Ramon Folcha - Ambient territori i paisatge

El tema ha estat tractat a bastament per l’ecòleg Fernando González Bernáldez (1981; 1985; 2011, apartat «Paisajes canónicos»). Fa notar la naturalesa més o menys antròpica dels paisatges que contemplem i, especialment, la manera sovint no premeditada amb què s’han anant configurant: «Només una ínfima part del nostre paisatge és el resultat d’un paisatgisme ‘voluntari’, fet de forma intencionada i conscient per a la promoció de característiques estètiques i visuals.» En efecte, la gran majoria dels paisatges no responen a cap propòsit previ, i menys encara a una intenció estètica deliberada. Són el resultat d’intervencions funcionals orientades a un millor aprofitament del territori. Per «crear» llocs i paisatges no cal ni tan sols intervenir-hi materialment, n’hi ha prou a projectar-hi significat a fi que s’integrin en l’imaginari paisatgístic col·lectiu. Els paisatges són expressió del territori i, alhora, per la singularitat i la dimensió cultural i emocional, elements essencials de la configuració dels llocs. Per tot plegat, en definitiva, el paisatge és el consecutiu, no il·latiu, aspecte no premeditat del territori.

Un cas paisatgístic particular seria el del mar. El paisatge marí és un no-paisatge. El mar té història, però a penes memòria, perquè es desfà constantment en l’horitzontalitat resilient. El mar reflecteix les condicions ambientals del moment, que esborra de seguida del registre perceptiu per raó de la seva deliqüescent inconsistència paisatgística: després de la tempesta, torna la calma. Com a màxim, són els fons marins –que ja no són el mar, sinó la terra submergida– o bé els humans que exerceixen de mariners o de pescadors, qui conserva els records i els registres històrics, és a dir, la memòria. Per descomptat que en la composició de les aigües poden rastrejar-se una infinitat de dades històriques reveladores, però això ens situa en un pla perceptiu diferent del pròpiament paisatgístic. El mar, un dels paisatges pictòrics més apreciats, és un no-paisatge socioecològic. En el millor dels casos, és un paisatge efímer, invariablement substituït per ell mateix sota un altre aspecte, a cada segon.

1.4.2 Del paisatge al paisatge passant pel territori (14)

Al principi va ser el paisatge. Van ser diferents paisatges, en realitat. En efecte, hi ha hagut una llarga seqüència de paisatges preantròpics (és a dir, anteriors a l’aparició dels humans), deliciosament recreats, amb més o menys fortuna, en representacions fascinants. «Paisatge del Carbonífer», diu el cartellet museístic sota un diorama inquietant ple d’enormes falgueres que regalimen humitat. «Paisatge del Juràssic», diu un altre en què diversos dinosaures s’esbatussen. Tots aquests quadres són evocacions del paisatge d’abans del paisatge. Paisatges de territoris que, d’acord amb les actuals convencions, no eren tals territoris, en la mesura que no hi havia hagut encara aprehensió ni regiment humans. Però eren paisatges, composicions espacials d’aquelles realitats extintes.

Després van venir els paisatges d’ara. Vam aprendre a valorar-los gràcies a mirades exquisides, necessàriament «de lletres», ja que a la ciència experimental li faltaven encara alguns segles de cocció. Paisatges antropitzats, vistos i descrits pels clàssics, resumibles en qualsevol apunt infantil espontani: una casa, un camí, un camp i un bosc. Ara els nens s’han tornat estadísticament urbans i dibuixen altres coses, però en el fons és el mateix: una casa, un carrer, diversos cotxes, una fàbrica... Com hem vist, amb el Renaixement, el paisatge europeu entra en l’art, indici d’un interès territorial incipient. Després va arribar el frenesí geogràfic i la descoberta de mons intactes, cosa que va portar el gust per l’escenografia paisatgística. D’aquesta manera, el paisatge esdevingué un objectiu pictòric grandiloqüent.

Fins que vam rescatar el paisatge quotidià. Fins que vam veure el paisatge com a algorisme, no només com postal. Aleshores ens vam adonar que el paisatge és l’aspecte del territori, la façana de la realitat. Així va néixer una nova idea del paisatge expressable en llenguatge parametritzat. Territori i paisatge esdevingueren conceptes correlatius: el territori, un sistema; el paisatge, un algorisme. Tot això construït sobre una matriu biofísica consistent, sense la preexistència de la qual estaríem parlant de virtualitats.

Per a la majoria dels estudiosos del tema, el territori és l’espai conformat pels humans, percebut en termes de paisatge. Geògrafs i naturalistes diversos han assimilat sovint territori a matriu biofísica o, com a màxim, a matriu ecològica; relliscada desitjablement corregible i en tot cas menor que la dels seus oponents dialèctics –o simplement competidors gremials–, els quals tendeixen a ignorar l’existència, o almenys el pes, d’aquestes matrius. O sigui, no hi ha pròpiament territori sense transformació antròpica, però menys encara sense matriu subjacent. Sobre la matriu (clima, substrat, sòl, relleu, hidrografia, vegetació, fauna...), hi opera la capacitat transformadora humana –que, de fet, no passa de manifestació sofisticada d’aquesta mateixa matriu, però val més no perdre’s en subtileses– i conforma un espai territorial. Un espai sotmès a múltiples usos (extractius, agrícoles, residencials, industrials, viaris) que justament per això diversifica fins al deliri l’aspecte o, el que és el mateix, multiplica els paisatges.

1.4.3 El paisatge algorísmic

Els paisatges contemporanis de la majoria dels països –en tot cas, de la totalitat dels països industrialitzats– són paisatges construïts. El procés s’inicià molts segles enrere, de la mà de les transformacions introduïdes per l’activitat agrícola i ramadera. Modernament s’ha arribat a nivells molt avançats en aquest procés de construcció del paisatge mitjançant la presència dominant d’edificis i infraestructures. Aquesta construcció de paisatge edificat és un element capital de la reflexió socioecològica moderna, però no ha de fer perdre de vista el procés secular de construcció paisatgística no edificativa dut a terme pel món rural tradicional i, actualment, per l’activitat agropecuària de caràcter industrial.

Hom pot parlar de paisatge tropical o de paisatge medioeuropeu sabent que darrere aquestes locucions es compendia molta informació climàtica, edàfica –i àdhuc geològica–, biològica i antropològica, és a dir, històrica, agronòmica, urbanística, social i política. És per això que expressions com «paisatge anglès» són menys frívoles que no poden semblar, perquè al darrere s’hi parapeten el clima medioeuropeu i atlàntic, els boscos planocaducifolis, els relleus suaus i la continuïtat de la catifa vegetal –elements que signifiquen escàs risc d’erosió hídrica indesitjada i productivitat forestal i agropecuària elevades–, és a dir, l’agricultura extensiva de vegetals herbacis no irrigats, els prats amb closes i també les carreteres estretes i resseguides per tanques, les casetes amb teulades a dues aigües i tota la filosofia socioeconòmica que es deriva d’una forma ancestral d’explotació d’aquest espai, amb manors i cacera de la guineu inclosos.

Més encara. Darrere d’aquesta expressió s’amaga una determinada concepció de la propietat que, a través d’una estructura cadastral concreta, fa possible l’existència de finques de proporcions i disposició precises, hi ha una forma d’entendre l’ús de l’espai privat que en certa manera el converteix en usufructuable per part de tercers, en la mesura que les dimensions dels camps i la distribució de les tanques permet la permeabilitat circulatòria dels senyors que munten a cavall, però potser no dels camperols que es desplacen a peu. Quan parlem de «paisatge anglès», en realitat parlem de tota la forma de concebre l’apropiació del territori i l’activitat econòmica que és pròpia de la cultura britànica. Passa el mateix quan parlem de «paisatge mediterrani», expressió que remet a una manera d’estructurar el territori que, a grans trets, ja fou explicitada per Marc Porci Cató Censorí, Cató el Vell, en el segles III-II aC (Cató, 1927; Boada, 2009). Mantenir un tipus determinat de paisatge equival a mantenir una manera determinada d’entendre les relacions dels humans amb l’entorn, és a dir, mantenir un algorisme socioecològic determinat com a expressió i suport material d’un algorisme socio­econòmic determinat (Folch, 1999).