Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

La velocitat de l’observador també compta. A peu, els paisatges són diferents que mirats des d’un automòbil veloç. A partir dels anys noranta, hem vist construir i hem resseguit repetidament la ruta austral xilena, entre Puerto Montt i Villa O’Higgins (41° 27´ 50´´ S i 48° 28´ 00´´ S), un trajecte sinuós i accidentadíssim d’un miler i mig de quilòmetres. Al començament era una pista fangosa i estreta; darrerament (2015), una carretera asfaltada prou còmoda. Els mateixos indrets ens han anat semblant paisatgísticament diferents any rere any, en funció de la rapidesa amb què els travessàvem. La velocitat altera el diferencial perceptiu, per això intervé tant en l’apreciació del paisatge. Així doncs, l’escala perceptiva, sigui en termes espacials o temporals, és un element capital perquè la nostra ment identifiqui paisatges.

En tot cas, el paisatge es forma en la nostra ment. Contemplem melangiosament i amb certa inquietud la mar hivernal, experimentem aquell punt d’eufòria davant les pinedes costaneres que brillen contra el cel blau dels migdies estivals, ens corprèn la majestuositat de les grans serralades... Ens recomanem llocs els uns als altres, sense dubtar que tothom els trobarà tan admirables com nosaltres els trobem. Tendim a creure que els llocs –els paisatges, de fet– són com nosaltres els veiem. Perdem la consciència de la mediació cultural i pensem que observem el món sense cap filtre. En realitat, és al revés: som nosaltres que el mirem d’una determinada manera, en part per la mediació dels nostres sentits, en part perquè hem après culturalment a mirar-lo així.

1.2 Ambient: un constructe antròpic

Al contrari del que sovint es creu, una definició, o si més no la d’un fenomen complex, no és tant el resultat d’una certesa com l’acotació operativa d’un problema. Així, un repàs de les moltes definicions d’ambient (o de medi ambient) (7)que es troben en la bibliografia revela que quasi totes tenen caràcter contextual. Tracten de trobar una solució de consens, estan referides prioritàriament a aspectes dels fenòmens que volen interpretar o, la majoria de vegades, se supediten a l’enfocament de les disciplines a què van destinades. Aquest fet no constitueix un impediment insalvable, a condició que se’n sigui conscient. És conseqüència de la incommensurabilitat entre la realitat i les nostres pobres eines i capacitats per copsar-la i tractar d’explicar-nos-la. Una mescla d’humilitat i enginy, juntament amb una disposició permanent a aprendre i reaprendre, solen ser una bona fórmula per enfrontar-se al pro­blema.

1.2.1 El concepte d’ambient

Ben al contrari del paisatge, que tot i la seva complexitat constitueix una realitat tangible, l’ambient no l’ha vist mai ningú. Ni tan sols hi ha consens a propòsit de quins són els elements que el constitueixen, més enllà de considerar els vectors aire, aigua i sòl i d’avaluar l’estat de la vegetació o de la fauna. Altra cosa és que, en la percepció del comú de les persones, s’identifiqui ambient amb natura. Això suposa que se sol equiparar ambient a medi natural, de manera que un paisatge pretesament natural se sol identificar amb un medi ambient saludable.

Aquest joc d’implícits, més o menys inconscients, té encara una altra conseqüència: l’entramat d’elements i relacions fruit de l’activitat humana es veu com quelcom «afegit», i rarament per a bé. Només a partir d’aquesta imatge de superposició d’allò humà –és a dir, cultural– damunt d’un substrat pretesament natural i primigeni és possible creure que l’impacte sobre el medi/territori resulta de la simple suma algebraica d’impactes puntuals unitaris. Això suposa una visó simplista que ignora les interaccions complexes que, a través de processos temporals, variables, han anat confegint l’espai biofísic global com un tot.

De fet, semblaria raonable definir l’ambient com el sistema global d’elements heterogenis i interactius de caràcter físic, biòtic, social i cultural que configura l’espai on passa tot. Entre aquests elements s’estableixen relacions complexes de retroacció, tant positiva com negativa, a diverses escales, en evolució conjunta permanent (Bru, 1997).

1.2.2 De la natura a l’ambient

Els termes natura i paisatge tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. L’ecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circums­crivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, per a un ecòleg un «paisatge» no és una postal, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen l’aspecte d’un territori. Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa, com qualsevol altra persona, naturalment). Al seu torn, aquest territori l’aspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta d’inscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui, en el conjunt de vectors que constitueixen l’ambient. Aquesta matriu ambiental, estirant el fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia); també ens hi tornarem a referir més endavant (Folch 2011, apartat «De la natura al medi ambient»).

En un llenguatge menys precís, però potser d’ús més comú, tot plegat significa, aproximadament, que l’ambient és la natura un cop transformada pels humans. Però no exactament, perquè els humans també som natura, al capdavall. Som fauna, formem part de la biosfera i les transformacions que hi provoquem no són conceptualment diferents de les causades per altres elements faunístics –els castors o els tèrmits, per posar un parell d’exemples– que s’esmercen a fons, també, a transformar l’entorn d’acord amb els seus interessos. Però, en el moment de civilització actual, la natura primigènia, feréstega i amenaçadora ha esdevingut una commodity, la qual cosa genera una dificultat perceptiva seriosa. A la vora d’un riu patagònic es pot llegir un cartell dels serveis de parcs locals que diu: «Peligro: aguas frías, profundas y torrentosas». I, quasi al costat, un altre que diu: «Animales silvestres sueltos». Fan notar als passejants que allò va de veres, que la natura no és l’espai bucòlic imaginat per massa ecologistes urbans. Quin és, doncs, l’ambient que ara tothom vol protegir?

Però, més enllà de les dificultats derivades de la comprensió del llenguatge especialitzat de l’ecologia o de l’ús trivial i inexacte d’alguns d’aquests conceptes, el que realment complica la qüestió ambiental és el fort antropocentrisme heretat de la tradició judeocristiana. Per poder entendre com funciona l’univers, primer va caldre abandonar el geocentrisme. I per comprendre el funcionament de la biosfera cal abandonar l’antropocentrisme. Ni la Terra és el centre de l’univers, ni els humans som la raó de ser de la biosfera, i encara menys del planeta. En som només una de les parts. Lluny de considerar-nos els zeladors o els usufructuaris de les altres parts, hem de reconèixer-nos com a simples components del sistema. Així que fins i tot en les actituds ecologistes hi ha massa arrogància antropocèntrica. No es tracta que «salvem» el planeta, que seria tasca tan desproporcionada com vana, sinó que ens hi inscrivim raonablement. Som part d’una natura que transformem per tal que esdevingui l’ambient més convenient per a les nostres expectatives existencials. Es tracta que la transformació resulti funcionalment possible i de debò pertinent. Només això. I ni més ni menys que això.

1.2.3 El concepte de matriu biofísica