Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

1.3.3 El territori com a sistema

El resultat final és un territori mediterrani d’estructura puntillista, una mena de mosaic més o menys pixelat que desdibuixa la lògica de la matriu inicial i que encripta completament la successió latitudinal esperable per raons macroclimàtiques. Aleshores, la idea de creure que la transformació antròpica ha permès prescindir dels condicionants biofísics tempta l’observador poc atent. Però aquest aspecte pixelat dels territoris mediterranis, tan antropitzats, no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. D’aquesta manera, a les àrees mediterrànies humanitzades –que són la majoria–, sobre l’anisotropia de la matriu se superposa un segon estadi igualment anisotròpic. La intersecció de les dues capes configura el paisatge territorial tal com el veiem avui dia (Marull, 2009).

Aquesta malla anisotròpica consta de nusos i de segments internodals, de manera comparable a una xarxa de pescar. Els nusos serien els punts amb una concentració més gran de diversitat, és a dir, els llocs on els fenòmens de cada capa s’exalten en coincidir en l’espai. Són les zones amb més significació territorial i amb més interès paisatgístic, i sovint també les àrees amb més valor escenogràfic. L’alternança de punts i segments confereix una gran varietat al territori, alhora que atresora potencialitats latents per refer la malla en cas de maltempsada.

La conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial, car tots els elements en joc i el resultat de combinar-los són presents en espais relativament petits. S’estableixen interfícies i petites solucions de continuïtat locals, molt interessants en termes de sostenibilitat territorial. Vetllar perquè aquesta riquesa d’origen antròpic no es perdi és un objectiu no menor, en termes sostenibilistes.

La visió sistèmica del territori implica abandonar els processos de mera juxtaposició dels sistemes (urbà, productiu, de comunicacions, energètic...), cosa que comporta una nova visió estratègica i planificadora dels fluxos, les relacions, les vores i les superposicions. Les xarxes són discontínues, mentre que la matriu és continua; alhora, cadascun dels subsistemes territorials no genera efectes neutrals, ni sobre la resta de subsistemes, ni sobre la matriu ambiental. En definitiva, la sectorialització de les estratègies i de la planificació, malgrat que es tracti d’una necessitat metodològica possiblement irresoluble, ha d’abordar-se des d’una òptica relacional per ser efectiva.

El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Els canvis en els usos dominants del territori, la juxtaposició de xarxes i les modificacions ambientals profundes (des d’un transvasament fins a la regeneració forçada d’un aqüífer), generen una nova matriu ambiental que interacciona de manera diferent amb les noves propostes d’ordenació. La matriu ambiental, per tant, presenta preexistències variables amb diferents nivells de consolidació, cosa que genera un sistema complex, no immutable, amb diferents graus de llibertat, que cal conèixer i integrar a l’origen de les decisions espacials.

El territori mediterrani, complex, fràgil i fortament antropitzat, està molt necessitat d’aquesta actitud projectativa. Cal projectar l’ambient, a la conca mediterrània més que a la majoria dels altres llocs. Hem de projectar la matriu ambiental, o sigui el procés transformador de les preexistències biofísiques. La matriu ambiental no pot ser una conseqüència, sovint indesitjada de tan negativa com resulta. La matriu ambiental ha de ser un objectiu projectat i executat, de la mateixa manera que projectem i executem els artefactes infraestructurals o urbanístics que hi construïm al damunt.

La matriu ambiental no és una qüestió d’ecòlegs. És una qüestió de projectistes territorials que, això sí, ha de ser analitzada amb òptica ecològica. L’ecologia ens ha ensenyat a comprendre millor el món mediterrani, però no l’ha construït. S’ha indignat amb els que ara el destrueixen, però no té eines pròpies per reconduir el procés. La reconducció de la matriu ambiental mediterrània és un objectiu sostenibilista que només es podrà atènyer mitjançant la implementació de projectes adequats. La sostenibilitat territorial mediterrània ha de ser més que un desig naturalístic: ha de ser un projecte tecnocientífic que superi les disfuncions generades per les externalitzacions del model industrialista neoliberal. Un projecte respectuós amb l’anisotropia espacial, històricament informat, econòmicament viable i socialment sensible.

1.4 Paisatge: l’aspecte del territori

Durant molt de temps, el terme paisatge ha tingut un significat merament escenogràfic, sense a penes altre contingut que els referents estètics. Era emprat en el sentit llatí de locus amœnus, més que no pas en el de prospectus. Però les modernes ciències del paisatge han canviat radicalment aquesta percepció. En efecte, actualment diem que qualsevol fragment de territori, natural o intervingut pels humans, configura un paisatge, és a dir, un conjunt de referents físics i funcionals, susceptible de ser considerat com un fenomen en si mateix. El paisatge reflecteix la realitat ambiental de cada indret, alhora que compendia la història del procés antròpic que s’hi hagi pogut desenvolupar. És per tot això que el concepte paisatge és en realitat un algorisme socioecològic.

1.4.1 El concepte de paisatge

El terme paisatge es va incorporar a les llengües europees pels volts del segle XV. La difusió del terme sembla lligada a la difusió de la pintura de les escoles italiana i flamenca. Als quadres dels mestres italians del Quattrocento, el paisatge hi apareix com un fons vers el qual convergeixen les línies de fuga, que dóna profunditat, equilibri i realisme a l’escena representada (realisme compositiu, s’entén, si bé les escenes representades poden ser del tot irreals). A poc a poc, i de la mà d’artistes com Sandro Botticelli, (11)aquest rerefons va anar guanyant protagonisme, fins a esdevenir, segles més tard, el tema del quadre (Burckhardt, 1860). L’escenari, el lloc on passaven les coses, acabà essent la cosa en ella mateixa. Des d’aleshores, el paisatge va anar esdevenint gradualment la imatge del territori, un tros de món tal vegada només imaginat, però fet d’elements geogràfics reals (López Silvestre, 2003).

Tanmateix, si hom cerca la veu «Paysage» a L’Encyclopédie (Diderot & d’Alembert, 1751-1772), (12)tot el que s’hi diu està referit a la pintura, mentre que les al·lusions als paisatges reals, contingudes en descripcions de territoris i escrites per diferents naturalistes, sempre tenen el caràcter d’espectacles més o menys escenogràfics. (13)No costa gaire veure la connexió entre l’actitud amb la qual contemplem els quadres de paisatges i la manera com habitualment ens col·loquem davant els paisatges o les vistes a les quals donem valor estètic: les expressions «sembla un quadre» o «sembla una postal» són prou eloqüents. Diguem de passada que els enquadraments fotogràfics, fixats en les postals i en les fotos dels catàlegs de viatges o en els nostres propis àlbums de fotos, constitueixen una versió moderna i estandarditzada dels quadres de paisatges, a més de configurar, juntament amb les imatges filmades, un imaginari col·lectiu del qual ens ocuparem més endavant.

Convinguem, doncs, que el paisatge correspon a la imatge o fesomia d’un fragment de territori. De fet, més enllà del significat, l’etimologia de la paraula paisatge en la major part de llengües europees reflecteix aquesta vinculació amb el territori. El prefix land- de les llengües germàniques (landscape, Landschaft, landschap...) o la partícula pais- de les llatines (paisatge, paisaje, paysage, paesaggio...) fan referència a un territori singular, identificable i delimitable. D’aquí la vinculació que s’estableix, no només entre paisatge i territori, sinó també, i de manera encara més concreta, entre paisatge i «lloc». En paraules del geògraf Joan Nogué (2010): «Els llocs són els punts que estructuren l’espai geogràfic, que el cohesionen i li donen sentit. No són simples localitzacions [...]. Els éssers humans creem llocs en l’espai, els vivim i els omplim de significació.»