Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

D’altra banda, la proliferació i la disseminació de treballs –que esdevenen matèria indiferenciada en la xarxa, i cada cop més també en el paper– produeix un vertigen creixent a l’hora d’abordar quasi qualsevol tema. Massa sovint, l’abundància de treballs sembla obligar a la reiteració de continguts. Es diria que la diversitat desbordant fa oblidar la necessària tasca de depuració. Pensem que no ha de ser així: el mèrit radica en la destil·lació atenta, no en la torrentada cornucòpica. Hem procurat considerar tota la bibliografia disponible, però no la repercutim mecànicament en el lector.

El text present es configura a partir d’algunes línies de força argumentatives que mereixen un breu comentari. En primer lloc, es plan­teja la distinció entre valors i valoracions. Mentre que els valors són abstraccions complexes que fonamenten sistemes ideològics o esquemes culturals que actuen en les persones de manera més o menys inconscient, les valoracions constitueixen accions d’atribució explícita de valor a éssers, objectes o esdeveniments. Podem assumir que els valors pertanyen al terreny de la reflexió filosòfica, entesa en un sentit ampli, aplicable a la reflexió sobre el sentit de la ideologia en la cultura, mentre que les valoracions tenen un component important de caràcter tècnic, metodològic o processal que escau més al terreny de les tecnociències, enteses igualment en un sentit mot ampli, identificable amb l’esforç d’estandardització del coneixement.

Això no vol dir que els valors considerats per les valoritzacions siguin ens objectius, és a dir, sotmesos a un procés explícit d’anàlisi hermenèutica, cultural i històrica. En alguns casos, ni tan sols estan justificats, en la mesura que per als subjectes avaluadors actuen axiomàticament. De fet, així és com funcionem les persones quan en les nostres converses quotidianes emetem a tort i a dret «judicis de valor» –valoracions, en definitiva– de la manera més irreflexiva. En el terreny públic, i recolzades en una gran infraestructura tècnica i científica, cada dia tenim exemples de valoracions econòmiques –normalment fetes per prescriptors de prestigi indemostrat, per cert– que són preses com a referent pretesament objectiu per diagnosticar la salut de les economies dels estats; valoracions que es fonamenten en els valors inconfessos d’un capitalisme rapinyaire i èticament reprovable. De tot plegat no se’n desprèn que les valoracions siguin intrínsecament deshonestes. Bé que èticament compromeses i científicament arriscades, són legitimes i, sobretot, necessàries. Les valoracions aplicades al territori i al paisatge, justament, constitueixen un exemple cabal d’aquesta necessitat compromesa i indefugible.

La raresa és una circumstància que intervé poderosament, potser no en la jerarquització dels valors, però sí en la de les valoracions. La simple condició de ‘rar’ comporta sovint el caràcter perceptiu de ‘valuós’. Als mercats, les rareses es paguen sempre molt. Les unitats paisatgístiques poc extenses o escassament representades són generalment qualificades de valuoses en totes les ponderacions. Això arriba a generar situacions pintoresques: les agòniques fagedes meridionals, de tan rares, són objecte de protecció en l’àmbit mediterrani, tal com passa amb els escassos alzinars esquàlids del nord d’Europa, de manera que els bons alzinars meridionals i les magnífiques fagedes septentrionals són preterits precisament als llocs on excel·leixen i, doncs, on s’ofereixen en la seva més valuosa expressió...

A la Ilíada i a l’Odissea, Homer recorre a una seixantena de qualificatius referits als elements i al paisatge, només tres dels quals són de caràcter cromàtic. Seria sorprenent, si no fos que en els paisatges pristins de la Grècia homèrica (segle VIII aC) tot sobreeixia de color i la diversitat cromàtica era sens dubte enorme. Per tant, ni cridava l’atenció, ni pagava l’esforç literari de descriure-la: no era cap singularitat o raresa valuosa. Per contra, era difícil obtenir pigments, de manera que l’acoloriment de teixits, ceràmiques o pergamins era molt valorada. L’embadaliment davant la blancor del marbre pentèlic és una feblesa romàntica: el Partenó, com la majoria dels altres monuments, estava policromat. El vermell, el blanc, el negre i els pigments terrosos eren relativament fàcils d’aconseguir, de manera que la valoració requeia sobretot en l’excepcionalitat dels blaus, dels verds o dels porpres. Encara avui, els cardenals van d’un vermell que retira a porpra (se’ls qualifica de ‘purpurats’), car el porpra era el color de les més altes dignitats clàssiques perquè la seva difícil obtenció a partir de la glàndula hipobranquial de dues espècies de mol·luscs marins (Murex brandaris i M. trunculus) el feia, no pas més bonic, però sí més rar i valuós: cal processar uns nou milers d’individus per obtenir un gram de pigment. És difícil que apreciem les coses abundants...

El caràcter multidimensional dels valors, que incorpora dimensions ètiques, estètiques, funcionals, econòmiques, etc., i la relació complexa que s’estableix entre aquests i les valoracions que se’n desprenen, ha estat per a nosaltres un element clau que ens ha portat a determinar la segona línia de força del nostre enfocament: el plantejament genealògic. Prenem el concepte de genealogia en el sentit que li donà Michel Foucault, interpretant la proposta original nietzscheana. La genealogia d’uns valors que es projecten en la idea de paisatge i en la forma humana d’interactuar-hi es presenta, òbviament, a través d’un desplegament temporal, però no pretén ésser-ne la història. L’objectiu de la nostra anàlisi genealògica no és establir l’origen dels valors paisatgístics, sinó mostrar els contextos en què el paisatge ha adquirit els components de significat que podem identificar avui dia. Aquesta atenció als contextos significatius ens situa davant d’una continuïtat discontínua: ens permet moure’ns en el temps amb una certa llibertat que admet la diacronia i, alhora, ens autoritza a fer una tria molt afinada de matèries, autors i corrents de pensament. Més enllà de breus incursions en altres cultures i en èpoques pretèrites, centrem l’anàlisi genealògica en la nostra cultu­ra occidental, de base grecollatina i judeocristiana, i no ens remuntem gaire més enllà del període de transició entre la Il·lustració i el Romanticisme. En aquesta època, no solament es van gestar les grans construccions sistemàtiques de la filosofia de la natura que encara ressonen en les valoracions ètiques i estètiques del paisatge, sinó que també fou quan van arrencar les diverses formes científiques d’apropar-se a la seva interpretació i representació.

El doble enfocament envers els valors i les valoracions implica encara un altre aspecte essencial del llibre: un esforç de complementarietat entre anàlisi i propostes, entre idea i execució, entre planificació i gestió. En aquest sentit, ens agradaria haver aconseguit confegir un text inclassificable, una mena de cub de Rubik que el lector ha d’anar encaixant. A mesura que avanci en la lectura, unes peces l’obligaran a reordenar les altres, fins que totes s’acoblin en una configuració acabada, que no vol dir definitiva. En tot cas, aquest llibre no és un manual recopilatori de mètodes de valoració, sinó un assaig sobre els valors del paisatge i el procés històric de la seva decantació, i sobre el sentit i l’abast de les valoracions paisatgístiques.

Aquest llibre no hauria estat possible sense la concurrència de diverses institucions i persones. En primer lloc, de la Fundació Esade i la Fundació Carulla, que l’han suscitat i editat; devem haver estat objecte de la seva confiança, perquè ens han fet destinataris de l’encàrrec i de tota mena de consideracions al llarg del procés editorial. En segon lloc, de l’Observatori del Paisatge, que ha posat a la nostra disposició la seva nodrida biblioteca. I, finalment, dels professors Joan Manuel del Pozo i Joan Nogué, que s’han avingut a fer una lectura crítica de l’obra i a ob­sequiar-nos amb un pròleg magnífic i una introducció esplèndida. A tots, volem expressar-los el nostre sincer agraïment.