Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

A fora, el Raül prova de fer conversa amb les noies. Socialitzar-se és un pas important, malgrat que ell, entorpit per la bombolla, s’hi atansi amb passos maldestres. La noia esquelètica, però, no aixeca el cap del mòbil.

—Al meu ebook Memòries d’un perdedor triomfal explico el meu èxit a les xarxes. Us enyoraré, fans! Resistiu, tornaré! Podem fer-nos una foto, doctora? —em demana el Raül quan aparec per la porta principal—. És per penjar-la a... —M’hi nego i allargo la mà; ell besa el mòbil i me’l dona a contracor.— Ah, el vol apagat? Perdó, com que no l’apago mai... No sé ni com es fa. Confio que sabré tornar a encendre l’Estelaxy... Hòstia, quina contrasenya dec tenir? No el puc apagar! Se’m quedarà mort per sempre!

L’he de tranquil·litzar o tindrem la primera crisi.

—No pateixi. El deixarem encès fins que se’n recordi.

—Endollat, sisplau, doctora. O em quedaré sense bateria. —Es remena les butxaques del xandall i es treu un carregador.— El podré anar a veure? On el tindrà?

—Els dipositarem a secretaria. De moment, però, prengui’s unes vacances i oblidi-se’n.

—Però si a les vacances és quan més miro el Twitter!

—Tregui’s el zòrbing, sisplau.

—No m’acostumaré a anar sense. És la meva capa de Superman! Que no em coneix? Soc el de vora dos milions de seguidors. Un milió nou-cents trenta-quatre mil! Tant de bo pogués tenir una foto amb tots! Si fes una cadena humana amb els meus fans, podria independitzar el meu territori. A veure si perdré els meus superpoders —fa, sortint de la càpsula a contracor—. Soc La Rotlla! La tuitstar! —diu a tothom. Li estranya que no sapiguem qui és—. No, no soc un transvestit. Faig teatre. És conya.

—Tenir més followers no et fa ser millor tuitaire, de la mateixa manera que tenir més vots no et fa ser millor polític —deixa caure l’acompanyant de la noia prima. La displicència, en lloc de molestar-li, a ell li provoca un atac de riure.

—Això vol dir que en tens pocs. Perdona, no volia ofendre’t.

—No pateixis. Més m’ofenc jo mateixa. Fins a tal punt pateixo una crisi creativa que només puc fer retuits dels altres.

—El meu alter ego anònim té més seguidors que jo —completa l’Elexa en la mateixa sintonia. Tot seguit es fa un selfie rialler; només penjar-lo, torna a estar deprimida i texta:

Intento fer d’avui un desastre menor que el d’ahir. Els meus somnis d’ara són tan irreals com abans, però la realitat d’avui és més irreal que ahir. M’hauria de plantejar fer l’amor amb persones reals?

Quin mal que va fer Facebook a la carrera de psicologia. El mateix diríem de Friendglobe, un altre cefalòpode amb tentacles poderosos, al qual la gent s’arrapa per fer safareig i confessar les penes. El desig d’atenció i la solitud d’una persona es mesura pel seu nombre de xarxes i selfies. Els autoretrats són un indicador narcisista lligat amb deliris de grandesa, infantilisme i depressió.

El Carles s’atansa piulant com un rossinyol i em xiuxiueja assenyalant els nouvinguts: «Del ruc del poble al ruc global». Caldrà conscienciar-los que a internet quasi tot és de franc perquè el producte amb qui es mercadeja són ells.

@HblePifarré Twitter és el CO 2de la política: escalfa l’ecosistema i l’altera cap als extrems. El pitjor d’internet és que ens converteix a tots en tertulians. Visca l’olla barrejada de la democràcia!

—«Els odis a la xarxa són plens de teranyines». Guapo, aquest! —exclama el Raül—. L’apunto per quan em tornin l’Estelaxy. Però on? Si ho apunto tot al mòbil...

Li deixo un full i un llapis.

—Es diu paper.

Hi ha ressorts de luxe i centres de meditació on es paga perquè et requisin els aparells electrònics i puguis gaudir d’unes vacances de Digital Detox. Aquí els els requisem a la força. També han de pagar, però se suposa que en surten curats. Tot i que, per què cal pagar per canviar d’hàbits? En lloc de desplaçar-se fins a un hotel, un monestir o una clínica, podrien llençar l’objecte ingrat a les escombraries i s’hauria acabat el problema. Però deixar els vicis no és fàcil. Als addictes, els cal molta ajuda.

—Els bojos de la muntanya no fan pudor —canta el Fusquero a pesar de la meva mala cara—, encara que los remenis amb un bastó!

Li llanço una mirada assassina. El bromista calla. Com que mira tant cap avall, tant de bo busqui les neurones que li han caigut. Me’n recordo de la resposta del doctor Johnson a un insolent: «Es deu haver esforçat molt, senyor; ningú pot ser tan estúpid de manera natural». M’atanso a l’Elexa i li reclamo l’Skymòbil.

—Aquest serà el meu selfie més íntim.

Angoixada, prova d’empassar-se’l i s’escanya. Mon Dieu! No m’havia d’haver agafat desprevinguda. Un addicte és capaç de tot. La Karla, una infermera fantàstica, acut al seu auxili i l’ajuda a respirar.

—Abans de fer-te una foto, Elexa, has de saber qui ets.

—Com era allò? Coneix-te a tu mateix. Sí, però a quin tu? A quina de mi? —fa l’Elexa entre esbufecs.

Ja tenim la primera dissociació de personalitat. La noia em demana que li deixi l’aparell de música; em fa pena però l’hi he de prendre.

—L’Aerytod també? No ho resistiré... Em puc quedar amb els cascos encara que no soni res? Em sento nua si no en porto. I em moriré de fred sense la meva bombolla...

La Karla l’ajuda a treure-se-la; la compassió, però, em venç i li permeto que es quedi amb els auriculars malgrat que no estiguin connectats, la qual cosa crec que serà pitjor perquè n’accentuarà la buidor. En fi, només l’hi permetré els primers dies.

—Que ingènua que he estat pensant que, a la blogosfera, com que s’escriu, lluirien el talent i l’enginy per damunt de l’estupidesa —confessa la seva amiga—. Ens creiem intel·ligents perquè tenim un blog que és on ensenyem que som uns imbècils. —Es mossega les ungles i escup.

—Putos mòbils que han acabat amb la llibertat! —rebla el Carles sense parar compte si fereix sensibilitats. Encara no estan preparats per odiar allò que els ha fet tant mal. Ni tan sols tenen consciència que els aparells són els seus enemics. O potser sí. El següent comentari de l’Elexa m’emociona:

—Trenta-sis mil tuits. Què faig amb la meva vida?

La seva amiga li fa una festa a la cama. L’Elexa es nua els cabells. La coixa del vestit de pell també està neguitosa. L’he pescat mirant massa el mòbil. Esperant, esperant. Sempre pendent de missatges que no arriben. Aquest retir també l’ajudarà a fer creu i ratlla. Tothom porta la seva, de creu. El sol l’enlluerna. Malgrat anar disfressada de salvatge, té la pell molt blanca. Se li veuen rastres d’erupcions, grans i èczemes. «Jo també en tinc!», ha saltat l’Elexa com una ximple contenta de compartir al·lèrgies comunes.

L’acompanyant es treu el telèfon i unes mànegues esfèriques de la butxaca —celebro la seva honestedat; els zòrbings són fàcils d’ocultar— i, desplaçant-se amb prou feines amb les crosses, ho deixa caure a la caixa del logo del cervell de la clínica on hi ha els altres aparells requisats.

—Jo entro. No aguanto més aquí fora. A la merda, els telèfons!

El Carles ho aprova amb un somriure; ella, que du ulleres fosques, no s’hi fixa.

Els psiquiatres de la Lúbol vam fixar que, per no crear animadversió a l’hospital, el primer dia faríem un passeig pels Tammarians amb els nous pacients. Tots duen ulleres de sol. A causa de la brillantor tan agressiva dels seus dispositius i del poc que surten de casa, aquí dalt arriben fotofòbics i agorafòbics. Tot i que ens costa espavilar-los perquè respirin aire pur, caminar els prova. A més, l’ambient relaxat ens serveix per observar-los abans del tractament i perquè es coneguin entre si. Després, quan prenen antidepressius, tenen reaccions condicionades que emmascaren els resultats. Acostumo a demanar al Carles, el nostre fisioterapeuta, que ens hi acompanyi. El Raül ha optat per un xandall llampant. Les noies, per fer palès el seu desinterès per la sortida, van més mudades que quan van arribar. Conec aquesta reacció. Prepares una excursió i apareixen pintades i amb talons. Aquestes, si més no, no han vingut vestides de festa. El Raül té el vici de caminar amb la mà a la butxaca per palpar-se. L’advertiré que no ho faci davant de les dones. Són gestos automàtics, però també sé que revelen mancances. Per adaptar-nos a les crosses de l’Índia —m’ha dit que l’anomeni així—, en aquesta ocasió hem desestimat el bosc perquè té massa pendent; el Carles s’ha encarregat de triar un passeig relativament planer. No ha estat fàcil perquè a la muntanya qualsevol indret és costerut i escarpat. Finalment, hem optat per dur-los amb els 4×4 fins a un prat que té unes vistes esbalaïdores a la carena dels Tammarians, prop de la cascada Meritxa. M’ha sorprès que l’amiga de l’Elexa no em volgués dir el nom; l’hi he permès perquè som al començament; de tota manera, he pres nota que usa un pseudònim, tal com ho fa l’Elexa, amagada, si no ho tinc mal entès, darrere la Llunàtica. Aquestes pràctiques d’ocultació poden ser indicis de trastorn de personalitat i, de l’una puc arribar a l’altra, que és la que m’interessa. No obstant això, he advertit a l’Índia que ens cal el seu nom per registrar-la oficialment com l’acompanyant d’Østergärd.