Miquel Parets - Crònica Volum I

Com molts altres annals, la crònica de Parets és redactada en un estil força impersonal. En dos casos, però, l’autor deixa de banda les convencions pròpies de la crònica urbana i adopta deliberadament un to més personal o autobiogràfic. El primer d’aquests casos és la relació dels esdeveniments més importants de la seva família i del seu ofici que l’autor afegeix al final de cada volum. Naixements i bateigs, casaments i entroncaments, morts i enterraments constitueixen el gruix principal de les seves interessants anotacions familiars. Aquesta mena d’entrades recorden prou bé els anomenats libri di famiglia que s’escrivien des de la fi de l’Edat Mitjana en moltes ciutats del nord d’Itàlia i que, de mica en mica, s’escamparen per molts altres indrets de la Mediterrània. 130 Menys habituals són, tanmateix, les observacions de Parets sobre els confrares traspassats, o la nota sobre les nits que li va tocar de fer guàrdia, juntament amb la milícia gremial, a les muralles de la ciutat.

El segon cas d’allò que avui en diem autobiografia es troba cap a la meitat del segon volum del manuscrit, quan Parets inicia la seva detallada i memorable narració de la pesta barcelonina de l’any 1651. Certament, en el decurs de l’època moderna foren uns quants centenars els sobrevivents del flagell que posaren per escrit la seva experiència personal, però ben pocs es poden comparar amb Parets per la intensitat emocional amb què deixa constància no tan sols dels patiments dels altres, sinó també dels seus i de la seva família. Així, el passatge més commovedor de tot el text és sens dubte aquell en què explica la mort consecutiva de la seva muller i del seu fill predilecte, en Josep (I, 141r-v [140r-v]). L’epidèmia va tenir, sens dubte, un fort impacte tant en la persona del cronista com en el seu text. Les planes dedicades a aquest luctuós esdeveniment substitueixen la fredor i el to impersonal de tota la resta de la crònica per una emotiva i fortament implicada narració en primera persona de l’experiència de la pèrdua. 131

Certament, el fet que un assaonador prengués la decisió d’escriure una crònica cívica pot resultar una circumstància tan excepcional com la inserció d’aquestes poques ratlles amarades de subjectivitat. Tanmateix, no és pas un cas únic. Des de començament del segle XV, dotzenes de menestrals d’arreu d’Europa prengueren ploma i paper per esbravar-se en relació amb assumptes de caràcter públic o privat. No pas menys de vint-i-cinc artesans escrigueren cròniques urbanes en l’època moderna. Els catalans, certament, destacaren com a autors d’històries de ciutats, i almenys cinc artesans i petits botiguers de Barcelona, Reus i Cervera es posaren a escriure cròniques d’aquesta mena al segle XVIII. 132 Els artesans de l’Europa moderna fins i tot es distingiren més com a autors de narracions autobiogràfiques. Han subsistit centenars d’aquests documents autobiogràfics, els quals constitueixen un corpus prou ric, encara que no gaire estudiat fins ara, de literatura personal elaborada per membres de les classes populars de l’era preindustrial. 133

La decisió de Parets és força més comprensible si hom té en compte la importància que la paraula escrita havia assolit en el medi artesà en què vivia i treballava. Tot i que no hi ha, ara com ara, cap estudi sobre l’alfabetització en la Barcelona moderna, saber llegir i fins i tot escriure eren unes capacitats ben visibles entre els mestres de molts oficis. 134 Encara més, la pràctica de portar documentació personal, sobretot llibres de comptes, era força difosa, tal com mostra l’àmplia presència d’aquest ítem en els inventaris post mortem corresponents. En contra, doncs, d’algunes afirmacions massa taxatives sobre el caràcter exclusivament oral de la cultura popular del període, cal puntualitzar que, almenys en el cas dels artesans urbans, la lectura i l’escriptura eren unes eines de comunicació que els eren prou familiars.

Tot i que això ens pot ajudar a conèixer el context cultural de la decisió literària de Parets, encara no ens diu res sobre el principal interrogant: per què aquest menestral es va posar a escriure una crònica urbana?, quina mena de raons l’empenyeren a convertir-se en un autor? Parets no és gens explícit sobre la qüestió. A la primera pàgina del seu manuscrit anuncia que la crònica vol ser un registre de les «coses dignes de memòria» esdevingudes a Barcelona i a Catalunya; i, encara que s’adreça a un hipotètic lector, no és gens clar en quina mena de llegidor pensa. Sens dubte, com molts altres autobiògrafs del període, Parets escrivia pensant en la família. És igualment indubtable que confiava que les seves ratlles poguessin oferir als seus, i en particular a les futures generacions, un seguit d’informacions tan útils com valuoses, i tant de caràcter personal com d’altra mena. Tanmateix, pel que fa a algunes altres qüestions no pas menys crucials, com són ara en quin grau de difusió pensava o fins i tot si comptava amb una eventual publicació del text, només podem formular algunes conjectures. Si més no, la cruesa d’algunes de les seves observacions polítiques suggereix que aquesta darrera possibilitat no entrava pas en els seus càlculs. 135

El text català de la crònica de Miquel Parets ens ha pervingut a través d’un testimoni possiblement autògraf, constituït per dos volums conservats a la Biblioteca Universitària de Barcelona amb els números 224 i 225. El fet de ser escrits tots dos per la mateixa mà amb una cal·ligrafia força regular, i l’existència de paraules repetides i d’alguns altres errors, fa pensar que som davant d’una còpia, feta probablement a partir de l’original —un text previ o potser un seguit de notes particulars elaborades pel mateix Parets. Com que no hi ha manera de trobar cap signatura ni cap altre vestigi de la lletra de Parets, tampoc no tenim manera de saber si el copista d’aquest testimoni va ser ell mateix, tal com s’afirma en una nota preliminar del ms. 224 («És estat escrit lo present llibre tot de mà de Miquel Parets […]»). 136

Aquests dos manuscrits foren desaparellats en una data prou immediata. Desconeixem l’itinerari que va seguir el primer fins al segle XIX, però cal observar que el cronista Narcís Feliu de la Penya pogué consultar aquest mateix manuscrit o bé una altra còpia del primer volum de la crònica de Parets, atès que el cita més d’una vegada al tercer volum dels seus Anales de Cataluña , obra publicada el 1709. 137 El manuscrit del segon volum sembla que fou adquirit per una o altra via per Josep Jeroni Besora, canonge de la catedral de Lleida i un dels grans bibliòfils de la seva època. Després de la seva mort, l’any 1665, sembla que el manuscrit anà a parar, juntament amb altres llibres i manuscrits seus, a la biblioteca dels Carmelites Descalços del convent de Sant Josep. 138 Els dos manuscrits de l’obra no es tornaren a aplegar fins a mitjan segle XIX, quan Marià Aguiló va localitzar i adquirir el primer —les vicissituds anteriors del qual no coneixem pas— en una subhasta pública. Ell mateix el va posar de costat amb el segon volum, custodiat a la Biblioteca Provincial (i després Universitària) creada arran de la desamortització dels establiments eclesiàstics de la ciutat. 139

Curiosament, però, molts estudiosos no arribaren a conèixer la crònica de Parets en la versió catalana original transmesa per aquest accidentat testimoni, sinó a través de traduccions castellanes. El ms. 502 de la Biblioteca de Catalunya en conserva una, sense nom d’autor, feta possiblement a la fi del segle XVII. Si més no, en una nota s’hi afirma que fou propietat d’Antoni Bastero, una coneguda figura dels cenacles literaris i polítics barcelonins abans del seu exili arran del desenllaç de la guerra de Successió; Bastero va deixar el manuscrit a l’erudit Pau Ignasi de Dalmases, el qual va explicar per escrit de quina manera l’exemplar va arribar a la biblioteca de la família. 140 Va ser, sens dubte, a través del grup de lletraferits i diletants que freqüentaven Dalmases i l’Acadèmia dels Desconfiats (fundada el 1700) que altres estudiosos locals pogueren llegir la crònica, tot i que ni uns ni altres no poguessin estar gens segurs sobre l’autoria. Entre aquests lectors hi havia el botiguer Pere Serra i Postius (1671-1748), que va fer una adaptació dels passatges corresponents a la pesta de 1651, recollida al diccionari d’escriptors catalans de Fèlix Torres Amat. 141