Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

Som aquí. El camí recorregut fins ara és curt, com el lector haurà deduït per ell mateix. Curt, però molt intens. En una dècada s’ha fet moltíssima feina, potser perquè, per primera vegada, s’ha produït una certa confluència entre, d’una banda, la progressiva conscienciació ciutadana en pro del paisatge i, d’una altra, determinades accions promogudes per l’Administració, sobretot pel que fa a la dotació d’eines i instruments tècnics i legislatius que facilitin realment la integració del paisatge en les polítiques públiques, ja siguin territorials o sectorials. El més trist, el més lamentable, és que la major part de territoris sense discurs i de paisatges sense imaginari que han aparegut al nostre entorn ho han fet en plena democràcia. Ens mancaven valors? Sí. Teníem algunes valoracions, però pocs valors, o no suficients.

Convindria que no perdéssim el nord un altre cop. No ens ho podem permetre. Diria que –ara sí– hem pujat a l’últim tren, aquell que encara ens pot salvar de la mediocritat. Si no aprenem d’una vegada per totes a actuar sobre el paisatge sense trencar-ne el caràcter essencial, sense eliminar-ne aquells trets que li donen continuïtat històrica, sense destruir-lo, en definitiva, tard o d’hora ho lamentarem, però ja serà massa tard. No sempre se sap alterar, modificar, intervenir sense destruir. I quan es destrueix un paisatge, es destrueix la identitat d’aquell lloc. I destruir la identitat d’un lloc –i més encara quan s’és incapaç de substituir-la per una de nova amb la mateixa vàlua– és èticament reprovable, tan reprovable com minvar la biodiversitat del planeta. La distinció –ètica, al capdavall– entre evolució i destrucció d’un paisatge no és de matís, és de fons, i ja l’havien plantejada a principi del segle XX geògrafs de la talla d’Elisée Reclus o Carl Sauer.

Ha arribat el moment de la sensibilitat, de la qualitat, de la bellesa (sí, de la bellesa, una paraula i un concepte que hem deixat massa de banda). La bellesa ens salvarà, com deia el poeta. I tenia raó. La bellesa de tot i en tot: en un banc ben dissenyat, en un edifici, en una plaça, en una ciutat, en un hort ben cuidat, en una vinya ben plantada. La sensibilitat, la qualitat i la recerca de la bellesa haurien d’impregnar les actituds individuals –personals i professionals–, però, sobretot, els projectes col·lectius, de lloc, de ciutat, de paisatge. Per aconseguir-ho, cal un planejament adequat, una legislació pertinent, una formació correcta i, sobretot, molta consciència social, molta cultura territorial i de paisatge entre la ciutadania. Hem de fugir de la mediocritat i de la banalitat i, sobretot, no hem de dissociar mai més ètica i estètica. El paisatge, precisament, és un concepte extraordinàriament ric per relacionar ètica i estètica. Un paisatge que es crea de manera estèticament conscient genera un entorn estèticament experimentable que pot arribar a influir de manera decisiva en la consciència moral que se’n té.

Dignificar i, si és el cas, redignificar el paisatge és una bona manera de ser coherents amb el nou paradigma que –al meu entendre, i espero no equivocar-me– comença a despuntar. No és gens estrany, en aquest sentit, que el Conveni Europeu del Paisatge afirmi amb tanta contundència que «el paisatge és un element important de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quotidians». I és per això que l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha marcat com un dels deu eixos del full de ruta CATPAISATGE-2020 (5) Vegeu < http://www.catpaisatge.net/cat/observatori_2020.php > el de «viure i produir en un entorn de qualitat». Volem insistir una i altra vegada en el fet que la qualitat no s’ha de circumscriure a uns quants paisatges de valor excepcional, sinó que s’ha de reflectir en els paisatges de la vida quotidiana. No només hem de viure, sinó que també hem de produir en un entorn de qualitat.

I per aconseguir-ho calen valors, i calen llibres que ens expliquin aquests valors, com que el que ara presentem. El tàndem Ramon Folch-Josepa Bru ha aconseguit escriure una obra amena i profunda alhora, plaent i rigorosa, amb una sàvia ironia que, a voltes, desperta en el lector un somriure còmplice. Una obra científica capaç d’entendre la vàlua immensa –també econòmica– dels intangibles i dels imaginaris.

Joan Nogué

Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona

Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

1Escrita originalment en francès l’any 1966, l’obra es publicà en català vint-i-dos anys més tard.

2Idea de l’escriptor Oriol Vergés, aquesta col·lecció va ser publicada per Editorial Tàber (Barcelona) i en van ser els principals autors el fotògraf Ton Sirera i l’escriptor Josep Vallverdú, que van signar vuit dels deu volums; dels altres dos, un contenia textos de Josep Vicente i fotos de Ferran Bosch, i l’altre el va signar sencer Jordi Verrié. Va donar lloc a una exposició promoguda pel Museu d’Art Jaume Morera (Lleida, març-juny 2011) i per Arts Santa Mònica (Barcelona, gener-abril 2012), amb la col·laboració de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (vegeu Nogué, 2011).

3Vegeu < http://www.gencat.cat/mediamb/publicacions/monografies/conveni_europeu_ paisatge.pdf>.

4Vegeu < http://www.catpaisatge.net/cat/observatori.php>

5Vegeu < http://www.catpaisatge.net/cat/observatori_2020.php>

Consideracions preliminars

Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l’ànsia d’amor, la cerca del coneixement i una insuportable pietat pel sofriment de la humanitat. Aquestes tres passions, com grans vendavals, m’han dut d’una banda a l’altra, per una ruta canviant, sobre un profund oceà d’angoixa, arran mateix de la desesperació.

Bertrand Russell

The Autobiography of Bertrand Russell (1967-69)

L’imperi dels valors és un constructe laboriós que contraria la tendència de la condició humana. Per defecte, s’instal·la la llei de la selva, que és una forma metafòrica d’expressar la lluita per la supervivència individual. Els valors són referents convencionals emanats de la reflexió, no de l’instint. El progrés humà és una història de lent desplaçament de les estratègies individuals en favor de les col·lectives, d’acord amb una matriu de valors canviant. L’ecologia moderna mostra que les espècies capaces d’adoptar aquesta política per una feliç circumstància abúlica o per una proacció deliberada, com seria el cas excepcional de la humana, tenen èxit evolutiu. Els individus, aleshores, es beneficien del triomf de la col·lectivitat, en contra del que, en aparença, els podia fer creure la contrariació dels impulsos individuals.

Ha costat molt d’entendre-ho. El pensament filosòfic fa segles que conclou la conveniència de definir i d’acollir-se –o de sotmetre’s...– a uns valors determinats, per raons, en el fons, bàsicament especulatives. El molt més recent pensament científic –que és una forma moderna de pensament filosòfic, al capdavall– corrobora la conveniència d’aquesta manera de procedir d’acord amb el bon fi funcional que té la mesura. En tot cas, aquests valors moralment elevats i operativament eficaços no s’imposen sense esforç, perquè no són tendencials en els atavismes biològics. Aquest llibre reflexiona sobre aquestes coses, justament.

Seguint el plantejament de la col·lecció, i fent confiança generosa a la nostra suposada experiència professional, se’ns ha proposat d’escriure sobre paisatge i valors, dos conceptes prou complexos per si sols; en considerar-los conjuntament, configuren un panorama d’abordatge no gens senzill. Especialment quan partim de la consciència que, en els darrers anys, i només limitant-nos al context cultural català, s’ha escrit molt sobre paisatge des de diverses disciplines i camps d’aplicació. Això fa que el nostre esforç, més que centrar-se en l’aportació d’encara més informació, hagi gravitat sobre l’enrobustiment del punt de vista. En efecte, ens hem esmerçat a bastir coneixement coherent i articulat per tal d’avançar en la comprensió del paisatge com a fet material i com a fenomen cultural.