Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

En Jesús, però, va desgavellar aquell ordre curiós en què havia tingut l’habilitat d’aplegar les seves queixes des que, cinc anys enrere, havia donat forma definitiva a la seva cantarella, amb el mateix orgull, potser, d’un autor que, havent revisat el text definitiu de les seves obres, ja només espera la mort, però ella amb moltes ganes de viure i de seguir contant i repetint la mateixa història, atès que no podia escriure cap llibre i al seu abast només hi havia la precària transmissió oral.

—Quants anys fa, doncs, que són fora?

Va mirar-lo sense malvolença, perquè el verí ja s’havia esgotat amb els primers impacients, tots els veïns de l’escala i els botiguers dels costats, i ara feia temps que havia après a deixar la capsa tancada, si bé molt a prop, a l’abast com qui diu de les mans, per tal d’obrir-la a la primera oportunitat.

—Set o vuit... Sí, set, perquè en Josep encara s’havia de casar. Recordo que...

—Quin Josep?

A casa dels Godayol no n’hi havia cap, o si més no ell mai no se n’havia assabentat i, tot i que de la família mai no en parlaven gaire, ell hauria sabut l’existència d’un germà, perquè només s’hauria pogut tractar d’un germà; si bé ignorava el nom del pare, era evident que la vella no podia referir-s’hi, car el pare ja era casat, és clar, i a més ella mateixa acabava de dir que se’n va anar quan l’home morí.

—El meu fill. Es va casar el quaranta-sis i ells devien marxar un any abans.

—Comprenc.

Van mirar-se, ell dret al llindar, sense tocar-lo ben bé, perquè hi seia la vella, amb la cadira porta endins i porta enfora, davant la taula desordenada, i ella recolzada contra el respatller, observant-lo cada cop més atentament, com interessada a desgrat dels greuges que covava contra en Josep i els altres fills.

—Si la buscàveu, potser encara la trobaríeu...

—Què?

—L’adreça.

No va dir ni sí ni no, però en Jesús va interpretar correctament el seu gest, un gest que no afectà gens ni mica les mans, ni el cos, sinó ben just la cara i el coll quan va inclinar la testa de costat, en una actitud dubtativa, sempre sense mala voluntat, però amb la inerta desgana que es referia a tot allò que no havia fet ni faria ara que ja era vella: servar les coses en ordre (llevat dels seus records), o prendre’s molèsties innecessàries i que ningú no compensaria, o regirar els vells papers grocs, factures, rebuts, targetes i cartes, tot de papers que reposaven dalt de l’armari i que durant anys i anys ningú no havia tocat, ni simplement espolsat, com si a la fi hagués aconseguit d’oblidar llur existència.

—Només sé que era per Sant Gervasi.

Era una manera escaient d’indicar la seva repugnància a moure’s, a cercar el que fos, a preocupar-se de les coses que ningú no tocaria ja fins que ella fos morta, i aleshores seria per cremar-les amb desamor, amb el mateix desamor amb què ella les havia oblidades.

En Jesús va restar un moment dret allí, immòbil si no fos pel moviment del llavi inferior que pujà a cobrir parcialment el superior i el mossegà amb delicadesa, i aleshores va dir:

—Potser algun veí se’n recordaria...

La vella denegà amb el cap, aquest cop amb una denegació lenta i pausada, com pausats, gairebé cansats i tot, eren la majoria dels seus moviments.

—Ja no es feien amb ningú.

Va estar a punt de deixar passar aquella observació que no podia interessar-li, li semblava; tant li era que s’haguessin fet o que no s’haguessin fet amb els altres estadants de la casa —llevat pel detall que ara, per llur manera de viure retirada, per llur adustesa, pel que fos, ningú no podria posar-lo darrere la pista de la Victòria. Però com que la pregunta que tenia a la punta de la llengua, no s’atrevia a formular-la, temorós del desencís, va dir:

—No es feien amb ningú?

I potser no era ben bé una pregunta, sinó una constatació, o ni això: una mecànica repetició dels mots de la vella, una manera maquinal de no interrompre del tot aquell contacte precari que hi havia entre ells i que la dona no feia res per aprofundir, ni tan sols per conservar en la seva forma actual.

Però llavors la vella va dir els mots que ho havien de canviar tot, unes paraules senzilles, com ho són sempre les paraules dites sense intenció, a tall de comentari, per explicar un fet més que per justificar-lo:

—No. Des que va tenir la criatura...

—Quina criatura?

Perquè no sabia de què li parlava, de debò que no ho sabia, i encara era ben lluny del seu esperit la possibilitat d’unes conseqüències en les quals mai no va pensar, en les quals no pensaria, amb tant de retard, fins al cap d’uns segons, quan la vella hagués buidat, com qui no hi toca, el seu sac:

—Doncs la nena de la Victòria...

—Una nena?

Tot s’esfondrava. És a dir, la construcció sempre havia reposat sobre la sorra blana i res no havia estat mai prou sòlid perquè fos permès de parlar de construcció. De tota manera, però, quelcom es desfeia, perquè la noia, llunyana durant tants anys, i gairebé pròxima recentment, reculava ara a distàncies inassolibles, on mai no se li podria reunir, perquè algú altre havia interceptat els camins: aquell que havia pressentit i temut o, menys que això, aquell en el qual simplement havia pensat quan encara era davant la casa, examinant els arbres i els balcons, el carrer i les botigues, les mateixes escales que a la fi havia pujat sense acabar de dir-se que calia esperar qualsevol contingència, que res no seria més plausible, més natural.

Però ara no era natural, ara era un dolor més o menys localitzat per aquells mots que, li semblava, liquidaven definitivament, sense ombra de dubte, tot llur passat. Ara és de veritat, es deia, sense saber que tot descansava en un error. Desganat, va afegir gairebé immediatament:

—I això què hi té a veure?

Ella va moure les espatlles per indicar que no calia que la barregés amb res del que s’havia esdevingut, atès que no se’n feia solidària ni li importava, en el fons; ella només era la portera i, encara que ho hagués volgut, certes actituds no se les podia permetre: eren de luxe, i ella havia de servir tothom, per això l’havien posada allí on era, no a l’entrada de la llotja, sinó a la llotja, o en un indret o altre de la casa si tenia l’habitatge a part, per tenir-ne cura —i també dels veïns, dels seus capricis i les seves impertinències.

—No els va agradar. Que una noia soltera...

La va interrompre. No amb paraules, sinó amb el sobresalt, ben visible, del cos. Una manera tota particular de retrocedir i després de projectar-se endavant, gairebé com si la volgués agredir. Però ella no va enganyar-s’hi, no va tenir por; callà i va esperar-se.

—Voleu dir que no és casada?

—Qui sap, ara! Aleshores no, que no ho era.

—No?

Calia que li ho tornés a dir, perquè... No ho sabia per què; la vella ara el mirava maliciosament, definint a la fi el sentit de la seva intenció en fitar-lo com ho havia fet al principi, o gairebé des del principi, quan començà a contestar les seves preguntes sense preguntar-li al seu torn per què ho volia saber, qui era, d’on li venia aquell interès per la Victòria.

Ara estava a punt de destapar les cartes. O potser era una altra cosa: que fins ara no reunia en un record únic, consistent, un feix d’impressions o de pressentiments que la cara del xicot suscitava dintre seu, barrejats amb aquells greuges que no tenien res a veure amb ell i per als quals vivia sense adonar-se que posaven com un vel entre els seus ulls i el món. Ara es desensopia i en el seu esguard brillava, a la fi, l’espurna que ho resolia tot. Gairebé va somriure en dir tot de sobte, però amb una extraordinària naturalitat: