Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

Vegem ara què passa amb els humans. La situació de partida, referida als homínids primitius, seria equiparable a la de qualsevol altre primat. Tanmateix, el desenvolupament cultural i tecnològic, en un procés incremental i d’efectes acumulatius, ha fet que, tot i que cap dels elements naturals que constitueixen espai (aire, aigua, roques, sòl, relleu, biota) sigui creació dels humans, les configuracions espacials que els inclouen tinguin cada cop més la seva empremta. Són aquestes configuracions espacials, aquestes espacialitats concretes, (9)el que d’una manera general podem considerar com a territori. I és respecte dels humans que les característiques de delimitació i apropiació adquireixen una transcendència decisiva: els drets de propietat, les fronteres, la sobirania dels estats, els conflictes per l’apropiació de terres i recursos... Per això Raffestin parla del poder: atorga a l’espai la condició d’escenari i considera el territori com a resultat del poder sobre aquest escenari, com una configuració espacial concreta que n’és l’expressió. Aquesta condició del territori com a configuració espacial concreta, delimitada i objecte d’apropiació, respon a diversos graus d’humanització. És expressió del poder que hi actua i se’ns presenta sota l’aspecte de paisatge. Per això hem gosat definir el territori com el fragment de superfície planetària configurat d’una determinada manera i administrat per una col·lectivitat humana concreta (Folch, 1999).

Per als amants de les classificacions, anys enrere vam proposar una tipologia d’actituds perceptives davant el territori (Folch 2003, apartat «Las diferentes percepciones del hecho territorial»). Així, hi hauria una actitud productivista, que considera el territori tan sols en termes de generació de béns de mercat i que, en conseqüència, el tracta com si fos una nau de fàbrica, on tot s’ubica, es canvia o es llença en funció del moment productiu; una actitud utilitarista per a la qual el mateix territori és moneda de canvi, una cosa purament venal que canvia de valor segons variï el preu del sòl; una actitud funcionalista, d’acord amb la qual el territori és l’espai pel qual circulen els béns i els fluxos, i tot s’ha de supeditar als efectes d’això; una actitud formalista, que el contempla des d’una taula de dibuix, com si fos una escultura o un monument, la funció del qual fos respondre a les línies de fuga o l’equilibri de volums; una actitud patrimonialista, preocupada sobretot pels drets de la propietat i les transmissions generacionals; i una actitud naturalista, procliu a considerar oportú només allò intocat, o com a molt allò rústic, per a la qual les úniques transformacions mancades d’interès són les executades per la mà humana. Darrere de cadascuna d’aquestes actituds es pot veure l’estereotip esperpèntic de l’economista, del promotor, de l’enginyer, de l’arquitecte, de l’advocat o de l’ecòleg, reduïts al seu costat menys presentable.

Totes aquestes actituds són fàcilment rastrejables en la realitat quotidiana. La política agrària de la Unió Europea, la famosa PAC, engega a rodar segles de paisatge agropecuari mediterrani i condemna camps d’oliveres centenàries a la desaparició com qui canvia els mobles de lloc, però és que ja molt abans algú va decidir posar fi a les deveses ibèriques sense necessitat d’instruccions comunitàries. A l’extrem oposat, un petit aiguamoll fàcilment traslladable –o simplement prescindible– pot convertir-se en l’obstacle més gran per a la ampliació convenient d’un aeroport, posem per cas. Aquests simplismes reduccionistes obeeixen a acantonaments perceptius, en el més benigne dels casos, o a interessos difícilment confessables. Es comprèn que, fet i fet, l’actitud naturalista sembli la més noble, ja que, tot i ser tan esbiaixada com les altres, persegueix objectius desinteressats. En tot cas, la naturalesa sistèmica i complexa del territori desautoritza tots aquests simplismes. D’aquí que sembli raonable inclinar-se per un posicionament holístic que tracti de generar una metapercepció, resultat de considerar tots els punts de vista disponibles. Ben mirat, «els fets» de què parla Einstein són justament això, la metarealitat de totes aquestes realitats perceptives parcials.

1.3.2 La matriu territorial

En termes espacials, el territori ha de ser entès com una malla de fenòmens, com una matriu de punts i contrapunts interconnectats els uns amb els altres. Les malles emprades en el dibuix informatitzat per fer simulacions o construccions tridimensionals expressen molt bé aquesta situació perquè, al capdavall, no són més que una simplificació formal de la realitat arquitectònica o territorial que representen. A la conca mediterrània en general, això és particularment cert, després de tres mil·lennis de forta antropització. (10)

Pocs territoris són isotròpics. Els mediterranis no ho són gens. El relleu, la hidrografia i les zones climàtiques estableixen un mapa de partida asimètric que les transformacions antròpiques solen exaltar. Per començar, cal considerar l’orografia i la hidrografia, que de fet són conceptes correlatius. Les aigües s’escolen per les línies de màxim pendent i generen rius que excaven valls consolidadores i exaltadores d’aquests pendents de màxima significació. L’acció fluvial, d’acord amb pluviometries més o menys considerables i més o menys irregulars, incrementa la contundència orogràfica, més encara com més fàcilment erosionables siguin els substrats. En indrets escassament muntanyosos, les aigües tenen poca energia potencial i excaven valls relativament modestes, mentre que en llocs d’orografia poderosa, l’acció fluvial potencia encara més els accidents del relleu.

El substrat geològic té també un paper capital a l’hora de configurar la matriu física d’un territori. La geologia de base, i encara més les anomenades formacions superficials –els materials aflorants, transformats per l’acció meteoritzadora de l’atmosfera i pels fenòmens erosius–, condicionen el comportament mecànic del substrat i els processos edafogènics, és a dir, de formació dels sòls. Una hipotètica heterogeneïtat en la disposició d’aquest substrat i d’aquestes formacions incrementa l’anisotropia de la matriu. Cabalment, és el cas de l’àmbit mediterrani, on afloren materials geològics de característiques molt diverses.

L’anisotropia geològica i geomorfològica sol propiciar l’anisotropia bioclimàtica. En efecte, la zonació climàtica latitudinal es veu interferida per les variacions altitudinals. Així, pujar muntanya amunt equival, en certa manera, a ascendir cap al nord. Els salts hipsomètrics (és a dir, les variacions d’altitud) són molt importants a la conca mediterrània, amb diferències de cota de milers de metres entre la línia de costa i cims situats ben a prop del litoral, i per això les variacions bioclimàtiques hi són tan accentuades. L’acció temperadora del mar tampoc no és aliena a aquestes variacions, a causa de la seva enorme inèrcia tèrmica i de la generació de fenòmens meteorològics específics (boirines, marinades, etc.) de gran importància local que propicia. En definitiva, l’àmbit mediterrani presenta una anisotropia territorial acusada. En bona lògica, això exigiria una gestió territorial diferenciada, és a dir, adequada a cada conjunt concret de circumstàncies. Malauradament, aquest no sol ser el cas.

Les transformacions afecten d’una manera especialment evident les àrees construïdes, però els espais lliures també n’han resultat concernits. Tot l’espai agrícola n’és un exemple, tant per les rectificacions morfològiques (aplanaments, feixes, marges, camins, canals d’irrigació, etc.), com per les pròpiament agronòmiques (rompuda i extensió ulterior de les espècies conreades). Però l’espai forestal i pecuari també ha estat molt transformat, fins al punt que la majoria de pastures o de boscos són actualment formacions secundàries, és a dir, comunitats integrades per espècies més o menys espontànies, però mantingudes –en termes d’estructura i de composició florística, i a fi de propiciar-ne una productivitat més gran– en estadis allunyats de la potencialitat final de la matriu biofísica.