Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

Però les actuals ciències del paisatge van més enllà d’aquesta relectura de la terminologia literària per construir tot un edifici cognitiu que permet d’interpretar millor la realitat territorial. El paisatge és la interfície que permet «visualitzar» el territori. El paisatge, que es veu, és una derivada segona del territori, que és subjacent sota el paisatge.

1.4.4 Les tipologies paisatgístiques

D’acord amb les consideracions anteriors, pot establir-se una primera diferenciació entre paisatges naturals i paisatges construïts.

Els paisatges naturals o espontanis coincidirien sensiblement amb la matriu biofísica. Serien els paisatges d’abans dels paisatges, és a dir, l’aspecte del territori abans del territori, perquè correspondrien a espai no sotmès a l’acció antròpica ni objecte d’apropiació humana. Són els paisatges «verges» que tant fascinen els viatgers o els lectors de novel·les. En realitat, aquests paisatges no existeixen, o quasi no existeixen. En efecte, a penes queda un racó del planeta que no hagi experimentat l’acció humana de manera més o menys intensa. Tanmateix, l’embadaliment per l’espai extraurbà en una societat hiperurbanitzada com la nostra fa que qualsevol territori escassament edificat sigui percebut com a «natural» o «verge». Els abusos dialèctics en relació amb això són constants, fins i tot exagerats, car hom arriba a qualificar de naturals o verges zones manifestament silvopastorals o àdhuc agropecuàries. És la mateixa manera esbiaixada de veure que considera que «viure a la natura» és tenir una casa a pagès.

La majoria de paisatges, per no dir tots, són paisatges construïts, és dir, paisatges resultat de l’alteració antròpica de la matriu biofísica. Aquesta alteració pot revestir graus i intensitats molt diversos, des de la recol·lecció habitual quasi imperceptible i discreta, fins a la transformació profunda que representa un artefacte urbà. Òbviament, «construït» no equival a «edificat». En els paisatges urbans, i en molts de rurals, la construcció comporta edificació, naturalment, però hi ha moltes construccions paisatgístiques que no tenen res d’edilici. Les rompudes, les artigues, els conreus, els boscos secundaris, els prats pasturats, etc. són formes de construcció paisatgística que no comporten edificació o que, en tot cas, comporten edificacions d’impacte escàs (cabanes de pastors, tanques, etc.). La gradació de situacions és enorme, tanmateix. Així, les feixes agrícoles o els marges de pedra seca són construccions contundents que fins poden arribar a ser titàniques (andenes andins, terrasses arrosseres asiàtiques o feixes de muntanya a la Mediterrània), baldament responguin a la mateixa idea que qualsevol modest muret de contenció, imperceptible en uns conreus a penes ondulats. Els paisatges construïts, doncs, despleguen un crescendo antròpic que va des dels paisatges (construïts) rurals menys intervinguts i escassament edificats, o no edificats en absolut, fins als paisatges (construïts) urbans d’edificació intensiva, on quasi tot és obra de la mà humana (fins i tot l’arbrat viari o els jardins, és clar).

A causa del protagonisme paisatgístic creixent de les ciutats, cada vegada prenen més significació els paisatges de contacte o de dissolució urbana en l’espai rural circumdant. Per això val la pena de dedicar-los una atenció especial. En efecte, la ciutat moderna es dilueix en el territori. La imatge d’un espai urbà nítidament separat del camp per unes muralles poderoses pertany a un passat ja gairebé remot. Però fins i tot ja lliures de muralles, les ciutats «s’acabaven» de manera relativament neta fins fa poques dècades o, a tot estirar, presentaven una banda de transició de proporcions modestes. Això no és així en l’actualitat. Cal parlar d’un cada cop més dilatat espai paraurbà, en què prosperen activament almenys tres tipus de paisatges abans desconeguts (Folch 2003, apartat «Las tipologías paraurbanas»).

En primer lloc, hi ha el paisatge periurbà, que seria un espai urbà incipient i poc estructurat, ubicat precisament a la perifèria urbana (de fet, l’espai paraurbà es va reduir al periurbà durant molt de temps) i que constitueix una corona de geometria diversa, normalment d’escassa qualitat urbana: acull els barris perifèrics poc estructurats, els grans equipaments esportius o comercials que hom retira del centre de la ciutat, els cinturons de ronda viària, etc., de manera que seria l’espai perifèric on la ciutat comença a deixar de ser-ho. En segon lloc, hi ha el que anomenem paisatge rururbà, que suposa la presència d’elements d’origen o tipologia urbans en ple ambient rural (Bauer & Roux, 1976); és un paisatge d’hivernacles, línies de conducció elèctrica, magatzems agrícoles, basses i canals de reg, etc., o fins i tot d’instal·lacions ja del tot apartades de les necessitats agropecuàries, com plantes de tractament d’aigües residuals, carreteres i autopistes, circuits permanents de motocròs, etc. I, finalment, també hi ha el que nosaltres anomenem paisatge vorurbà, que correspon a un àmbit marginal d’ínsules intersticials de mida insuficient, naufragades en un mar d’autopistes, ciutats difuses, hivernacles, etc., entre periurbà i rururbà, destinat a confondre-s’hi a la llarga, però temporalment molt estès en totes les perifèries urbanes.

Ultra aquesta classificació diguem-ne genètica, es poden considerar moltes altres tipologies paisatgístiques. Són particularment interessants les de caràcter biogeogràfic. S’han fet molts esforços en aquesta línia, recollits en una generosa bibliografia. Hi remetem el lector. (15)

1.4.5 Les diferents maneres de mirar el paisatge

Què dóna el caràcter singular a un paisatge? Quins són els trets que permeten reconèixer un paisatge i distingir-lo d’un altre? I, finalment, com es delimita un paisatge i com podem copsar-ne els límits? (16)Aquestes qüestions ens ocuparan més endavant, però d’una forma general podem dir que la producció artística, plàstica o literària a propòsit del paisatge les ha resolt amb respostes ad hoc.

Cada autor, cada obra que interpreta o descriu un paisatge, inevitablement, el recrea. No només això: la seva interpretació ressona i interactua amb la sensibilitat, l’experiència i el bagatge cultural de cada lector o espectador. Per contra, l’anàlisi científica ha tractat de donar respostes objectives, generalitzables, que permetin filtrar fins i tot els elements que configuren la mateixa percepció. La mirada filosòfica, o simplement epistèmica, se situa entre ambdues lectures i, partint d’una complexa tradició centrada en la recerca estètica i de la raó de ser de la sensibilitat, tracta de pensar la manera com pensem el paisatge. Darrerament, professionals de disciplines molt variades s’han unit a la cohort tradicional d’observadors i interpretadors del paisatge. És axí com el paisatge ha estat objecte de noves lectures, com les de caràcter semiòtic (Farina, 2009) o les que el relacionen amb la capacitat dels ecosistemes de mantenir-se mitjançant autopoesi (Maturana & Varela, 1980).

En resum, i recapitulant, les mirades sobre el paisatge han evolucionat des d’una visió estètica basada en la panoràmica i en la perspectiva, fins a una percepció que correspon a la imatge d’un lloc, d’un fragment de territori. Avui, coexisteixen la mirada creativa, associada a les arts i als àmbits d’estudi de la sensibilitat, i la percepció subjectiva, amb la mirada analítica pròpia de l’anàlisi científica, basada en la parametrització i la modelització o, encara, amb la reflexió filosòfica, ocupada a trobar el sentit de tot plegat. Totes elles confegeixen un panorama ric i complex de representacions, discursos i propostes sobre la idea de paisatge. Fan de molt mal entendre sense saber les arrels històriques de les diferents aproximacions. Per això tractarem de considerar-les.