma el seu principi rector de la política: la finalitat justifica els mitjans . És a dir, no importa quins siguin els procediments emprats si són útils per assolir l’objectiu desitjat, o sigui, el poder: el poder que ha de permetre al príncep mantenir la unitat del país i assegurar la pau. La política és la ciència que estudia les formes d’obtenir, recuperar i consolidar el poder. En conseqüència, l’eficàcia es converteix en l’únic criteri de validesa. És bo tot el que contribueix a l’obtenció i el manteniment del poder. És dolent tot el que allunya o dificulta aquest objectiu.