Miquel Parets - Crònica Volum I

Totes aquestes eren persones que Parets podia dir que coneixia. Però, per ser franc, també hauria de reconèixer que no en coneixia bé cap ni una. Tot i la limitada informació al nostre abast, sembla prou evident que cal destriar entre el radi dels seus contactes, prou gran, i l’àmbit, força més reduït, de les seves relacions efectives, és a dir, aquell grup de persones en qui podia confiar veritablement en cas de necessitat. Els membres més significats d’aquesta darrera categoria presenten més d’un atribut alhora: eren parents, amics, veïns i/o companys d’ofici, membres del gremi i parroquians. Un tal grau de solapament és la segona característica de la xarxa social de Parets. La gran extensió que assoleix gràcies a les seves prolongacions externes, amb un ventall interestamental no pas menys sorprenent, contrasta amb el caràcter més aviat compacte del seu cercle més íntim. Així, doncs, quan l’assaonador volia mobilitzar amics i coneguts perquè li fessin costat en les vicissituds de la vida o de la feina, podia aprofitar tant l’amplària com la intensitat dels contactes que havia travat.

A primer cop d’ull, la multiplicació de papers i funcions dins de la xarxa suggereix la idea d’un grau notable de cohesió i solidesa. Tanmateix, tal com demostra la peripècia del cercle familiar més immediat de l’assaonador, el seu nucli era prou inestable, i ben lluny d’una consolidació definitiva. L’extinció del llinatge patrilineal arran de la mort de Parets, i el perceptible empobriment i isolament de la seva mare quan va morir, deu anys després, constitueixen probablement la desfeta de totes les expectatives personals i familiars del nostre cronista. Ara bé, fóra un error confondre el col·lapse de les aspiracions més àmplies o intrageneracionals de la família amb una resposta fallida de la xarxa de relacions travada per la seva figura central al llarg de tota una vida. De fet, fins i tot en el pitjor moment de la trajectòria familiar —l’epidèmia de pesta de 1651, que va matar la muller de Parets i tots els seus fills llevat d’un—, si l’assaonador i un seu fill aconseguiren de sobreviure va ser gràcies a l’ajuda que reberen d’un cunyat de la ruralia. En els moments de màxima necessitat, doncs, la xarxa va aguantar. Es tracta, si es vol, d’una victòria pírrica, però significativa. I que ajuda a entendre per què la sociabilitat i els tractes que la sustentaven eren tan importants als ulls de Parets, com fa pensar una curiosa observació de la seva crònica, on escriu que una de les penalitats més grans que comportava la pesta era la pèrdua obligada de «tota la conversasió dels amichs ni parens» (II, 45r).

Tanmateix, pel que fa a la seva condició —no gens freqüent, d’altra banda— d’autor d’extracció menestral, allò que cal subratllar és el fet que aquesta xarxa de relacions personals ens porta una i altra vegada al món de la paraula escrita. La forta imbricació entre els contactes socials establerts per Parets i el domini de les capacitats de llegir i escriure resulta prou interessant, i mereix una anàlisi particular.

Parets esmenta directament les seves lectures una sola vegada. En començar la seva narració sobre l’epidèmia de 1651, comenta:

Diu lo doctor Rosell […] en lo últim de son llibre, que compongué de l’altra vegada que y agué pesta en Barselona, que no y ha millor remey per a la pesta, a ontsevulla que sia, que fugir dels primés y anar ben lluny, y tornar dels darrés, fins que lo mal aja tems que no se’n parla; y de aquex modo escaparan de dit mal […]. (II, 45r) 107

Que l’únic llibre esmentat pel nom de l’autor al llarg de la crònica de l’assaonador hagi estat un tractat de pesta potser no hauria de sobtar-nos, almenys un cop sabut l’interès que els lectors de l’època moderna mostraven envers els textos mèdics en llengua vernacla, sobretot en temps de contagi. 108 Però el manuscrit de Parets no presenta pas, certament, la riquesa de referències culturals de molts altres textos autobiogràfics populars, on les lectures dels seus autors són prou invocades i degudament ressenyades. 109

I, tanmateix, el nostre assaonador era un lector àvid. La propensió a incorporar textos d’altri a la seva crònica —un costum que acabarà tenint una gran repercussió en la seva manera d’escriure, tal com pot comprovar ben aviat qualsevol lector del text— n’és una prova fefaent. Tot i els reiterats testimonis de la seva activitat com a consumidor i reciclador de les paraules de tercers, no sabem gairebé res sobre com i per què va adquirir les habilitats de llegir i escriure. El fet que no hagi arribat fins a nosaltres l’inventari post mortem del seu pare fa impossible de conèixer alguns dels llibres que podia tenir al seu abast quan es va fer gran. Altrament, a l’inventari particular de Parets l’única menció de textos escrits parla d’un feix de «papers diversos» desats en una arquimesa de la seva cambra; hom no va consignar-hi, doncs, cap llibre ni cap estri d’escriure. 110 Qualsevol altra al·lusió a la lectura i l’escriptura es redueix a un sol passatge de la crònica: aquell en què s’explica la mort, l’any 1651, del seu fill predilecte, Josepó, remarcant la seva inclinació a la lectura (I, 141v [140v]).

El poc que sabem sobre l’educació de Parets, i la seva relació en general amb la paraula escrita, contrasta amb la informació disponible dins els cercles en què va créixer: si en el primer cas gairebé no hi ha documentació directa, tenim, per contra, un bon gruix de dades sobre la pràctica de llegir i escriure dins el seu medi social i familiar. Els contactes de Parets amb el món de l’escriptura es troben àmpliament testimoniats en els cercles més propers, fins al punt que pot semblar emblemàtic el fet que, quan un veí de Parets, el sabater Josep Torner, va ser retratat oficialment arran de la seva designació com a conseller menestral de la ciutat a la dècada de 1670, hom el va pintar elegantment plantat davant d’una taula proveïda de ploma i tinter, tot sostenint una nota a la mà dreta. 111

No pas menys evidents són les relacions del cronista amb algunes persones estretament vinculades a la impremta i els llibres. Alguns d’aquests contactes eren, certament, prou indirectes. És el cas, per exemple, dels vincles amb el llibreter Joan Simon, sogre del metge Joan Martí, el qual havia actuat com a testimoni en el testament de la primera muller de Parets l’any 1636. De manera semblant, Francesc Castells, un jove llibreter que havia testimoniat en un contracte d’aprenentatge signat per Parets l’any 1641, també es creuava ocasionalment en la vida de l’assaonador. Una presència més assídua era la del botiguer de teles Bonaventura Grosset, padrí de la primera filla de Parets i la seva tercera muller, Marianna Vinyes; el seu pare, Noè Grosset, havia estat botiguer de teles i impressor. 112 I el notari reial Francesc Micó, padrí d’un dels fills de Parets, era fill del llibreter Jaume Micó. 113

El contacte més destacat del nostre assaonador amb el món dels llibres era sens dubte l’impressor Antoni Lacavalleria, la muller del qual, Jerònima, com ja hem assenyalat, era padrina d’un dels fills de Parets. Antoni, al seu torn, era fill de Pere Lacavalleria (n. c. 1607), un important estampador barceloní d’origen francès. 114 Hereu de l’obrador familiar del carrer de la Llibreteria, Antoni va publicar el seu primer llibre l’any 1646, no gaire després de la mort del seu pare. 115 Les obres editades posteriorment inclouen un conegut diccionari català-llatí (1696), elaborat pel seu germà Joan, doctor en drets; diversos tractats gramaticals d’Erasme, i una edició (1706) de les Tristes d’Ovidi. 116 Antoni també es va especialitzar en la literatura mariana, amb una lloa a la Mare de Déu de Núria (1666) de Francesc Marès, i un bon nombre de goigs. Curiosament, un dels darrers textos d’aquesta mena, un Plant a la Verge Maria publicat el 1683, va anar a parar a les mans d’Antoni Bastero, el canonge i filòleg que posseïa una de les primeres traduccions castellanes de la crònica de Parets. 117 Alhora, l’obrador familiar va ser un prolífic expedidor de literatura política. A la dècada de 1640, enmig de la guerra dels Segadors, el negoci dels Lacavalleria va prosperar força treballant per a les autoritats locals, cosa que incloïa la publicació de relacions de cerimònies oficials, d’edictes virregnals, de gasetes de guerra i altres coses per l’estil. Que aquesta impremta pugui haver estat per a Parets una important font de notícies i informacions sobre la política i els esdeveniments bèl·lics del període —el tema central de la seva crònica, com es veurà de seguida— és una possibilitat que no es pot descartar. 118