Manuel de Pedrolo Molina - La terra prohibida (volum 1)

Sigui com sigui, l’any 1946 ja és casat i a Barcelona, en el mateix pis del carrer Calvet on viurà fins a la mort, que s’escau el 1990. Un pis que compaginarà amb breus estades a la casa de Tàrrega, fidel a unes arrels que també traspuaven en la seva fonètica. En el despatxet que l’acull, més aviat petit, escriurà el corpus literari més prolífic de la cultura catalana, només reptat, potser, per l’obra també ben nodrida de Josep Maria Espinàs o Maria Aurèlia Capmany, que són gairebé de la mateixa quinta i que també van haver de guanyar-se la vida sumant peces diferents: novel·les, traduccions, articles, assaigs. Auster com era, el despatx de Pedrolo no va variar gens al llarg dels anys: al mig hi havia una taula escriptori quadrada, no gaire ampla, amb els costats obturats de manera que les cames no es veien. Una taula de fusta fosca. A l’esquerra, segons seia el visitant, una finestra; a la dreta, una prestatgeria de llibres. Era on Pedrolo rebia les visites, ell repenjat en la seva butaca, a vegades creuant les mans per darrere del clatell, estirant-se, i l’altra persona a la distància que marcava el moble central. Sobre la taula, el cendrer, infaltable aleshores, infatigable. Sobre la taula també, la màquina d’escriure, els folis escrits en un costat. Semblaven dir-li a la visita, ep, m’estàs privant de fer la meva feina.

Però Pedrolo era molt amable amb qui li demanava hora, com si fos una obligació intel·lectual: suportava entrevistes (també escolars), preguntes, consideracions. Escoltava tothom —potser no tothom—, s’hi interessava, contestava. Era molt més cordial del que aparentava, del que circulava com a retrat del personatge. Qui no el coneixia, el tenia per extremadament esquerp; qui el freqüentava, el sabia generós i loquaç, inquisidor a estones —mirava fixament mentre escoltava—, amb un somrís gens difícil. Una anècdota: quan el 1984 Josep Maria Espinàs va estrenar el seu programa d’entrevistes Identitats , a l’acabada de néixer TV3, Pedrolo va declinar-ne la invitació, malgrat que amb l’Espinàs havien estat companys de brega literària, vull dir que van debutar gairebé alhora i es coneixien bé. Per què es va negar a assistir a un programa seriós, ben fet, cordial i que podia reblar la popularitat que començava a decaure? No ho sabem. Pedrolo era repatani i obert a parts iguals.

La primera novel·la, Pedrolo la publica als anys cinquanta. El règim ha obert una petitíssima escletxa en la prohibició d’editar en català i alguna cosa pot circular, a partir d’editorials voluntaristes que intenten recuperar clàssics —no sempre s’autoritzen— o donar a conèixer nous autors. Que són vistos com un miracle. De fet, el procés de substitució cultural ja s’ha consolidat prou com perquè la cultura catalana sigui una anècdota i prou. La gent s’ha acostumat ben de pressa a llegir en castellà i tot el parament de la cultura republicana, que era d’una enorme solidesa i d’un futur incontestable, se n’ha anat en orris, s’ha esfumat. Es troba a faltar però ningú hi dona un duro.

Això no va ser casual, va ser induït: va ser part d’una programació conscient per part del règim i segurament inconscient en la intenció d’aquells que ho van fer possible. Dir això és tant com assenyalar directament el nucli intel·lectual que es belluga al voltant de la revista i editorial Destino, plataforma de la nova literatura espanyola, que de seguida va guanyar un merescut prestigi de plataforma cultural liberal; Planeta va fer el mateix amb la literatura popular, una doble envestida difícil de contrarestar amb el record d’una literatura ara prohibida. Es va trencar l’hegemonia natural de la cultura catalana, que vol dir que es va acabar la fidelitat de la gent a la pròpia reflexió, al mirall, i la dels nous escriptors envers la llengua catalana. La societat va començar a ser interpretada per un altre prisma, amb un altre dring, i se la va incloure dins del paquet més gros de la «cultura espanyola». És una alienació amb tota la regla. Diversos autors que escrivien naturalment en català van canviar de llengua per poder continuar la feina creativa. Tanmateix apareixen, escrivint en català, nous noms, poquíssims. Entre els qui surten de l’ou hi ha els tres que hem esmentat més d’un cop: Pedrolo, Capmany i Espinàs. Tindran trajectòries molt diferents, els tres radicalment catalanistes, els tres radicalment demòcrates, els tres compromesos a restituir la respiració a una cultura ofegada. Compromesos amb la llengua i amb el país.

Pedrolo és, sens dubte, el de més difícil encaix. És curiós com un home que escriu perquè el llegeixi tothom, que es posa com a condició ser clar i pedagògic —no sempre ho serà—, que no vol plantejar dificultats artificials al lectors, és el més reticent a integrar-se en els cercles resistents de la postguerra. Ell mateix relata com, obligat per les circumstàncies, va provar de freqüentar el domicili de Carles Riba on se celebraven aquelles tertúlies de diumenge a la tarda on s’intercanviaven estratègies literàries i perspectives resistents. No hi va haver manera: no era el seu món. Va trobar que aquells eren uns intel·lectuals pomposos i estirats, burgesos en definitiva, noucentistes fora d’època, amb els quals compartia el catalanisme però no la visió diguem-ne de classe. O de cultura.

És curiós però ni l’Espinàs hi anava ni ho feia l’Aurèlia, la qual cosa significa que la nova lleva buscava camins diferents, precisament perquè no tenien memòria «d’abans», ni relacions personals prèvies a l’ensulsiada. Eren un món nou que s’obria pas. Sí que tots tres es plantejaven una carrera literària llarga, no podien saber si productiva o no. Espinàs ho ha explicat bé: la dictadura era complicada per als polítics però no tant per als escriptors, perquè la feina d’escriure és solitària i casolana; després es publica o no es publica, però l’obra es pot fer amb circumstàncies adverses. L’Aurèlia ho diu d’una manera més vital: d’acord, afirma, això era un desastre, però teníem el mar, el sol, la pell de l’altre… La vida, que s’obre pas, i que potser explica la tossuderia literària d’aquesta gent. Ara bé, dic jo: tot es pot fer, però no és just, ni fàcil, ni promissori. A un llibre li calen els lectors.

L’actitud de Pedrolo és en certa manera desconcertant: es planteja una obra total, una obra d’una dimensió i una ambició desmesurades, en un moment que publicar un sol text ja era un prodigi. L’autor va ser ben rebut per l’estructura cultural del moment, com ho eren tots els qui debutaven durant el franquisme, però el seu tarannà i la dificultat de les primeres novel·les amb la censura van fer que el debut no fos espectacular. I, de fet, Pedrolo dedica uns anys a escriure teatre de manera gairebé obsessiva, una obra rere una altra, i al capdavall gairebé totes van ser bandejades dels escenaris majoritaris. És un teatre simbòlic, abstracte, emparentat amb la tècnica del teatre de l’absurd —siluetes, i no personatges, en escena—, però governat per una lògica incontestable. Són figures humanes lluitant per la pròpia llibertat. La llibertat és l’eix a l’entorn del qual giren totes les trames, que són, insisteixo, simbòliques. Anar més enllà, superar obstacles per trobar-ne d’altres, col·laborar o boicotejar el grup, indagar sobre la condició humana: un teatre, en el fons, existencial. I és l’existencialisme una de les marques de l’obra pedroliana en tots els gèneres. És un home que renega de la transcendència però busca un sentit per una vida que sembla no tenir-ne. Davant la impossibilitat de representar els seus textos —alguns pujaran a escena durant la Transició—, Pedrolo abandona el teatre i s’aboca del tot a la novel·la.