Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics conformen la matriu biofísica d’un espai determinat. Hi ha aspectes difícilment modificables, com el clima o les característiques del substrat o, fins i tot, els principals trets geomorfològics del relleu. En canvi, també és cert que aquesta matriu no és immutable i que pot ser modificada per la intervenció humana: un transvasament com el del Ter, un túnel com el de Collserola o un aterrassament són actes de modificació de la matriu biofísica. El problema no rau en la modificació mateixa, sinó en la falta de criteri per desconeixement o minusvaloració. És llavors quan apareixen les disfuncions ambientals: inundacions d’àrees no desitjades, pèrdua o contaminació de recursos hídrics, pèrdua de sòls i processos erosius, dificultats per a la connectivitat biològica... (Folch, Capdevila & Ximeno, 2004, apartat «La consideració de les matrius biofísica i ambiental»).

Les activitats antròpiques que s’assenten sobre aquesta matriu biofísica interaccionen entre si i generen efectes per addició-juxtaposició, iteració, fragmentació, reversió, interconnexió, etc. Per això cal considerar la matriu biofísica, amb uns aspectes relativament estables i d’altres de canviants per la mateixa activitat humana, en cadascuna de les fases de la planificació i el planejament, perquè la seva resposta no és sempre la mateixa, sinó que canvia en funció de les preexistències, les capacitats i les limitacions que la mateixa transformació li imposa. Conèixer i reconèixer les possibilitats i limitacions de la matriu biofísica com a premissa és un component capital de l’anomenada planificació concurrent.

Essent com és Catalunya un país muntanyós i accidentat, l’aniso­tropia de les decisions transformadores hauria de ser proporcional a aquesta manca d’isotropia territorial. (8)L’anisotropia bioclimàtica i fitocenològica (és a dir, de les comunitats vegetals) exigeix, també, una gestió territorial diferenciada. L’aspecte pixelat dels territoris antropitzats no ha d’emmascarar la percepció de la matriu biofísica subjacent, tothora condicionadora de les opcions de transformació que es vulguin prendre ulteriorment. Així, la conservació de la malla d’intersecció entre la matriu biofísica i la capa d’intervencions antròpiques és una garantia d’estabilitat territorial. Tanmateix, el procés de globalització, la dispersió banalitzada dels assentaments urbans i la inexistent consideració del paisatge, entre altres factors, han generat una tendència a l’adopció de solucions isotròpiques que no s’adiuen a les característiques del territori català.

1.2.4 De la matriu biofísica a la matriu ambiental

Durant segles, la matriu biofísica s’imposà als humans. Semblava infinita i totpoderosa. Avui, en línies generals, la majoria de matrius estan sotmeses, «soterrades» davall territoris transformadíssims, fins al punt que els accidents geogràfics es perceben com a simples noses constructives que cal remoure mitjançant ponts, túnels o rebaixos correctius. El que començà essent la tímida transformació d’una incommensurable matriu complexa ha esdevingut una activitat banal i aparentment autònoma. Igualment, les concepcions econòmiques dels segles XIX i XX consideraven que la matriu biofísica era aliena als processos econòmics, fins al punt que alguns dels seus components productivament essencials (l’aigua, el sòl, el clima, etc.) eren béns lliures irrellevants. Tanmateix, i avui més que mai, aquests factors pretesament secundaris tenen un valor enorme, només cal remetre’s a les conseqüències que tindria alterar-los (canvi climàtic, recursos minvants, incendis forestals, inundacions...).

El cas és que el resultat de les interrelacions entre la matriu biofísica i les transformacions de l’activitat humana és la matriu ambiental, i el paisatge és una de les principals expressions d’aquestes interrelacions. La seqüència correcta processalment seria: matriu biofísica (paisatge preantròpic), transformació discreta de la matriu biofísica en matriu ambiental o espai territorial (paisatge antropitzat), transformació profunda i fins i tot deletèria de la matriu en territori vacil·lant (paisatge degradat), compromís prudent de transformació i gestió (paisatge sàviament humanitzat).

El diàleg permanent entre els condicionants biofísics i les estratègies de transformació del territori fan que la matriu ambiental no sigui permanent ni immutable. Cada canvi genera una modificació de la matriu. Fins ara, i amb comptades excepcions, la matriu ambiental ha estat una mera conseqüència involuntària d’aquestes modificacions. S’ha projectat la transformació, però no pas els resultats ambientals de la transformació. La matriu ambiental era –és– el resultat de transformar la matriu precedent, però no pas cap objectiu a aconseguir de forma deliberada. Arribar a disposar d’una determinada matriu ambiental, configurada d’aquesta o d’aquella manera, encara no és un objectiu projectual. Determinades escoles ho propugnen i avancen en aquesta línia de projectar la nova matriu ambiental juntament amb els projectes constructius, però encara són l’excepció.

De tot plegat se’n deriva la conveniència de projectar la matriu ambiental, és a dir, de conformar-la deliberadament, en comptes d’esperar que prengui forma aleatòriament. Els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics que constitueixen els elements essencials d’aquesta matriu no es poden ignorar.

1.3 Territori: un algorisme socioambiental

El territori resulta de l’apropiació antròpica de l’ambient. Per als ecòlegs tradicionals, i de retruc també per a molts ambientalistes, conservacionistes i ecologistes, els humans hem alterat l’ambient i per això hem deteriorat el territori. Confonen territori amb matriu territorial, amb matriu biofísica prèvia a la construcció del territori pròpiament dit. El territori dels ecòlegs sol ser la matèria primera territorial dels enginyers i dels urbanistes. Per això l’ecologisme veu destrucció de la natura on altres veuen construcció de l’espai territorial.

1.3.1 El concepte de territori

No és fàcil fer una aproximació encertada al concepte de territori. El terme resulta prou familiar per a quasi tothom, però poques persones l’utilitzen en el llenguatge quotidià. En realitat, solen tenir-ne una noció confusa. Els professionals de la biologia, de l’ecologia, de la geografia, de l’arquitectura o de l’economia sí que l’incorporen al discurs, però amb el mateix grau de confusió, perquè s’hi refereixen des de premisses diferents. La polisèmia del terme territori és deguda a la segmentació dels punts de vista de les diverses disciplines i a la migradesa relativa de les eines cognitives respectives.

«L’espai és un lloc de poder, mentre que el territori és un producte del poder», sosté el geògraf suís Claude Raffestin (1980). És una afirmació interessant. S’hi confronten espai i territori. El primer és un ens abstracte que cal entendre com un atribut de les coses, com una de les condicions de possibilitat de la seva existència. Les coses no són o passen ‘en’ l’espai, sinó que són i passen ‘amb’ l’espai, que n’és part constitutiva. Els nostres cossos són ens dimensionals, són espai. Erròniament es diu que ocupen espai, com si l’autèntic espai fos buit. Els humans, com la resta d’éssers de la biota, també som part de l’espai i recorrem espai; ens hi adaptem o l’ajustem a les nostres necessitats.

Tanmateix, la configuració de l’espai en objectes, posicions, relacions i llocs no és quelcom donat, sinó que es produeix. Les plantes ocupen determinats llocs, delimitats segons les característiques del sòl, de la insolació i la disponibilitat d’aigua, de la direcció dels vents dominants, etc. Els animals excaven caus o construeixen nius, tenen terrenys de caça i, escampant sons o olors corporals, delimiten territori (ara sí!). Aquestes configuracions espacials funcionals són el territori, el qual –qüestió fonamental– és objecte de delimitació i d’apropiació.