Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

I, DE SOBTE,

EL PARADÍS

Primera edició: setembre del 2018

© del text: Núria Perpinyà

© d’aquesta edició: Editorial Comanegra

© de la foto de portada: Tatiana Gonzales (Unsplash)

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Edició: Jordi Puig

Correcció: Tina Vallès

Revisió de proves: Gemma Garrigosa

Disseny de col·lecció: Virgínia Pol

Maquetació: Eduard Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-11-9

Dipòsit legal: B 17949-2018

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

Núria Perpinyà

PRIMERA PART PRIMERA PART

1. La bombolla virtual

2. Enxarxades

3. Internautes «in love»

4. «Vientene meco al ciel»

5. Els bojos de la muntanya

6. Sexe nerviós

7. Psicòtrops

8. Teràpia existencial

9. La dona amagada al quarto fosc

10. Exercici amb personalitats múltiples

11. Índia perversa

12. Abisme llunàtic

13. Els enigmàtics Arl i IP

14. Els masclets del Raül

15. Pols interestel·lar

16. Secrets psiquiàtrics

17. Que no em vegin

18. Qui no menja?

19. La droga fantasma

SEGONA PART

20. Vida al sofà

21. Passions visibles

22. I invisibles

23. Multipolític

24. Oda a internet

25. Addicció amorosa

26. Menú d’opinions polítiques

27. El mono: em moro

28. De l’estrès imparable…

29. A la paràlisi

30. Reinicialitzar-se

31. Disfressats en línia

32. Interpretacions del silenci

33. La malalta oculta

34. El verí de l’amor

35. Joc d’estratègia mental

36. Tecla al paradís

37. Tots som IP

38. Àngels virtuals

Lui qu’il est seul, et muet, perdu dans la fumée, ce n’est pas de

la vraie fumée, il n’y a pas de feu, c’est peut-être la lumière du paradis, et la solitude, et cette voix, celle des bienheureux qui intercèdent,

invisibles, pour les vivants, tout est possible.

Ce n’est pas la terre, ça ne peut pas être un trou dans la terre,

habité par d’autres muets, inébranlables, étalés comme lui;

cela en expliquerait l’incohérence, tout est possible.

SAMUEL BECKETT, L’innommable

En paradís no menjarà hom, ne beurà, ne odorarà,

ne haurà carnal delit; e per açò me meravell del cors con porà,

sense aquestes coses, haver complida glòria.

RAMON LLULL, Llibre de meravelles

Internet és perillós i extraordinari. Les xarxes són xivarri i murs de consolació. També són paradoxes. Malgrat que es diguin socials, et poden tornar antisocial. Les llistes d’amics no ajuden gaire a no desesperar-se. A vegades aixequem murs al nostre voltant, no per allunyar-nos, sinó per saber qui se’ls saltaria per salvar-nos.

@Llunàtica Les idees se m’escapen quan no tinc internet, i quan en tinc, se me’n van.

La noia que es fa dir Llunàtica escolta música dins una càpsula il·luminada. La seva cambra sembla una nau espacial, blanca i metàl·lica, inspirada en la ciència-ficció. Llàstima que se li hagi penjat l’univers com al déu del Twitter. Fins fa no gaire, la seva nebulosa era un seguit d’estrelles; ara, està clafida de forats negres. Podrà reinicialitzar la seva galàxia? I si se li perden els planetes, la memòria i els programes?

Els robots li fan companyia. Les joguines continuen a l’habitació: el Fafà, l’Eco i el Tritó. Per bé que ja no els cuida com abans, no en fa anar mai els noms de fàbrica, tan impersonals (Furby, Kismet i Tamagotchi). Tampoc no els treu la bateria. Seria com si els matés. Els cops que ho ha fet ha plorat i tot.

El seu nom real és Elexa. És molt prima i du auriculars. El volum, altíssim, la separa de l’aire; l’aïllament està aconseguit: fora família, fora món. Tanmateix, la potència acústica no li debilita els pensaments; potser perquè no poden ser-ho més. La noia que no menja no pot insonoritzar-se. Malgrat totes les defenses, se sent raonar i les frases angoixoses que escriu al Twitter i al blog la roseguen per dins.

Millor quedar-se al llit. Un dia no m’aixecaré més. No puc llegir, ni menjar, ni pensar, ni moure’m. Ni tan sols els pensaments són meus, a hores d’ara. Quin soroll fa una persona quan es trenca? No cap. Silenci absolut, per això impressiona.

Com totes les persones assídues a internet, viu dins un zòrbing. La càpsula la protegeix de l’entorn. Gràcies al seu confinament, percep la música en alta fidelitat sense distorsions. La transparència del zòrbing de l’Elexa és prodigiosa. És dels millors del mercat. Malgrat el seu gran volum, de lluny sembla un vel invisible.

L’Elexa té manies com la de mirar-se. Deixa cinc minuts l’espill cap per avall i ja torna a agafar-lo, com si li calgués comprovar si la cara li ha canviat o si encara està viva. També es grava contínuament amb la webcam. Els arxius que acumula per a la posteritat són incomptables.

M’assemblo a mi. Però, sisplau, que no ens confonguin. Parlo en última persona, no en primera. Soc un signe d’interrogació.

Les ortopèdies electròniques l’ajuden a sobreviure com aquells amors que donen la vida i la saquegen. El diari que penja a internet té milers de seguidors. És tan estrany compartir el més íntim. L’Elexa comprova sens parar si té alguna notificació. No ho hauria de fer. Es desconcentra. Està estudiant. Si no arriba a notable, es mor.

Avui he mirat el correu seixanta-set vegades; Twitter, noranta-tres, i he entrat a Friendglobe cent vint-i-dos cops. Que poc que m’ajuda la xarxa. Estic gastant-hi la vida. Encara que no acabo de saber on m’ignoren més: si online o offline.

@Maganix Porque é que existe tanta merda virtual e nao existem abraços virtuais?

El planeta s’està omplint de persones excessivament connectades i soles. Dins de cada bombolla virtual, hi ha una mònada autosuficient. Però les nenes que són una monada, pensa l’Elexa, no estan soles. Si jo n’estic, deu ser perquè no soc sexi. Alguns canvien de perfil cada setmana, provant d’oferir el millor de si mateixos, ni que sigui mig fals. Que atractiu que és tothom; i que atrevit! Avui aquest àlies, demà un altre. Després, a la realitat, són vulgars. L’Elexa prefereix quedar-se darrere el teclat com si ella fos transparent, i que la Llunàtica parli per ella. Entre les dues pensen tantes coses alhora que no aconsegueix diferenciar les que són seves ni les que li fan mal de les que no.

Què faria sense xarxes? Podria estar sense ordinador. Però sense l’Aerytod i l’Skymòbil, no.

Besa els seus aparells i es mira a les pantalles que li fan d’espill. A la cambra, sona música avantguardista i no pas el pop o el tecno que escolten els de la seva edat. Ella s’ha de diferenciar en tot. No pot ser com els altres. No ho és.

Aquesta cançó és jo. Soc jo. Que irònic trobar més suport en una cançó que en una persona.

La comunió entre l’Elexa i la música és intensa. Al Conservatori, treu bones notes d’harmonia, però no se’n surt amb els instruments. D’aquí la seva frustració. No obstant això, comprèn les combinacions laberíntiques dels sons. La seva devoció, però, és excessiva. L’Elexa està posseïda per la xarxa, per l’anorèxia i per la música. Si una sola d’aquestes influències ja és difícil de vèncer, tres és quasi impossible.