Miquel Parets - Crònica Volum I

Totes aquestes dades col·loquen Parets prop dels rengles intermedis de l’ofici. La seva fortuna difícilment podia comparar-se amb la d’un assaonador com Gaspar Minguella, el qual no solament va poder llegar a una seva neboda un dot de sis-centes lliures, sinó que, a més, al protocol notarial corresponent hi figurava com l’únic assaonador que rebia el tractament de «senyor». 68 Un altre símbol d’estatus elevat és que va ser un dels pocs assaonadors que foren enterrats en un sepulcre individual a l’església de Sant Joan de Jerusalem. No sembla pas casual, altrament, que en una reunió gremial de l’any 1659 el pròsper Minguella hagués proposat que la corporació fes només quatre dies de festa a l’any, deixant la resta de dies en què no es podia treballar a les preferències devocionals individuals dels seus membres. 69 A l’altre extrem de l’escala corporativa hi havia confrares tan empobrits com Josep Comalada, l’inventari post mortem del qual, de l’any 1631, ens el presenta vivint gairebé sense res en una casa molt atrotinada de la Rambla; o Antoni Roca, que quan va morir, el 1663, malvivia en un parell de cambres, sense gaire parament, de la planta baixa d’un edifici del carrer Assaonadors. Parets, doncs, es trobava en un lloc intermedi, igual com, posem per cas, els seus companys Joan Campins i Ramon Pintor, la subhasta dels béns dels quals, els anys 1650 i 1664, pujà a un total de 470 i 430 lliures respectivament. 70

Pel que fa a la sociabilitat del nostre cronista dins del ram de la pell, cal distingir, però, entre les estructures d’índole formal, com és ara la corporació gremial, i les de caire més aviat informal, com poden ser els lligams voluntaris o que resulten d’una tria personal, assenyaladament les amistats. Les referències de la crònica a diversos afers gremials (I, 102r-106r) són una prova que Parets seguia ben de prop les vicissituds de la corporació. Així, l’any 1627 deixa entreveure l’existència d’alguns problemes a l’hora de fer l’elecció dels cònsols després que el gremi hagués modificat les ordinacions relatives a l’ingrés dels fills dels mestres. També escriu que l’any 1629 va ser anòmal perquè no hi va haver els habituals exàmens de mestratge, mentre que els anys 1630 i 1631 un cert nombre de confrares no comparegueren el dia de les eleccions —un estratagema, sospitava Parets, per defugir els càrrecs gremials. Al segon volum del manuscrit, l’autor discutia algunes reformes engegades per la corporació, en relació sobretot amb la tarifa de preus promulgada l’any 1654 (II, 109r). Anotacions com aquesta, juntament amb les actes notarials de les reunions gremials, abonen la hipòtesi que Parets participava activament en la vida de la corporació. Hi va tenir, a més, càrrecs diversos en diferents ocasions, com són ara el d’andador (l’herald que convocava els membres a les reunions corporatives) l’any 1634; el de tresorer, els anys 1645 i 1660, i el de cònsol o màxima autoritat gremial, el bienni 1658-1659 (I, 102v). 71 És evident que Parets esmerçava força temps i esforços en favor del gremi i, per tant, no és gens sorprenent que aquesta dedicació hagi marcat una bona part de la seva vida social.

Ja hem vist que la part menys institucionalment articulada de la sociabilitat de Parets també estava força vinculada a la seva activitat. No solament alguns dels seus parents treballaven en el sector de la pell, sinó que un nombre encara més gran de contactes extrafamiliars provenien igualment d’aquest medi. La sociabilitat de caràcter informal resta, però, escassament documentada a la seva crònica. Així, si hom vol esbrinar quins amics va tenir Parets entre la gent del seu mateix ofici, cal recórrer a fonts externes, com són ara els protocols notarials coetanis. Podem, doncs, començar a identificar-los gràcies a un parell de casos en què Parets va actuar com a testimoni amistós d’altri. L’any 1633 figurava com un dels signataris de l’inventari post mortem de l’assaonador Pere Pau Feliu. Alguns anys després, el 1651, Parets era un dels testimonis en el testament d’un altre assaonador, Ramon Pintor. No cal dir que en tots dos casos hi havia un ampli ventall de nexes que vinculaven el nostre assaonador amb els finats. Feliu i la seva muller Elisabet eren uns seus veïns molt propers, que vivien pràcticament a la porta del costat, al carrer d’en Coromines (vegeu més endavant). Feliu era força més gran que Parets i, de fet, molts dels seus lligams amb el nostre cronista provenien dels membres de més edat de la família. Feliu havia exercit càrrecs gremials cap a la mateixa època que el pare de Parets: fou escollit cònsol l’any 1629, portaestendard el 1630 i tresorer segon el 1631. També va ser insaculat al Consell de Cent, igual que el vell Parets. I en el complicat assumpte de l’herència de la casa dels Parets, actuà en algun moment com a fermancer de la família. La predisposició del jove Parets a presentar-se com a testimoni de l’inventari de Feliu sembla, doncs, tant un acte de bon veïnatge com de lleialtat generacional, i potser es pot dir el mateix de les adquisicions fetes per ell i pel seu germà Francesc en la subhasta subsegüent. 72

En canvi, Ramon Pintor (m. 1661) era més consemblant en edat i experiències. Certament, si algú pot ser fermament identificat com a amic de veritat de Parets, és sens dubte aquest altre assaonador. Pintor apareix en diversos episodis crucials de la vida del nostre cronista i de la seva família. L’any 1630 actuava com a testimoni en el testament de Rafael Bruc, oncle de Parets. Un any després també era present al testament del pare de Parets, i el 1636 figurava, a més, com a signatari de l’inventari post mortem de Maria Roure, la primera muller del cronista. L’any 1651 es va girar la truita: ara, enmig de l’epidèmia de pesta, era Pintor que decidia de fer testament i de triar Parets perquè en fos un dels dos testimonis obligats. Finalment, com hem vist, Pintor esdevingué, l’any 1659, el padrí del darrer descendent del cronista, Maria. Igual que Parets, Pintor també va ser insaculat al Consell de Cent, i el 1658 assolia un dels escons reservats als assaonadors en aquella magistratura urbana. Pintor també s’assemblava al seu amic pel que fa a protagonisme en el si del gremi. No solament assistia prou regularment a les reunions de la corporació, sinó que, a més, en va arribar a ocupar alguns càrrecs, com ara l’any 1655, en què fou escollit cònsol. 73

Els esmentats Pintor i Feliu no eren, però, les úniques relacions personals importants que el cronista va establir amb els companys d’ofici. El cas de Joan Ponç, el pellisser que mantenia estretes vinculacions amb tots dos Parets, pare i fill, serà objecte d’un comentari posterior. Francesc Broquetes, que substituí Feliu com a representant dels assaonadors al Consell de Cent quan aquest va morir, el 1633, també apareix com a testimoni en el testament del vell Parets, el 1631, i en el de Maria Roure, el 1636. I va ser precisament arran de la seva mort, l’any 1642, que el jove Parets va ser insaculat a la corporació municipal. Altres treballadors de la pell que signaren una hora o altra en qualitat de testimonis de la família foren Pere Bori (1630), Francesc Quadrada júnior (1636) i el blanquer Miquel Famades (1657), que també va ser insaculat a la mà menor de la ciutat de Barcelona, com Parets. Finalment, cal esmentar Francesc Denís (n. 1614), un altre assaonador que participà en el sorteig per a una plaça al Consell de Cent, al costat de Parets, i que, com ell, també va exercir alguns càrrecs gremials. Més endavant, també seria un dels tres testimonis de bona reputació que avalaren Gabriel, el fill de Parets, quan volgué ingressar a l’orde dels agustins, l’any 1664. 74

Aquests exemples es podrien multiplicar fàcilment, sobretot si hom prenia en consideració les nombroses connexions entre individus i famílies del cercle d’amics i socis de Parets. 75 Treballadors de diversa mena del sector del cuiro, amb els assaonadors al capdavant, ocupen un lloc eminent en la xarxa de relacions personals del cronista. El solapament és encara més marcat pel que fa a la família i als amics, la qual cosa contrasta —sigui dit de passada— amb allò que succeïa a Ais de Provença al segle XVI, on els assaonadors, segons les recerques de Claire Dolan, eren poc inclinats a l’endogàmia matrimonial i, fins i tot, a transmetre l’ofici de pares a fills, tot i la gran solidaritat que mostraven els uns amb els altres en el si de la pròpia corporació (instal·lada, com en el cas dels blanquers barcelonins, en un convent agustinià). 76 L’altre atribut que compartien els assaonadors del cercle de sociabilitat de Parets era la proximitat geogràfica. El cronista i els seus companys d’ofici no eren només uns col·legues de professió. També eren veïns, és a dir, coresidents d’un barri petit, però força densament poblat, de la ciutat.