Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

En la línia d’emmarcar la pràctica política en un «sistema de valors», després de tancar un capítol, el 3.3, proclamant obertament que els valors ho determinen tot i que l’ètica és capital, proposen «no perdre’s en discursos confusos i fer palès el repte, moral i també científic, que suposa proposar una ètica veritablement ecològica, no vagament naturalística o sacralitzadora». La idea, que subscriurien els clàssics de la democràcia de diverses èpoques, des d’Aristòtil a Stuart Mill, Rawls, Habermas, Touraine o Flores d’Arcais, és el que podem anomenar «vincle ètic» de la política –compatible amb el científic–, que, a més, com a tret propi de la nostra època, cerca la dimensió socioecològica més enllà de naturalismes o de sacralitzacions poc o molt líriques, però de baix compromís integral i social.

Per precisar aquest «compromís integral i social» genèric, és bo de mostrar algunes de les perspectives concretes, ben estructurades als darrers capítols del llibre, que permeten fer-se càrrec dels múltiples abordatges transdisciplinaris a què ja hem fet al·lusió com a tret propi de l’obra. En efecte, de forma perfectament argumentada en cada cas, els autors plantegen la perspectiva ecològica –la més natural, com és lògic– en argumentar el valor de l’homeòstasi, que hauríem de saber apreciar com un mecanisme funcional de la natura, i fins i tot organitzar-nos políticament per saber-la «comprar al millor preu possible», pensant significativament en el nostre propi interès com a espècie. O la perspectiva cívica, que dedica una crítica fina i perfectament justificada a la denominació d’urbanitzacions per designar unes agressions paisatgístiques que són, ben analitzades, d’allò més incívic, en evident contradicció entre els dos ètims, que no es contradeien pas en origen: civitas i urbs. O la perspectiva educativa, en l’apartat dedicat al paisatge educador, en el context de la idea de «ciutat educadora», materialitzada avui en dia en una associació internacional de ciutats compromeses amb un plantejament obert i no reduccionista de l’educació, que apel·la a compromisos educadors de múltiples agents, no confon l’educació amb l’ensenyament i aprofita totes les fonts –en aquest cas, també el paisatge– per impulsar el creixement cognitiu, però també estètic, ètic i social de tota la ciutadania de qualsevol edat i condició. O la perspectiva econòmica i patrimonial, tenint en compte que el dany ambiental és una externalitat que acaba provocant disfuncions econòmiques importants. Cal conèixer i poder comptar, fins a monetaritzar-les, totes les variants de danys ambientals, que responen a una gran diversitat de funcions naturals tingudes fins ara gairebé per intangibles, però que no ho són i mereixen ser econòmicament valorades per poder-ne exigir el control i el respecte. O la perspectiva constructiva, amb una anàlisi de les múltiples formes d’intervenir en la construcció, l’ordenació o l’«arquitectura» mateixa del paisatge. I, finalment, la perspectiva jurídica, que analitza els instruments amb què, des d’àmbits globals fins a l’àmbit català, es concreta la salvaguarda legal del paisatge, molt necessària però encara insuficient o incompleta en molts aspectes.

El llibre, doncs, conté una gran riquesa conceptual, informativa, argumental, de perspectives i de tractaments polièdrics i transversals sobre la important qüestió plantejada: valors i valoracions del territori i del paisatge. No hi ha ni una ratlla estèril, ni indiferent, ni encara menys mediocre. L’estímul intel·lectual que sentirà qui el llegeixi és d’alta tensió –però procedent d’energia neta i renovable, com voldrien els autors...–; la intel·ligència del lector pot acomplir aquí el seu destí, el que li marca la doble etimologia possible del mot: intus i legere, que seria ‘llegir endins’, o inter i legere, que seria ‘triar entre’; per fidelitat tant a un ètim com a l’altre, aquesta lectura és intel·lectualment rica, perquè ‘fa entendre per dins’ i resulta ‘molt de bo per triar’. I, a més, cal destacar una qualitat que no té res de superficial, contra el que molts pensen: està magníficament ben escrit, amb la qual cosa els autors fan honor i un bon servei al molt desitjable retrobament del rigor científic amb la qualitat lingüística, l’elegància estilística, fins i tot la bellesa literària i, al capdavall, l’òptima comunicació, de què tan mancat està en general el discurs científic. Aquesta altra excepcionalitat –també per bona i per infreqüent, com la de la transdisciplinarietat– és, doncs, molt especialment d’agrair.

Joan Manuel del Pozo

Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona

Exconseller d’Educació i Universitats de la Generalitat de Catalunya

Introducció

En termes de paisatge, la collita d’aquests darrers anys és més que notable, a casa nostra. Potser sí que ens normalitzem com a país, també en aquest terreny. I és que el paisatge és un indicador excel·lent per valorar el nivell de cultura, de civilitat i d’urbanitat d’un territori, a qualsevol escala. I encara més: és un indicador idoni per captar l’estima d’una societat pel seu territori i el nivell d’identificació que hi manté. La publicació del llibre que el lector té a les mans seria una mostra d’aquest procés de normalització, de maduració de la nostra societat, que en la darrera dècada ha estat capaç de legislar sobre paisatge, ha endegat màsters i cursos de formació especialitzats en la matèria i ha publicat cada cop més llibres sobre la qüestió, a més de dedicar-hi una atenció especial en els mitjans de comunicació, des de documentals i reportatges a la televisió fins a números monogràfics en diaris de gran tiratge, per no parlar de debats, taules rodones i conferències a tort i a dret, moltes de les quals han estat impulsades per la societat civil.

No sempre ha estat així. Més ben dit, feia dècades que no era així. Caldria retrocedir a la Catalunya de final del segle XIX i primer terç del segle XX per trobar un moment semblant, salvant totes les distàncies, que són moltes; tantes, que la comparació es fa difícil, començant pel fet que les transformacions territorials del moment no eren, ni de bon tros, les que hem viscut a Catalunya en els darrers trenta anys. Comparació fora de lloc, certament, pel que fa a la intensitat en la transformació del paisatge, però no tan desaforada pel que fa a la conscienciació, si no social, sí almenys la de determinats professionals i intel·lectuals capaços de crear opinió, de marcar tendència. És un fet que en les primeres quatre dècades del segle XX es desvetllà un gran interès pel tema del paisatge, tant per part del Modernisme com del Noucentisme, i que tot plegat va quedar estroncat pel cop d’estat franquista. Efectivament, el paisatge fou un element important, no només en la construcció ideològica del catalanisme en el tombant del segle XIX, sinó en la mateixa «cultura del catalanisme», manllevant aquí el títol d’aquella obra ja clàssica de Joan Lluís Marfany.