Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

—Vostè és aquell jove que l’acompanyava, oi?

També va somriure ell, per costum, per fer-li companyia, potser fins i tot per recompensar-la, a la seva manera, amb l’únic que li podia donar, no res de preciós ni de particularment desitjable, però quelcom encara suficientment personal per merèixer simpatia, grat, de vegades amor i tot.

—Sí, l’acompanyava sovint. Però ja fa molts anys...

—Durant la guerra.

—Això...

Ella va enretirar la cadira una mica de costat, per deixar que la llum es projectés sobre l’home que tenia davant. La llum, però, sempre l’havia il·luminat, si bé per damunt la seva testa, i ella no podia veure res que no hagués vist fins aleshores. No era la claror, doncs, allò que el va trair, sinó que va trair-se ell mateix pel fet de ser tal com era des que existia i, més encara, des que existien els seus, tots aquells que li havien donat carn i sang, i les hi havien donades d’una certa manera que ell, al seu torn, passaria als fills, els les havia passat ja, car la vella ho va aclarir amb la seva simplicitat de costum:

—És igual que vostè.

Ho va entendre; tot seguit va estar segur del que volia dir la vella, però a desgrat d’això ho va preguntar per aquesta necessitat estúpida de veure traduïts en paraules els fets indiscutibles sobre els quals ens permetem un dubte, si més no una vacil·lació, mentre no són confirmats d’una manera explícita i suficient:

—Qui vol dir? La nena?

—Sí, la Maria Jesús.

Va empal·lidir una mica. I va escollir aquell instant solemne per butxaquejar a la recerca d’una cigarreta, treure-la del paquet i encendre-la amb la mà tremolosa —perquè li era absolutament impossible de restar allí dret davant la vella, sense fer res, res més que preguntes, tot un grapat d’interrogacions que li pujaven als llavis però que hauria estat indecent, indelicat si més no, de formular d’aquella manera precipitada, desordenada, a què l’empenyia la seva ànsia.

Se sentia xop de tendresa, i d’aquesta tendresa tremolava, impacient que estava per abraçar-les a totes dues, mare i filla, la seva filla, allò que... sí, allò en què mai no havia pensat, ni somniat, perquè mai no havia tingut una sola oportunitat de confiar, d’abandonar-se, de construir quelcom de sòlid durant aquells anys a França i a Amèrica, ara amb la Jenny, després amb l’Ellen, l’Ellen que no el perdonaria i ara estava sola com ell sempre havia estat sol, sol llevat d’aquells temps meravellosos, quan era jove i tenia la Victòria i li feia una filla...

—Maria Jesús...

La portera, ara sí que tota abocada al present perquè allò era una veritable novel·la, una cosa que mai no hauria gosat ni esperar. A l’escala mai no havia passat res de verament emocionant abans d’aquella naixença de la nena, que no es va poder amagar i que la mateixa Victòria no semblava tenir cap interès a ocultar, com si s’imposés, com si sentís la necessitat d’imposar-se un càstig, o com si a pesar de tot s’enorgullís d’aquella relació que ningú no li deixaria oblidar per molt que visqués, no els seus propis familiars, ja que d’allò, d’aquella vergonya, havia mort en definitiva el vell, i d’aquella mateixa vergonya moriria probablement la mare, tan delicada des d’aleshores. Així doncs, digué:

—Ja em semblava que la seva cara m’era coneguda...

Però ell ja no s’acontentava amb vaguetats o comentaris imprecisos, ni li interessava de parlar per parlar sense moure’s de lloc, potser perquè no trobava la manera d’acomiadar-se; volia fets concrets i brutals que li feren preguntar:

—Quan va néixer, exactament, aquesta criatura?

—Deixi’m comptar... La guerra es va acabar l’any trenta-nou...

—A l’abril.

—A l’abril? Ah, no, jo compto des que van entrar a Barcelona... Però no hi fa res, perquè no va pas néixer aleshores, sinó a l’estiu... Quin mes devia ser? En Jaume em va tornar al setembre, perquè el van agafar, sap?, i va estar en un camp de concentració. Jo prou li deia que es quedés, però massa complidor que és...

Va callar, perquè entre aquell Jaume pretèrit i el fill que després va tolerar, com en Josep i en Vicenç, que les nores la confinessin a la porteria tota sola, en aquella porteria on havia passat tota la vida, trenta anys pel cap baix, però d’on ja tenia dret a retirar-se, entre un xicot i l’altre, doncs, ja no hi havia res de comú, eren estranys entre ells, d’una manera més profunda i pertorbadora que si haguessin estat dues persones distintes.

—Deia que al setembre...

No es podia esperar! En què pensava aquella dona per parlar ara del seu fill i quedar-se després muda, evocativa? Que potser no havien passat tots per les mateixes misèries, camp de concentració, presó, exili o, pitjor encara, el desarrelament i la mort? Per què parlar-ne, per què, vella?

—Sí, és quan va tornar... I ella ja l’havia tingut potser feia un mes o tres setmanes; una noia petita i tota peluda que gairebé feia llàstima, sap? Però després, Déu meu! Després sí que enamorava!...

Va comptar ràpidament, i el cor quasi se li aturava, perquè quan ell se’n va anar, al gener, la Victòria probablement ja sabia que estava prenyada, o ho temia si més no —allò havia de ser més una temença que una esperança—, soltera com era i amb ell que fugia, abandonant-la per sempre. I, tot i saber-ho, l’havia deixat marxar... No, si ho hagués sabut, o que només fos pressentit, aquell vespre no se li hauria girat d’esquena per pujar les escales precipitadament i deixar-lo a la porta, des d’on ell la mirava enfilar-se cap al pis on encara no havia estat mai i on ara ja no posaria mai els peus, vist que ella no hi vivia. No podia ser que ella s’hagués adonat d’aquell estat que tot just començava, perquè cap noia del món no hauria renunciat, en aquesta situació, com va renunciar la Victòria per pur amor propi, ara ho veia, només per l’amor propi de la femella que no se sent la primera entre les atraccions del mascle que estima. Si la vella tenia raó —i per què no havia de tenir-ne i equivocar els càlculs, ella que comptava no per dates, sinó per efemèrides, per esdeveniments familiars?— la Victòria no devia adonar-se de res fins al cap d’uns dies, quan ell potser encara no era fora de Catalunya, quan s’afanyava cap a la frontera, percaçat per una força contra la qual res no podia i amb els ulls humits en travessar la darrera cresta, aleshores que, encara en terra seva, es va girar plorant, sí, plorant per tot allò perdut i que hauria estat, que hauria pogut ser tan bell si entre tots no ho haguessin anorreat. Ella se’n devia adonar i ell ja era inassequible, ell, el pare d’aquesta noia que encara no era una noia ni era res: una massa gelatinosa que fins al cap dels dies no tindria forma i acabaria definint-se en un sexe, després en un nom, i ara, ara, en una criatura que ja tenia tretze anys! Va dir:

—Sí, ha de ser filla meva.

La portera el va mirar i assentí amb la testa, greu però complaguda.

—Ningú no pot dir el contrari; és pastada.

—Cal que la trobi.

Ho va dir ben simplement, però la vella no s’hi va enganyar; volia trobar-la de debò. Perquè ell, ara, sentia que ja no es tractava únicament de la Victòria, d’una noia estimada, més o menys estimada, sinó de la seva carn, d’una part del seu ésser desil·lusionat, i això no admetia ajornaments.

—Faci memòria. Només que recordés el carrer, el nom del carrer...

Implorava, però la vella no va fer cap esforç. Únicament va dir:

—Ai, fillet!

I ell no podia pas deixar que es tanqués aquella única font d’informació. Calia que insistís i tornés a insistir, fins que el cervell de la vella, rovellat com era, s’engegués de nou i, retrocedint d’any en any, d’etapa en etapa, assolís aquell dia concret en què ella i la nena se n’anaren i van deixar-li una adreça, no pas perquè esperessin res d’ella, sinó per les cartes que podien arribar encara, pels amics que podien visitar-les, si és que els en quedava cap...