Miquel Parets - Crònica Volum I

En general, els membres d’aquest grup de padrins provenien d’un medi força similar: el mateix de Parets o un de lleugerament superior en l’escala social. El manteniment d’un determinat estatus no implicava pas l’endogàmia professional: entre els vint-i-dos padrins només hi havia un assaonador i la filla d’un altre, encara que alguns d’ells tenien certament algun parent que treballava en el ram del cuiro. Encara més significatiu és el fet que en aquest grup de padrins no n’hi hagi cap ni un que sigui d’un nivell o graó més baix. Segons que sembla, a l’hora de cercar padrins, aquests ciutadans barcelonins relativament benestants no compartien pas la predilecció per padrins camperols i de condició humil d’un Montaigne i d’altres personatges de l’època. Ara bé, el tret més àmpliament compartit pels padrins dels fills de Parets és que la majoria apareixen més d’una vegada en la vida de Parets i de la seva família. Gairebé els únics noms que no hem pogut associar de cap manera amb l’assaonador i el seu cercle d’amistats són els d’aquelles persones de renom reclutades tot just a l’inici de la carrera de Parets com a progenitor. De quina manera els va conèixer és encara un misteri. 36 Per contra, quasi tots els altres casos es poden documentar en les situacions més variades: com a testimonis notarials, com a veïns o, fins i tot, com a fermancers. Aquest grau de solapament suggereix, doncs, que als ulls de Parets, i probablement de la majoria de barcelonins del període, l’apadrinament era no tant una forma de crear noves aliances com de refermar aquelles que ja existien per altres vies. 37

Que aquesta mena de lligams no es limitava als contactes encreuats que es creaven arran del matrimoni es veu clar en el cas de Jaume Montfages, padrí de Miquel, primer dels fills de Parets i Marianna Vinyes. Montfages (1615 - c. 1694) era un pròsper candeler de cera, un ofici que va heretar de la família de la seva mare. 38 Ben relacionat amb els governants de la ciutat —apareix als comptes municipals arran de nombroses compres de cera—, obtingué alhora diferents càrrecs locals, com és ara el de palloler —l’oficial municipal que tenia cura de les reserves urbanes de gra— l’any 1657. El 1654 va ser insaculat com a membre del Consell de Cent, i el 1677 va esdevenir conseller quint de la ciutat, el càrrec públic més elevat al qual podia aspirar per raó del seu estament. 39 La seva trajectòria s’encreua amb la de Parets i el seu cercle de parents i amics més d’una vegada, com ara quan, juntament amb l’adroguer Josep Vinyes, va actuar de fermancer o coavalador del mercader Jeroni Resplans en una demanda sense data i testimoniejada per Jacint Font, un jove assaonador. 40 Vinyes era oncle de la tercera dona de Parets, Marianna, mentre que Font era membre d’una família de mestres assaonadors que havia tingut tractes amb Parets pel fet de ser companys d’ofici. Però Montfages tenia encara lligams més directes amb el nostre cronista i la seva parentela. Anna, la dona de Montfages, havia estat casada anteriorment amb l’assaonador Jaume Noguers (m. 1654), veí de Parets, i una filla o, per ser més precisos, una fillastra de Noguers, Maria, acompanyà Montfages en l’apadrinament del Miquel Parets nascut l’any 1656. A més a més, el 1664 va declarar com a testimoni a favor de Gabriel, el fill de Miquel Parets, quan aquest volgué ingressar al convent agustinià de Santa Mònica. 41

Un altre cas de lligams reforçats recíprocament és el de Bonaventura Grosset i Eulària Foixac, padrins d’Eulària, primera descendent de Parets i Marianna Vinyes. Grosset (1605-1675) era un botiguer de teles que no vivia gaire lluny de Parets, almenys a l’època del seu traspàs: al carrer Tamborets, entre la plaça del Born i el mar. 42 La seva vinculació amb el nostre assaonador arrencava de Jerònima Grosset, segurament una seva germana, que va ser la tercera sogra de Parets. També tenia relacions, de negocis i d’altra mena, amb la família de la seva companya de padrinatge, Eulària Foixac. Ella era la dona i hereva de Guillem Foixac (m. 1667), un marxant d’origen francès, el qual, en el seu testament de l’any 1662, condonava explícitament els deutes que Grosset havia contret a la seva botiga. 43

Aquesta darrera menció dels deutes deixa entreveure un altre vessant no pas menys important de la sociabilitat de l’època moderna: els contactes d’índole comercial i, més en concret, la companyia mercantil i altres vincles de confiança i responsabilitat en matèria de negocis. Malauradament, les activitats econòmiques de Parets, i fins i tot la naturalesa i l’abast de les relacions que va establir en l’àmbit del seu ram, són més aviat un enigma. No hem pogut trobar cap referència a préstecs o manlleus per part seva, llevat d’una fugaç aparició en els llibres de comptes d’un col·lega assaonador, en què figura com a receptor d’un crèdit de dues pells negres de vedell, d’unes quinze lliures de pes, per un preu total —i no gaire elevat— de set lliures i deu sous. 44 Entre tots els documents consultats, només n’hi ha tres que ens puguin aportar algun indici sobre les seves activitats econòmiques. L’un data de 1641, quan va constituir una societat, sense finalitat especificada, amb Pere Roca, un sabater de Barcelona, tot i que també se’l troba com a resident a la ciutat de Girona en un segon document: una procura que Parets va signar a favor seu l’any 1657. El tercer, datat igualment el 1641, és un certificat de bona conducta expedit pel nostre assaonador en favor de Josep Soler, un jove aprenent, originari de Manresa, que havia passat tres anys al seu obrador. 45

Aquestes referències inevitablement esporàdiques i incompletes són un bon exemple de les dificultats que es presenten a l’hora de reconstruir el món sencer de les coneixences i amistats de Parets. Algunes relacions, potser de prou importància per a l’interessat, han deixat en el millor dels casos un rastre ben tènue en la documentació coetània. Hom voldria conèixer, per exemple, quina intensitat o quina durada tingueren els seus contactes amb alguns exponents dels estaments més elevats, com són ara tots aquells personatges que ell mateix va triar com a padrins dels seus primers fills. La relació de Parets amb les altes esferes ofereix unes poques clarícies sobre l’abast social de les seves relacions de patronatge i clientelisme —una mena de lligams força difícils de distingir, a la pràctica, de l’amistat o del parentiu estricte. Les més de les vegades, però, hom s’ha d’acontentar amb un seguit de preguntes que no es poden respondre. Qui era, per exemple, Joan Pi, el clergue beneficiat de la Seu de Barcelona que va donar quatre-centes lliures de la seva butxaca a Maria Roure, la primera muller de Parets? Qui era, per seguir amb aquest gènere d’interrogants, la senyora Àngela Messeguer, que va llegar deu lliures pel dot d’Anna Parets, la tia del nostre cronista, l’any 1596? I quina era la relació de l’assaonador amb la vídua Esperança Planes, la qual, el 1637, actuava com a fermancera del dot de la segona dona de Parets, Elisabet Mans, per un valor de tres-centes lliures? 46

El màxim que permeten unes al·lusions semblants són unes poques conjectures més o menys fundades sobre el radi efectiu de la xarxa de relacions del nostre assaonador. Hem vist que Parets tenia uns tractes forçosament limitats, i sens dubte no gaire freqüents, amb alguns notables locals. L’origen d’aquests contactes podia ser la coneixença o el parentiu, si no la participació de l’assaonador en algun dels organismes del govern municipal, un aspecte que es comentarà més avall. En qualsevol cas, però, tot sembla indicar que el límit superior de l’esfera social del nostre cronista quedava per sota de la veritable elit, i més exactament en aquella frontissa on s’acabava l’activitat mercantil i començava el viure de renda. Parets, evidentment, va estar en contacte directe i regular amb un cert nombre de mercaders, entre els quals hi havia tan aviat membres matriculats del Consolat de Mar de la ciutat, com són ara Rafael Bruc, el marit d’una seva tia, i Francesc Vilar, l’espòs de la padrina del seu segon fill, com també negociants de menys cabal, com és el cas de Pere Tries, el marit de la seva pròpia padrina. No cal dir que l’afegit de coneixences indirectes —és a dir, dels contactes dels seus propis contactes— podria ampliar considerablement aquest cercle.