Miquel Parets - Crònica Volum I

Força més reveladors són, però, els diversos nexes que enllacen el treball del cuiro i l’alfabetització. Dins el laberint de la sociabilitat de Parets, hi ha força camins que comuniquen l’ofici d’assaonador amb la lectura i l’escriptura. Certament, els treballadors de la pell tenien de feia temps una relació particular amb la paraula escrita, sobretot gràcies a l’elaboració de pergamins. 119 Una altra manufactura prou coneguda era l’enquadernació de llibres a partir de les pells més fines, sobretot guadamassil o cuiro gravat o embotit. 120 Molts mestres assaonadors tenien, però, una relació encara més directa amb el llegir i l’escriure. Perquè, en qualitat de membres d’un gremi, tots plegats compartien la responsabilitat de regir una corporació que custodiava els seus papers i l’«arxiu» corresponent a la seu gremial del carrer Assaonadors. 121 I alguns d’ells també podien vantar-se de tenir fins i tot una relació més íntima amb la paraula escrita. Els inventaris post mortem dels assaonadors ens els presenten tot sovint no sols com a posseïdors de llibres, sinó també de papers escrits de la seva pròpia mà. Així, si el 1650 l’inventari de Joan Campins, un company d’ofici de Parets, no feia esment de cap llibre, a l’hora de subhastar els seus béns aparegueren quatre «llibres en paper blanch», «tres mans de paper blanch de Gènova» i «dos llibres comuns» de comptes. L’any 1654 l’inventari de Jaume Noguers, un veí de Parets que era alhora el pare de la padrina del seu fill Jaume, incloïa «dos llibres ab cubertas de pergamí […] en los quals estan continuats diversos dèbits que algunas difarents personas devían al dit defunt». Altres treballadors de la pell que ens han deixat els seus comptes personals són Jacint Font, ja esmentat anteriorment; Agustí Guillemet, un pellisser i revenedor que al seu testament de l’any 1651 feia al·lusió a «un llibre gran ab cubertas de pergamí» on hom «trobarà lo que deuhen y lo que dech»; el blanquer Miquel Cerdanya, que en el seu testament de 1692 ens assabenta que guardava els papers personals a casa seva, en un «calaix de arquimesa», i Francesc Regordosa, assaonador, l’inventari del qual, aixecat l’any 1710, contenia un «llibre de mà y lletra sua» amb comptes i una sèrie de relacions de préstecs. 122

La relació dels assaonadors amb la paraula escrita també podia prendre altres formes. Alguns eren parents de veritables professionals de la lletra, com és ara Jacint Clariana, un llibreter el pare del qual era un blanquer de Valls. 123 D’altres estaven relacionats directament o indirecta amb mestres d’escola, com és ara Simon Motes, el fill i hereu del qual era «mestre de minyons», o Llucià Quadrades, que l’any 1716 arrendava una casa del carrer Semoleres a un cert Francesc Lliusac, mestre d’escola. Alguns parents d’assaonadors assoliren fins i tot un grau força superior dins la jerarquia acadèmica. El fill de Josep Oliver arribà a ser doctor en medicina, mentre que els fills de Pau Oller i de Francesc Cornet esdevingueren doctors en dret civil i canònic, i el darrer, a més, obtingué ulteriorment una canongia a la Seu barcelonina. N’hi havia d’altres, finalment, que simultaniejaven activitats prou variades. Era el cas de Josep Comas, un assaonador que el gremi va denunciar l’any 1697 per no haver volgut acceptar l’ofici d’andador. En descàrrec seu, Comas va al·legar, però, que anava massa enfeinat, perquè, a més de mestre assaonador, exercia alhora els oficis de mercer, ferrer, corder, estampador tèxtil i el d’«ensenyar comptes». 124

Però l’exemple més significatiu de les relacions existents entre el treball de la pell i la cultura escrita dins del cercle social de Parets és sens dubte el de Joan Ponç (m. 1660). Fill d’un «taxidor de fustanis», Ponç encarnava gairebé tots i cadascun dels aspectes del model de sociabilitat descrit anteriorment. Primer de tot, era un gran amic de la família Parets. Va ser un dels testimonis en el testament del pare de Parets (1631) i en el segon casament del nostre assaonador (1637), a més de padrí d’Esteve Parets (1643). Era, alhora, un seu veí: vivia ben a la vora, al carrer Basea. I quan va morir, va ser enterrat al monestir de Sant Agustí, a la capella que hi tenia la confraria de pellissers (dedicada, força apropiadament, a sant Bartomeu). Igual que Parets, també va participar activament en la política municipal, i exercí alguns càrrecs menors cap a la mateixa època que el nostre assaonador. 125 Sobretot, Ponç va ser un dels personatges més respectats i notoris del ram local de la pell. Pellisser d’ofici, ell també combinava aquesta feina amb altres dedicacions. Això ens endinsa en el món de l’escriptura.

Quan no estava adobant pells, Ponç feia de mestre. En els documents de la dècada de 1630 citats anteriorment se’l designa com a magister puellorum i magister scribendi et computorum , és a dir, com a ensenyant de les disciplines bàsiques de llegir, escriure i comptar. Segons que sembla, Ponç havia muntat una petita escola al seu obrador, perquè a l’inventari post mortem de l’any 1660 hom hi consignava, entre altres pertinences, un total de «cinc taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons». 126 El seu testament (redactat originalment l’any 1648) revela encara altres nexes amb el món de l’escriptura. En aquest document es feia referència als llibres de comptes que ell portava, i que, ara, encomanava als futurs curadors i marmessors dels seus fills. Significativament, entre aquests darrers hi figurava el seu gendre, el notari reial Francesc Micó, amb qui ja ens hem creuat prèviament més d’una vegada. 127 Un altre dels executors testamentaris era Andreu Puig, un artesà que, igual que Ponç, conjuminava l’ofici de fuster amb el de mestre d’escriure. A ell precisament van anar a parar els «llibres que jo tinch y arts de scríurer y papers manuscrits de la facultat mia y sua». 128

Aquest obrador artesà, amb les seves «taulas ab sos banchs capitells de escríurer los minyons», constituïa una veritable cruïlla de sociabilitat i escriptura. En aquest local hom hi pot descobrir un dels vessants més ocults de la història de l’educació, és a dir, els esforços rarament documentats d’uns mestres d’escola gairebé anònims que defugien els permisos i el control de les autoritats tant civils com eclesiàstiques. Alhora, però, un obrador semblant era també el lloc on els simples artesans podien satisfer el seu desig de coneixements. Tot i que els qui no n’eren, d’artesans, acostumaven a interpretar aquest interès per sabers i atributs no directament lligats a l’ofici com un esforç per mirar d’assolir un rang més elevat en l’escala social, el cas és que aquesta mena d’aspiracions formava part de l’univers més immediat o familiar dels menestrals. La freqüència —fins i tot diària— dels contactes i els intercanvis socials tenia la seva correspondència en l’esfera de la cultura, perquè les relacions quotidianes de caràcter familiar, amistós, laboral i de veïnatge es creuaven cada dos per tres amb la lectura, l’escriptura i altres pràctiques culturals. El resultat de tot plegat era el solapament de dos sistemes paral·lels de comunicació social: l’oralitat i l’escriptura. Cadascun tenia el seu propi públic, els seus mitjans d’expressió i els seus objectius particulars, però tots dos es basaven en els mateixos principis: reciprocitat, acceptació de les responsabilitats i una ferma convicció en la contribució individual al benestar col·lectiu.

El text de Parets és una curiosa barreja de gèneres. Des d’un punt de vista formal, és una crònica urbana, és a dir, l’enregistrament cronològic, a la manera d’uns annals oficials, dels esdeveniments més importants de la història de la ciutat. L’atenció del cronista se centra sobretot en els afers polítics i militars, cosa que, ben mirat, no ens pot sorprendre, atès el seguit d’episodis d’aquesta mena que conegué Catalunya en el decurs de la vida de l’assaonador. La narració, a més, es concentra exclusivament en els fets del present. El lector hi cercarà endebades cap referència al passat, i encara menys res de semblant a l’erudició antiquarista tan corrent en les cròniques municipals de l’època moderna. 129 Per contra, la de Parets és una narració volgudament testimonial. A desgrat dels nombrosos paràgrafs i escrits d’altri que l’assaonador incorpora al text, l’autor vol donar tothora la impressió d’haver estat físicament present en aquells esdeveniments que ens descriu.