Anselm Turmeda - Disputa de l'ase

de molt bon grat faré aquest viatge,

perquè serà el meu avantatge

publicar la meva doctrina,

que diu que la virtut divina

dóna poder a l’humà llinatge

de fer bé als animals o ultratge,

ja que la seva mà els domina.

Si vinc és la vostra ruïna,

el meu parlar diran salvatge.

Abans d’anar al meu avantatge,

del rei vull protecció felina.

Havent sentit la meva resposta, en veure que jo volia tenir un salconduit i protecció, va marxar precipitadament i al cap d’encara no mitja hora ja tornava a ser al meu costat amb el salconduit, que havia estat ben expedit, tal com jo volia i demanava.

Havent rebut el salconduit, vaig marxar amb el porter. Quan vaig arribar davant la reial magnificència del rei dels animals, li vaig fer una reverència tal com pertoca a tot príncep i senyor. Els animals, tan bon punt em van veure, es van aplegar tots al voltant del rei, pensant que dictaria contra mi alguna cruel sentència. El rei, però, com que era molt savi, assenyat i de gran justícia, tan bon punt em va veure em va fer passar i em va fer seure entre els principals barons de la seva cort. Com que era molt entès i enginyós, es va dir que potser jo, per por d’ell o per vergonya davant de tants animals, no podria o no gosaria respondre les qüestions sobre les quals em preguntarien; per això es va mostrar molt afable amb mi i, amb un posat bondadós, alegre i rialler, em va començar a preguntar diverses coses que no tenien res a veure amb el tema que havíem de tractar, tal com és costum i ús de tot noble rei o senyor, per tal que m’acostumés a parlar amb ell i amb els altres barons i fos més atrevit quan hagués de respondre les preguntes que em farien. D’això, el meu cor en va tenir immens plaer i alegria. Vaig lloar Déu per haver-me salvat i alliberat del gran brogit i de la tempesta que hi havia hagut a la meva arribada, la por que tenia llavors em va passar i vaig començar a recuperar el coratge. I, després de conversar una estona, tal com us he dit, vet aquí que el rei, amb un parlar agradable i cortès, em va dir:

—Fra Anselm, han arribat veus a la nostra reial coneixença que diuen que proclameu i sosteniu, prediqueu i afirmeu que vosaltres, els fills d’Adam, sou més nobles i de més gran dignitat que nosaltres, els animals. I a més, encara pitjor, dieu i creieu fermament i predicant feu creure que Déu totpoderós ens va crear a nosaltres només per al vostre servei. I que vosaltres sou de dret els nostres senyors i, nosaltres, els vostres vassalls per llei. I això nosaltres no ho creiem pas, ni podem entendre com una follia i una vilesa tan grans poden provenir d’una saviesa i d’una ciència tan elevades com són les vostres. I creiem que aquesta mala fama no deveu ser vós qui la divulga, sinó algú que és el vostre enemic o que us vol mal i ha volgut enfosquir la vostra bona i honorable reputació. Per tant, ara us preguem que ens resolgueu aquest dubte. I aquesta és la principal raó per la qual us hem fet venir davant la nostra reial presència.

Després de sentir les corteses paraules del rei, li vaig contestar així:

—Altíssim i poderós príncep i senyor, sàpiga vostra reial Altesa que tot el que us han dit de mi és veritat. Em confio ara a la vostra gran justícia, perquè sé que sou tan noble senyor i de tanta fermesa que mai ni l’amor ni l’odi no us podrien fer sortir del recte camí i que mai no faríeu cap acusació sense fonament: per això vull que sapigueu que crec fermament i predico que nosaltres, els fills d’Adam, som més nobles i de més gran dignitat que vosaltres, els animals. I no us sàpiga greu, senyor, ja que pretenc demostrar-ho amb arguments perspicaços, si plau a vostra alta Senyoria donar-me audiència, suplicant-vos que no feu contra mi res amb furor o amb còlera. Us prego que vulgueu deixar enrere el furor i la còlera i que poseu per davant la raó i la justícia. Perquè el gran savi Cató diu que la ira ofusca l’enteniment, de manera que no pot discernir la veritat. I si jo no demostro que la meva opinió és certa, llavors feu de mi el que a vostra alta Senyoria plaurà.

Amb prou feines havia acabat el meu discurs que tots els animals, amb gran esvalot i escàndol, cridant fort tots alhora, van dir:

—Mori el traïdor fra Anselm!

Per sort, un lleopard que era gran senescal del rei, dit mossèn Macaco de la Pell Pigallada, es va plantar d’un bot davant dels animals, cridant:

—No sigueu traïdors, que Sa Majestat el rei li ha promès protecció!

Si no, de ben segur que la meva vida s’hauria esfumat del tot.

Tan bon punt els animals van sentir que jo tenia la protecció del rei, van callar i es van tranquil·litzar, tot i que no paraven de murmurar i em feien mala cara. El rei, havent sentit les meves paraules, es va retirar a part i va enraonar amb els seus mitja hora. Després, girant-se cap a mi, em va dir:

—Fra Anselm, jo i els meus consellers i barons hem sentit la vostra imprudent i desaforada resposta, per la qual, si no fos per la protecció que us he promès, rebríeu un càstig tan gran que cap home o fill d’Adam que en tingués notícia ja no tindria mai més l’audàcia ni la presumpció de gosar dir o divulgar unes paraules tan horribles com heu dit vós en la vostra desgraciada i malvada resposta. Ara bé, com que a la nostra reial cort, pel que fa als criminals, tirem més de misericòrdia que de justícia, amb el consentiment i la voluntat dels meus consellers, barons i lleials servidors, us atorgo amb aquestes paraules l’audiència que heu sol·licitat.

»I a fi que entengueu clarament que nosaltres, els animals, som de més gran noblesa i dignitat que vosaltres, i que de dret i per llei hem de ser els vostres senyors i vosaltres els nostres súbdits i subjugats, després d’excloure alguns animals nobles i enginyosos que amb dues o tres paraules us farien callar com un mut, volem i ara mateix deleguem l’Ase Ronyós de la Llarga Cua Tallada perquè us respongui, ja que és l’animal més obtús i miserable de la nostra cort. Us heu d’adreçar a ell, explicant-li tots els arguments que tingueu per provar que el que heu dit contra nosaltres és veritat.

De manera que em vaig girar, i llavors vaig veure al meu costat un pobre ase desgraciat tot espellifat, desmenjat, ronyós i sense cua, pel qual em penso que no o haurien donat ni un parell de monedes a la fira de Tarragona. I em vaig sentir ridiculitzat, entenent clarament que es burlaven de mi. Sigui com sigui, més per por que per vergonya, havia d’acceptar-ho i suportar-ho pacientment. Tot seguit l’Ase Ronyós em va dir:

—Fra Anselm, tot i que no sigueu digne que us respongui, com que no puc contradir la categòrica ordre de l’altíssim i poderós príncep nostre senyor rei, com a bon súbdit i lleial servidor seu he de complir-la i observar-la. I per això, en nom de Déu, vull sentir ara de vós un per un els arguments i les proves que sosteniu, i quan els hàgiu exposat us respondré segons Déu m’aconselli.

Aquestes paraules em van ferir com cops de llança, veient-me menyspreat per tan mala bèstia com era aquell ase cap de suro i desgraciat. Per acomplir, però, el meu propòsit, sabent que segons les Escriptures qui pateix no és vençut, deixant el disgust i la melancolia sota la caputxa, vaig disparar contra l’Ase les següents paraules: