Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

Quant al sexe, l’autor és força explícit, tenint en compte els paràmetres de l’època. De fet, Pedrolo vol esberlar els límits de l’escriptura —farà en algun moment novel·les i poemes eròtics— i alhora dinamitar les traves de la moral imperant, catòlica, burgesa i benpensant. Així, és minuciós i poètic en les descripcions de cada acte sexual. I dibuixa una colla de noies joves, molt àvides, disposades a eludir les convencions i a lliurar-se al company —i a qui sigui— si convé en una relació sense futur. La dona que gaudeix lliurement del sexe no era el model més corrent als anys cinquanta, tot i que és una fantasia molt masculina. L’alliberament en aquest terreny arribaria als seixanta, amb la pastilla anticonceptiva i amb els nous valors imposats per la revolta pacífica dels hippies , però Pedrolo està fixant un ideal. Ja sap que la penetració a Espanya d’aquesta ruptura va ser lenta i difícil. Pedrolo, doncs, està marcant unes pautes fictícies, un wishful thinking , allò que a ell li agradaria que fos i que no era. O potser vol donar a entendre que aquelles dones no tenien res més per construir unes engrunes de felicitat.

Totes aquestes preocupacions, que assenyalen la profunditat de l’autor, estan presentades en l’ambient de la postguerra, en el moment que el règim està a punt de fer un tomb cap a una més gran permissivitat envers la cultura catalana. El tema de la llengua —Pedrolo és un escriptor conscient d’estar construint futur— s’espigola al llarg de les pàgines, sigui com a comentari dels personatges, sigui com a apunt de l’autor. El català és la llengua del país, diu Pedrolo, no n’hi ha cap altra de possible per a un escriptor. Pensem que un dels personatges és un autor, jove i desconcertant, casat amb una dona igualment estranya, que s’acabarà de desvetllar com a protagonista en el quart volum. Pedrolo vol deixar clar que no és el seu àlter ego.

La postguerra: el narrador de Les portes del passat torna de l’exili a França, on s’ha refugiat per la seva participació concreta en la guerra. L’home vol retrobar una antiga «promesa» que ho havia estat fugaçment i de la qual no sap res. Al mateix temps, està retrobant la ciutat, l’escassa família que perdura, i està garbellant els records, inclosa la patrulla criminal que hem esmentat abans. Pedrolo no carrega les tintes amb la misèria o la sordidesa de la postguerra, però deixarà ben clar —a través de personatges secundaris— com el règim ha tacat fins i tot la vida quotidiana de la gent. No tan sols perquè els ha clivellat el futur i per tant la solidesa econòmica, com li havia passat a ell mateix, sinó perquè ho ha impregnat tot de mediocritat, d’amargor, de mesquinesa. De la qual, un altre cop, ens allibera el sexe espontani, intens, clandestí. I, lògicament, la petita xarxa de conspiradors que s’oposen a aquesta realitat feixuga i cruel i lluiten com poden, com formiguetes insidioses, per restituir els valors republicans i catalanistes. Una resistència vista a contrallum, de lluny, en cercles perifèrics, que reuneix més impotència que no pas eficàcia, però que el règim persegueix.

La paraula dels botxins és, més que res, una llarga visita a la mítica comissaria de Via Laietana. Formalment és el volum més interessant i no revelarem aquí quins viaranys camina. Diguem tan sols que és un llarg i intermitent interrogatori, plagat de detalls significatius. En primer lloc, Pedrolo fa que els policies parlin en català, acollint-se a la convenció que, si com a autor tria aquesta llengua, tot el que hi expliqui s’hi ha d’ajustar, per bé que no sigui coherent amb la realitat. Ho assenyalo perquè aquesta convenció s’ha perdut: actualment, si un personatge és castellanoparlant, ho ensenya i, en qualsevol cas, el lector no tolera —troba inversemblant— que determinades persones s’expressin en català seguint la normalitat de qualsevol literatura. En segon lloc, mentre se succeeixen els interrogatoris, Pedrolo deixa que les víctimes traslladin la profunda incertesa que els provoca el fet d’estar desconnectats de la realitat exterior. No saben quines gestions s’estan fent, no saben què han fet els més propers, si han fugit, si encara hi són, si s’estan movent i amb qui. En tercer lloc, els interrogatoris mateixos són un prodigi d’elaboració, un autèntic tour de force literari i psicològic. Recordem que Pedrolo té experiència com a autor teatral. En tot cas, el realisme punyent d’aquest duel —vencedor contra vençut— és colpidor. Mentrestant, el fet determinant de la patrulla republicana torna a tenir protagonisme a través dels records de l’interrogat. I s’hi suma un episodi de guerra, en què la colla republicana és feta presonera, un fet que tornarà en algun altre volum.

Les fronteres interiors ens duu a la vida quotidiana, grisa i frustrada, d’un dels personatges fins ara secundari. En aquest cas, el corrector de català, que no deixa de tenir una feina simbòlica, i és en aquest llibre on les reflexions sobre la llengua van més enllà. Cal destacar-hi un personatge afí al règim, funcionari, que fa parlar els fills en castellà, una actitud que no era majoritària en la classe mitjana —sí en la burgesia industrial—, però que podia donar-se. Pedrolo descriu un paisatge de destrucció, de destrucció moral. El seu protagonista ha tornat de l’exili i es retroba amb un matrimoni convencional i frustrat, amb una dona distant —havia estat apassionada— i insidiosa. Tot és mediocre i sense perspectiva. És clarament un món de perdedors. Estan pagant per un passat que van viure en diferents graus d’implicació, i s’han quedat sense futur; tanmateix, no són capaços d’una resistència activa. Són homes que han lluitat i han claudicat, dones de les quals sabem poca cosa.

No hi ha dubte que Pedrolo s’identifica amb la solitud del seu personatge, tot i que les circumstàncies familiars divergeixen; no així les socials i col·lectives: les culturals. L’autor parla d’identitat col·lectiva, de les coses que defineixen els catalans, parla de «pàtria», fa venir bé llargues converses pedagògiques sobre l’oposició i les actituds que s’hi corresponen. Pedrolo deixa anar tot el bagatge de reflexió que arrossega sobre la derrota de Catalunya en la guerra i la situació de destrucció identitària induïda pel règim. Es planteja quines coses s’han de salvar en cadascun dels catalans perquè el país continuï existint, i la llengua n’és el pal de paller.

Mentrestant, li fa viure al seu protagonista una relació equívoca amb una alumna de l’acadèmia on, mestre represaliat, fa classes. De fet, els quatre volums plantegen ara i adés relacions extravagants, moltes atribuïdes a les dones, que l’autor no jutja sinó que descriu. Pedrolo està intentant moure més enllà els límits morals del lector. En aquest sentit, fa el mateix que ha fet pàgines abans amb la llengua o amb la identitat catalana: plantejar un conflicte al lector. Recordem que els quatre volums van ser escrits el 1957, i és obvi que Pedrolo vol desvetllar la consciència a través d’aquesta realitat polièdrica. Una realitat vista des de la perspectiva d’unes persones castigades, que poden tenir altres flaqueses, que ell espera que els siguin perdonades.

La nit horitzontal porta al desenllaç traumàtic de l’aventura de l’oposició: estem davant d’un grup d’activistes, una xarxa minoritària però consistent, que es prepara per tirar endavant una acció agosarada. El capítol, que torna a barrejar relacions personals, pàtria i llengua, i oposició política al règim, agafa un to èpic i acaba amb un final molt ben escrit, molt ben plantejat. El colofó és, doncs, modèlic. No només explica l’ambient ofegador de la clandestinitat, la captació de nous membres, la persecució implacable de la policia, sinó també el pòsit de somni i d’ideal que sempre mou els militants. És una crida a l’acció i un avís sobre els costos que això comporta. Pedrolo no va ser mai un home de militància o d’acció. Poques vegades se’l va veure en una manifestació. No va ser un home de clandestinitat, perquè sempre va considerar que el seu paper era el de donar testimoni. Sí que col·laborava, a vegades amb diners (pocs), en alguns procediments de l’independentisme vacil·lant d’aquells anys.