Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

Però encara va tardar a entrar a la casa i enfilar aquells quatre graons amples que menaven a la llotgeta de la portera, on l’escala començava a estrènyer-se i a pujar més precipitada. Tardà perquè l’obscur temor d’aquells tretze anys que hi havia entre el comiat i avui era un pes que potser res no podria remoure. Ja no era ell sol, eren ell i ella, altre cop tots dos —i ella seria una altra, no la Victòria que escrivia cartes i amb qui s’estimaven, ans una altra persona, diferent, més greu, amb l’aplom de la seva trentena i llur passat ben ocult en algun lloc inassequible, i això no pas per conservar-lo com ell havia fet, sinó per rebutjar-lo amb la intenció inútil, però misteriosament eficaç, de ser tota sencera d’allò, o d’aquell, que s’incorporava a la seva vida mentre ell vagava per terres estranyes i menjava el pa agre i adust de l’exili.

I quan a la fi s’hi va atrevir, quan gosà fer els pocs passos que el separaven de l’entrada, d’on no havia acabat d’allunyar-se mai, d’on ni s’havia allunyat tretze anys enrere a desgrat del seu convenciment, va pujar aquells quatre graons encara amb el cor poruc, disposat a totes les sorpreses, però per endavant malavingut a enfrontar-s’hi serenament.

No va recordar la portera, ara asseguda darrere la porta vidrada mig oberta, ni res no l’obligava a fer-ho; en cert sentit mai no l’havia vista. Era una dona sempre asseguda en aquell llindar i per això mateix més objecte que persona, sobretot per a ell que amb la mateixa indiferència es mirava les pedres i els arbres, el carrer i els éssers que l’habitaven, tot ell abocat únicament sobre una cara que coneixia amb el nom de Victòria, una criatura dolça i alhora forta que a l’últim va plantar-li cara i decidí el futur de tots dos. O potser la decisió ja era presa, rumiada durant llargues nits d’insomni, i per això va trobar-la encara més amarga i l’acomiadà amb aquella correguda escales amunt que li deixava, a ell, només la darrera imatge d’una espatlla, d’una esquena, d’unes anques, de les cames que s’enfilaven lleugeres, amb les mitges ben aplomades i les faldilles que oscil·laven fins al sec profund on la cama desapareixia.

Era, doncs, un estrany que s’atansava a una estranya mentre pujava aquells quatre graons i somreia d’una manera estúpida per encarar-se amb la dona allí asseguda, asseguda i tranquil·la, amb el vestit negre que devia haver dut sempre però que ell no recordava, més vella, més arrugada de com l’hauria recordada si verament l’hagués vista, però idèntica a ella mateixa, amb aquesta identitat planera que els desconeguts tenen amb llur pròpia persona ignorada.

Va saludar-la amb una inclinació del cap i fins es va treure la mà de la butxaca, no pas per veritable deferència, per respecte, sinó per un instint interessat que l’obligava a conquistar, no sabia ben bé per què, la simpatia de la desconeguda, ja que d’ella depenia tant; no tot, perquè podia contestar amb un sí o amb un no i desaparèixer després darrere l’afirmació o la negació com si mai no hagués existit, o com si solament hagués existit en aquell instant precís d’afirmar o de negar, missió per a l’acompliment de la qual havia romàs sempre en aquella porta, en el supòsit que fos la mateixa de sempre, aquell objecte sempre assegut al llindar, atès que res no garantia que fos la d’abans, i podia perfectament tractar-se d’una altra vella i no d’aquella que ell no havia mirat mai; no tot depenia d’ella, doncs, però en canvi era la porta a través de la qual tindria accés a la Victòria, una porta que podia tancar-se també i refusar-li el pas, no per mala voluntat potser, ans per ignorància, o perquè fos una porta oberta sobre un mur on el camí s’acaba.

La vella no es va aixecar, però redreçà una mica l’espatlla inclinada sobre la cadira o, més que inclinada, vençuda pels anys i per les misèries, per tots aquells fills que ell no coneixia ni coneixeria mai i l’existència dels quals li seria revelada a poc a poc, no pas avui, sinó demà, un altre dia, durant molts dies, quan tornaria a la casa a parlar amb la dona.

—Perdoni; la senyoreta Victòria Godayol...?

Més que la timidesa era el temor allò que el feia parlar amb la seva veu més blana, blana a despit del rogall que tenia gorja endins i que obligà la dona a un moment de silenci després que la pregunta fou feta, un silenci destinat a la captació d’uns mots mig oïts i familiars que a la fi van obrir-se amb tot llur sentit dins del cervell que només pensava en els fills i en les dones d’aquests fills.

—Victòria...? Ui, no fa pas poc temps que ja no viuen ací! Des que es va morir el senyor...

Darrere la dona, sota la bombeta que penjava del sostre i ho mig aclaria tot amb la seva llum groga, hi havia una taula coberta amb un hule, on s’apilaven unes mates d’enciam i un grapat de mongetes tendres. Hi havia també un tros de pa, no una barra sencera, sinó un tros mal tallat, més que tallat partit amb les mans, i al costat, un pot d’alumini ennegrit pel foc. En Jesús va pensar que la dona era una deixada, però ella seia davant seu, d’esquena a la taula, com una reina que sap que disposa de la paraula justa. I aquesta paraula era allò que ell intentava obstinadament de no sentir tot i que ja fos massa tard per fer-se enrere; ara li calia retrobar el camí per aquell extrem, i per això va fer només:

—Ah!

I mentre la vella continuava mirant-lo, hauria dit que tota encuriosida, va trobar les altres paraules per forçar la sortida, les paraules que ja estava a punt de pronunciar en entrar a la casa i atansar-se a la dona, però que havia esperat, contra tota esperança, que li serien evitades:

—I on viuen, ara?

Ella es va arronsar d’espatlles, sense indiferència, amb fatalitat, sense sentir-se verament atesa, ni impressionada de la manera que fos, per la cara del foraster, tot de sobte ombrívola i terrosa.

—No ho sé...

—No ho sabeu?

Tot formava part d’un ordre de coses que disposà quan va abandonar aquella casa, és a dir, quan sense haver-hi entrat mai era com si l’abandonés, perquè se n’anava, i ella, la Victòria, restava a la ciutat, al pis on havia viscut sempre —i s’allunyava d’ell enfilant-se escales amunt amb les seves cames enfundades en mitges de costures rectes, tibants. Una cosa era conseqüència de l’altra, però malgrat això no podia vèncer ara la seva incredulitat, atès que a més de no haver entrat allí amb una preparació suficient, o només falsament preparat a les paraules de la vella, aquesta, li semblava, tampoc no ho deia tot; els seus ulls el fitaven amb massa insistència per no insinuar un secret que, no sabia per què, no s’atrevia a dir, o que potser no volia dir, probablement per pura obstinació senil.

—No us van deixar cap adreça, en anar-se’n?

La dona va inclinar una mica el cap, si bé no deixà de mirar-lo, i la curiositat semblava augmentar en els seus ulls; hi era ben visible, gairebé descarada, però d’una manera humil a pesar de tot, sense rastre de provocació ni d’autèntica impertinència.

—Sí que me la van deixar. I prou que la tenia. Però ja no me’n recordo. Només sé que era per Sant Gervasi.

Va escandir les quatre frases d’una manera neta, separant-les curosament, com si cadascuna d’elles formés part d’un context distint i calgués subratllar-ho a benefici del seu interlocutor, massa jove, massa pertorbat per adonar-se de res.

—Sant Gervasi... El carrer, no el recordeu?

—El carrer...? Tinc tan poca memòria!

Va fer un sospir que obria un parèntesi. I dins hi havia, arrenglerat en bon ordre, el resum d’aquells deu anys, quan els fills s’havien fet grans i s’havien casat i ella s’havia quedat sola, a la seva edat, vídua com era des de jove —ella que els havia pujat tots amb el seu treball, amb el seu esforç, sí, senyor, traient-se el menjar de la boca, car tots sabem què dona una porteria, mentre les coses es van encarint i els veïns no es fan càrrec de res, paguen el mateix que pagaven quinze anys enrere i fan el sord si els en parles...