Anselm Turmeda - Disputa de l'ase

Després d’això, els animals, molt contents i divertits, van començar els uns a ballar i cantar, els altres a saltar, els altres a jugar a llançament de pedra o de barra, cadascú segons la seva complexió i la seva naturalesa. I totes aquestes coses les feien davant del nou rei. Llavors, per culpa d’aquells cants tan forts, del soroll, de l’esvalot i de l’escàndol que feien, jo que dormia em vaig despertar i, un cop despert, em vaig quedar tan astorat com si estigués fora de mi. I vaig sentir les paraules següents:

—Altíssim i poderós senyor, aquell fill d’Adam que seu sota aquell arbre és de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca, i es diu fra Anselm Turmeda. És un home molt savi en totes les ciències, sobretot en astrologia, i és oficial a la duana de Tunis al servei del gran i noble Mulai Bufret, [14]rei i senyor entre els fills d’Adam, i també és el seu cavallerís.

[14]Abu Faris.

—Conill —va dir el rei—, com és que saps tan bé el seu nom i el seu estament?

—Senyor —va dir el conill—, perquè jo i altres parents meus vam ser molt de temps captius seus.

El rei va dir:

—M’agradaria molt saber com us van fer captius a tu i els teus parents i com vau anar a parar en poder seu.

—Senyor —va dir el conill al rei—, jo vaig néixer a l’illa de Sardenya. Un dia era al voltant del castell de Càller, en una illa que hi ha al mig de l’estany del castell, que li diuen l’illa de Bochel. Resulta que, en aquell temps, el governador del castell, el senyor Acard [15]de Mur, volia assistir a la coronació del rei En Ferran d’Aragó, que llavors havia obtingut la senyoria d’aquest reialme, i es va embarcar en un vaixell cap a Catalunya. Forçat i empès pel mal temps, va arribar al port de Tunis, però no volia baixar en terra i va enviar-hi un servidor seu a aplegar provisions i vitualles. Tan bon punt el servent va arribar a la duana de Tunis, va relatar a aquest fra Anselm com el governador hi havia arribat empès pel mal temps i com, mancat de vitualles, l’havia enviat a aplegar les provisions necessàries perquè la seva gent es refés. Llavors, quan fra Anselm va haver sentit el relat del servent del governador, després de donar-li diverses vitualles, li va dir: «Agafa aquestes vitualles i porta-les al teu senyor, saludant-lo de part meva. I digues-li que li suplico que vulgui acceptar aquest petit servei que li fa l’humil servidor seu fra Anselm; i dóna-li aquestes monedes i, si li cal res més, que m’ho demani, que de tot el que vulgui serà servit.» Llavors el servent va pujar al vaixell i va relatar al seu senyor tot el que li havia dit fra Anselm, i li va donar les monedes. El governador va estar-ne molt content i complagut, i tot seguit li va escriure una carta agraint-li els favors i l’honestedat del servei que li havia transmès. Li va enviar la carta tot i que ells dos no es coneixien.

[15]«Allart» a l’original francès.

»Quan el governador va haver tornat de la coronació, va enviar a fra Anselm, mitjançant una nau que anava a Tunis, un present format de diverses coses boniques, entre les quals jo amb vint-i-tres parents meus dins una bella gàbia de fusta. I, així que el frare hagué rebut el regal, ens va fer posar en un jardí, on vam viure presoners un cert temps fins que jo i els meus parents vam cavar tan endins sota terra que vam foradar la base de la tanca i vam sortir a l’altra banda, i d’aquesta manera ens vam escapar. Així és com sé, altíssim i poderós príncep i senyor, qui és ell, com es diu i el seu estament.

El rei, després d’haver sentit el conill, li va dir:

—Digues, conill, ¿aquest fra Anselm és aquell que es creu tan savi i és tan presumptuós que diu i predica i té l’opinió que els fills d’Adam són més nobles i excel·lents i de més gran dignitat que nosaltres, els animals? I encara més he sentit dir: que diu i afirma que nosaltres només hem estat creats per servir-los i que ells són els nostres senyors i nosaltres els seus vassalls, i diu altres mentides i ximpleries, i predica contra nosaltres sense donar-ne cap prova o argument just. I els altres fills d’Adam hi donen fe i creuen fermament que el que diu contra nosaltres és veritat.

—Senyor, ell és qui diu tot això que us han explicat, i més de cent vegades li ho he sentit dir amb les meves pròpies orelles, quan jo era en poder seu.

Havent dit això el conill, vet aquí que el rei es va girar als grans barons i servidors que tenia al voltant seu i els va dir:

—Què me’n dieu, vosaltres, d’aquest animalot de fra Anselm i d’aquesta ximpleria i follia seva?

Llavors tots els barons i els servidors del rei li van respondre, de comú acord:

—Senyor, el que ell diu i predica contra nosaltres, o bé és perquè és ben boig o curt d’enteniment, o bé és perquè deu ser presumptuós i impetuós. Tanmateix, senyor, com sabeu prou bé, sovint es diu mal i es presenta fals testimoni contra algú que malgrat tot és innocent i no culpable. Si a vós, senyor, us sembla bé, ara mateix el portarem davant la vostra reial presència i alta senyoria i li preguntarem sobre aquestes qüestions, i si diu i admet que és veritat tot el que es diu d’ell, llavors li’n demanarem la prova, perquè, com diuen els lògics, quan algú vol demostrar alguna cosa no n’hi ha prou de dir: «És així», sinó que creiem que n’ha de donar proves per demostrar que és veritat el que diu de nosaltres. A la vostra reial i noble cort hi ha uns quants animals subtils i enginyosos que tant disputaran contra seu que la hi faran passar magra i el faran combregar amb rodes de molí. I això per la gran i subtil saviesa que tenen.

Havent sentit el rei la resposta, va estar molt content i tot seguit va enviar un dels principals porters de la seva cort, que li deien la Falsa Guineu de les Cames Tortes, a buscar-me. Quan va arribar on era jo, després de les salutacions mútues, em va dir les paraules següents:

—Fra Anselm, per la vostra eloqüència

avui tindreu bon o mal dia.

Vull parlar-vos amb cortesia

perquè em cregueu sense insistència.

Quan veureu la reial presència

del meu senyor, que a vós m’envia,

mireu de parlar fent-ne via

i ser veraç amb l’assistència.

El senyor rei vol per audiència

saber si aquesta gran follia

és veritat o fellonia

que prediqueu amb eloqüència,

que Déu, per suprema potència,

va donar als homes senyoria

sobre la nostra confraria.

Greu ofensa és i impertinència.

Veniu, doncs, davant l’excel·lència

del nostre rei i senyoria.

Si no, per dur-vos aquest dia

i a la força tinc jo llicència.

Tan bon punt vaig sentir les paraules de la guineu, veient que, si no obeïa les seves ordres, podien anar mal dades, sobretot perquè estava sol entre tants animals, tots irats contra mi, em vaig dir que era millor i més assenyat anar-hi que no pas discutir. De manera que li vaig contestar les següents paraules:

—Porter de la cort lleonina,