Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

—Collons de mòbils!

Un home de mitjana edat, vestit amb un xandall xaró, respon al telèfon i obliga tothom a sentir la conversa amb la seva dona sobre el temps que fa i els diners que porta. Després alça l’aparell com un trofeu, camina amb el braç aixecat i fa una panoràmica amb el vídeo. Per assegurar-se que el micròfon li recull la veu, li parla fort. Quan se li demana que no cridi, fa cara d’enze i continua gravant: «Adolescents amb milions de followers, velles glòries bavejant per retuits, calbs disfressats de James Dean: endavant, senyors, that’s Twitter!».

L’Elexa Østergärd aixeca el cap del Fullpad i se’l mira amb mala cara. Però potser hauria d’agrair la intromissió acústica d’un dels seus futurs companys de batalla. Gràcies a ell, escriu un post que tindrà milers de visites:

Hi ha persones que se’t claven al cap com bafles distorsionats. Tinc la ment perforada per uns sorolls que em barrinen el crani. Que no li han ensenyat què és l’educació, a aquest senyor? No pot tenir el mòbil en silenci? Cony de remix. Sabeu quin és el so d’un megàfon quan es trenca? Doncs millor que el tirurí de la BSO del Titanic del paio que m’està violant les neurones. Sisplau, cançonetes regalimoses, no! Confio que aquí (no us puc dir on soc) no hi hagi fil ambiental. Només suplico estar envoltada de música de qualitat. La que m’espera... Haver de conviure amb aquests subnormals sense poder-me’n escapar. Ho he dit massa ràpid. Potser sí que m’escaparé.

@AxeloinGent que tria la melodia del mòbil a la sala d’espera d’un hospital. Senyor, no em donis paciència, dona’m una arma!

El senyor del xandall —que deu ser el Raül Fusquero—, en veure uns quants que l’observen, s’hi adreça des de lluny:

—Quin tuit més collonut! Els meus fans fliparan amb el vídeo sobre el Twitter. Abans que em prenguin el mòbil, el penjaré. Però no m’acomiadaré. Si dic adeu, perdré seguidors.

No requiso immediatament els mòbils ni els zòrbings. M’és útil per detectar el grau d’addicció dels pacients. Cada mes en tinc de nous, per bé que els símptomes s’assemblen. Mentre endreço els papers i els relaxants cervells d’origami, observo des del finestral els caps inclinats i els dits que teclegen frenèticament. Aboquen la seva vida a internet, tot i que pot ser utilitzada en contra seu. La xarxa és un món estrany. Double you. Double you. Double you. La web ens multiplica. Doble bé. Doble bé. Doble bé o triple malament?

L’Elexa es fa un selfie amb cara trista. Instagram no es carrega bé. Als bancs de fora, el 9G és molt lent. A peu de foto escriu: «He eliminat el seu número, bloquejat el seu mail, actualitzat el PC; el cor, però, no puc reformatar-lo».

El Raül fa fotos i les penja a l’instant: «Posa un tuitaire a la teva vida. Follar no ho sé, però et trencaràs de riure».

Asseguda vora l’Elexa, hi ha una jove vestida d’índia. Deu ser la seva acompanyant. No és minusvàlida, però gairebé. Si no sabés qui és la malalta, costaria de dir qui acompanya a qui. Som, però, davant un altre ordre de coses. En lloc d’un zòrbing, du unes crosses. La dona assimila el seu trasbals. No està acostumada a moure’s tant. Li fan mal els ulls i les cames. He sentit com l’Elexa li deia que no l’havia invitat perquè li fes d’infermera, sinó perquè són amigues. Que tant li fa si sap medicina com si no. La seva amiga —que s’anomena..., a veure..., no ho tinc a la fitxa— s’ha quedat callada.

—No sabia que eres tan coixa.

—Ni jo que fossis tan petita.

—Soc molt poca cosa.

—No, ets molt bufona. Millor que per Skype.

La pacient és hipersensible; l’altra se n’ha adonat. Hem de parar compte. No sabia que no es coneixien. Són ben estranyes aquestes malaltes; sempre se n’empesquen alguna. L’Elexa ha triat com a persona de confiança algú desconegut. Vaig puntualitzar a la seva mare que havia de ser una amiga íntima. Vaja. No serà gaire útil per a la teràpia.

El Raül és un home gras que el zòrbing encara fa més rodanxó. Aprofitant tota la grossària que li permet la càpsula portàtil, tuiteja als seus seguidors a milers de quilòmetres: «Això que du als pantalons és el mòbil o que s’alegra de veure’m?». «Senyora, no em toqui la pistola que l’estic robant!». No es pot ser més groller. A la clínica, però, estem obligats a saber què escriuen. Tenim els seus comptes localitzats. Així perden el temps, amb rucades. A continuació, el pacient alça el cap i s’atansa a les dones:

—Hola, noies, soc el Raül! A la vostra disposició. Haurem de sobreviure en aquest glaciar a pler de sexe, fins que algú ens vingui a salvar. Esteu tuitejant? Jo n’acabo de fer un amb molt de ganxo. Ha, ha...

Elles se’l miren sense cap interès per saber de què riu. S’adona que són unes noies fines. Es grata el cap i rumia un altre tuit. En uns minuts se li omplirà de favorits d’arreu del món. Aquest tuit el podrà ensenyar a la clínica i guanyar la tira de punts. El Raül fa cara de satisfacció; sap quan la clava: «Els dels comptes privats de Twitter es fan els misteriosos com si tuitegessin els plans secrets de la NASA».

—Per fer acudits sobre el gremi, se n’ha de saber un ou —els fa fent-se l’interessant—. M’hi he passat moltes hores; me’n sé tots els trucs.

La noia coixa es mossega les ungles. Bec una tassa de te i llegeixo a la revista Neuroscience and Behaviour : «Pacients nomofòbics. Més d’un tuit al dia és símptoma de solitud. Un addicte comprova cent-seixanta cops al dia si té missatges». Doblego els secs d’un cervell de paper. Usar un oasi per escapar-se és com l’alcohol i les drogues. Et fa oblidar els problemes però no te’ls resol.

El Raül Fusquero s’estranya que en un manicomi (ho diu així) hi hagi gimnasos i sales modernes. Ell s’imaginava un edifici rònec amb bojos amb pijames de ratlles, bruts, erràtics i fora de si. Malgrat l’estètica contemporània, a la clínica Lúbol també hi ha pacients amb lesions cerebrals greus i irreversibles. Els psicòtics greus els tenim a l’ala nord i al mòdul B separats per unes bardisses de saüc. Quan estan florides de blanc com ara són maques. Perquè el seu aïllament no sigui total, a migdia els fem passejar pels jardins: estirar les cames i veure gent des de dalt de la glorieta de música els distreu. Els malalts que acaben d’arribar aniran al mòdul A, on s’hi està per períodes breus, entre un i dotze mesos. L’enjòlit és desconèixer si l’estança serà curta o s’allargarà un any. Però això no ho sabem ni els metges. Tot depèn de com vagi la recuperació. Els desequilibrats són imprevisibles. La gent de l’A rarament reconeix que pateix una malaltia mental, ni que sigui transitòria. Tenen llibertat de moviments, per bé que se’ls prescriu unes obligacions diàries. Les primeres són la desconnexió i l’exercici físic. Es consideren clients de pas, sense cap falla cerebral; no es volen sentir estigmatitzats; el màxim que admeten és que estan una mica nerviosos o sobrepassats per circumstàncies; al seu parer, per trobar-se bé només els cal unes setmanes de calma al nostre balneari.

M’arriba el correu d’un pacient excusant-se pel retard. No s’incorporarà al grup fins d’aquí unes setmanes. En realitat, no m’escriu ell sinó la seva secretària. El conseller de Benestar Social, Gari Pifarré, ha hagut d’anar urgentment a Brussel·les. Encaixa. Un cas d’ansietat. Comencem bé. A la majoria, els fa por reconèixer la seva dependència i difereixen el tractament per no perdre «els seus amors», que poden ser el whisky, els amics virtuals, el pòquer, el porno o qualsevol vici del qual no es puguin estar. Confio que el polític s’adaptarà a la dinàmica del centre com un pacient més. En l’autoretrat que els vaig demanar, em diu que la seva feina és escoltar innombrables conflictes, però que, com que no en té prou, també comprova que els informes arribin al seu destí. Les recomprovacions de les gestions acostumen a tenir poc èxit. L’Estat no té diners i la burocràcia va lenta. En lloc de ser més eficients que mai, li responen que es relaxi. En conclusió: els problemes del país augmenten i se’n resolen molt pocs. El conseller manifesta que voldria enllestir alguna cosa fins al final. Les seves ordres es desvirtuen al llarg de la cadena funcionarial. L’equip de Govern li ha aconsellat que es limiti a les seves obligacions. A part de les reunions i dels comunicats de premsa, ara també ha de tenir Twitter, Friendglobe i blog. El que s’ha de fer pels votants i pel cony de popularitat, diu. El seu community manager no dona l’abast i a ell se’l menja el neguit.