Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

—Pensi, faci memòria...

Li escrutava els trets, en l’ombra, perquè la bombeta era darrere seu i només il·luminava la taula i, per damunt la vella, el mateix Jesús amb les faccions gairebé desfetes.

—Conec una noia amb la qual eren amigues...

Si hagués estat un home s’hi hauria abalançat, engrapant-lo per les solapes, pel braç, per on fos, urgint-lo a prosseguir, a donar-li el nom de la noia en qüestió, l’adreça, o on podia veure-la; però era una dona, una vella, i no pas dreta al seu davant, ans asseguda, una mica distant, i va haver d’acontentar-se amb inclinar més el cap, com per rebre una confidència que no es podia fer esperar.

—Qui és? On viu?

—No ho he sabut mai. De vegades, de tard en tard, encara la veig passar, de manera que deu viure pel veïnat.

Per què li donava esperances que després destruïa amb la seva parsimònia? Va tornar a redreçar-se, amb la cigarreta entre els llavis, però sense xuclar-la, distret del fum lent que li emboirava la cara.

—Per què li interessa tant?

Va esguardar-la, incrèdul, i es va treure la cigarreta de la boca potser per contestar una mica iradament, ja que al capdavall es tractava de la seva filla i totes les explicacions sobraven. Però ella va prosseguir:

—Si les va abandonar...

Era veritat, les va abandonar o, més exactament, la va abandonar. Només a ella, la Victòria, perquè de la filla encara no en sabia res; ni l’un ni l’altre no en sabien res en aquell instant del comiat presumiblement definitiu. I encara no va ser ben bé ell qui la va abandonar, sinó ella que va renunciar al seu amor quan tractava de retenir-lo i li pregava que no marxés, perquè si se n’anava no tornaria a veure’l (i com podia passar-se la vida esperant algú que ja era com si no existís?). Però ell mai no va creure que tingués raó. Sabia, de tota manera, que en tenia, però això no ho havia descobert fins ara, quan havien passat tretze anys i havia tornat, una mica de grat, una mica per força, per trobar les coses tal com les va deixar o pitjor encara, per trobar afermats en el poder aquells contra els quals havia lluitat, aquells dels quals havia fugit i que ara ni la molèstia no s’havien pres de retenir-lo. Perquè es limitaren a interrogar-lo i a deixar-lo lliure, sense altra preocupació immediata que l’ordre, ja esperada, de presentar-se periòdicament a la policia. Per això ella havia tingut raó, quan tot semblava desmentir-la, i per això, perquè ell aleshores no ho sabia, havia perdut estúpidament tretze anys de la seva vida, fent de tot i no fent de res, vivint amb la Jenny, vivint amb l’Ellen i oblidant l’única persona que hauria hagut de recordar, ja que ella el continuava, era la mare de la seva filla, mentre que les altres no eren res ni ho havien estat mai. Gairebé amb humilitat, va dir:

—No és veritat.

—No les va deixar?

—No pas com vostè es pensa. Me’n vaig haver d’anar. Tot just fa tres setmanes que he tornat.

—Ah! Però ella...

Sí, ella. Què en deia, d’ell? En deia alguna cosa? N’havia parlat alguna vegada, del pare de la nena? O, massa orgullosa per franquejar-se, havia preferit amagar-ne la identitat als veïns, a la família? No ho va poder evitar i preguntà:

—Què en deia, ella, de mi?

Tornaria a fer aquesta pregunta al cap d’uns quants dies, sempre amb el mateix resultat, només per veure si la memòria de la dona s’aclaria, per comprovar si havia mentit la primera vegada, ara, quan li contestava:

—Res. No en deia res a ningú.

—Però vostès...

—Oh, nosaltres! Cadascú pensava el que volia.

Més s’estimava no saber-ho, això; serien tot de coses desagradables, xafarderies, murmuracions d’amagat d’ella entre dues o tres dones, o mitja dotzena, o de vegades dues o tres i altres cops mitja dotzena, totes reunides a tocar de la llotgeta i retallant-la, però callant quan la porta del principal s’obria i ella davallava l’escala per anar a comprar, o per sortir a passeig, o per anar a la perruqueria o a ca la modista, de primer, durant aquests nou mesos, sola, amb el seu ventre obscè sota la roba que li tibava, i després amb una criatura als braços, una nena que anava creixent i que tot seguit començava a caminar i que ella devia acompanyar al col·legi; una criatura que potser li preguntava: I el pare? Totes les nenes en tenen...

Totes llevat d’ella, perquè ell corria per terres llunyanes i després de tant de temps la Victòria ja no podia confiar en una carta, en un senyal, i menys encara en un retorn. No havia escrit de primer, com per significar la seva voluntat decidida de ruptura, pensaria ella, i a mesura que el temps anava passant era cada cop menys i menys probable que rectifiqués, que un dia, a l’altra banda de la frontera, s’assegués davant el paper blanc ni que només fos per preguntar-li: Com va, això, Victòria?

Totes les nenes en tenen... Ho diria la seva filla, li semblava sentir-ho, estranyada de no haver vist mai un home al costat de la mare, o només l’avi, que era això, l’avi, és a dir, el pare de la mare, una anella de la cadena, una anella necessària, però no aquella per la qual la noieta preguntava i en la qual devia pensar sovint quan les altres criatures de la seva edat deien: el pare és escrivent, o enginyer, o comerciant. I la Victòria hauria de mentir, potser pretendre que era mort. Per què no anem mai al cementiri a visitar-lo, doncs?, li preguntaria probablement la menuda. I a ella li caldria empescar-se més mentides, dir potser que havia mort a la guerra, que mai no l’havien pogut trobar i que ara devia estar enterrat sota el cel, en un bancal on els pagesos llauraven i on creixia el blat que elles menjaven, alimentat amb la seva carcassa...

Potser li mostraria la fotografia, perquè en tenia una... no, en devia tenir més d’una, la que li va enviar des del front, després d’haver-se escrit unes quantes cartes, i la que li va donar més endavant, que va telefonar-li i l’agafà de sorpresa perquè no li n’havia dit res. I ella encara era més bonica de com s’havia imaginat en mirar les seves fotos, exactament com la volia i com l’havia somniada entre dos combats o, més ben dit, durant els combats, quan dormia i no dormia i tenia el cervell ple de coses, convençut gairebé com estava aleshores que mai no les podria fer o aconseguir perquè el matarien. No hi feia res que no intervingués directament en la lluita, des del moment que no van tenir sort i aquells treballs de cartografia s’allargaren fins que la batalla els va sorprendre. I sense la batalla hi havia també aquelles tardes de tiroteig, quan ells havien de retrocedir i deixar-ho per l’endemà —i l’endemà tornava a repetir-se tot com si encara fos el mateix dia i el sol no s’hagués amagat cap vegada.

Mirarien totes dues la cartolina, mare i filla, i ella es recordaria dels primers encontres i, més enllà encara, de la primera lletra, d’aquella carta que va agafar-la tan desprevinguda, perquè ningú no li n’havia dit res: l’amiga s’havia distret de posar-la al corrent que acabava de donar la seva adreça a un soldat, a un cartògraf, com a ell li agradava de dir-se. Una lletra que ella va tardar una mica a contestar i que, com va confessar-li, de primer ni volia contestar. Ell ja havia perdut les esperances de saber-ne res, o no havia perdut res, ja que aleshores no la coneixia i ja no va tornar a pensar-hi, o hi va pensar algun cop distretament, potser per dir-se: Ja puc esborrar-la de la llista. Hi havia totes les altres que esperaven carta seva, i ella encara no era un rostre ni era res; únicament un nom, un nom que despertava ressons guerrers més que evocacions de tendreses femenívoles: Victòria, nom de dona i expressió de triomf... i el triomf ens importa més que la dona, es deia.

—Van criticar-la molt, és clar.