Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

La música és la meva droga. L’amiga que no falla mai. Sap quan estic feta pols i quan toca alegria. No puc córrer sense la meva playlist. Ni estudiar, ni dutxar-me, ni despertar-me, ni dormir. Sosteniu-me, sostinguts... Escolto l’estranya La# menor. Gairebé no hi ha obres en aquesta rara tonalitat de set hashtags: l’A-sharp, l’afilada, la inexistent. Jo també existeixo molt poc i sono molt rara, amiga La sostinguda menor. Només vull estar sola escoltant l’mp15. Demano tant?

Què demanaries si...? Hi ha frases que no em puc permetre. La meva vida és complicada. Demanaria massa. Tenir internet de franc és un gran què. No puc queixar-me. Passar dels contactes per escrit a parlar per la pantalla ha estat un gran pas. A poc a poc, em dic per esperonar-me.

—Oh là là! —fa l’Elexa molt melòdica.

—A aquest món, li cal menys Whatsapp i més visites inesperades! —li he deixat anar sorprenent-la per Skype.

—Em trenques els esquemes, Índia. Et desconnectes quan vols i apareixes sense avisar. I perquè estàs bona sense estar prima! —Riem.

—Soc una tia massissa, ho pots dir. —Faig teatre.— Els homes es moooren per les meves corbes; que són més insinuants que les d’aquesta bombollassa —dic assenyalant el zòrbing que m’encercla. Riem.

—El que no m’agrada del zòrbing és que fa molt grassa.

—Sí, però aïlla bé.

—Tens raó. L’acústica és espectacular. De tota manera, no et fa sentir una mica ridícula?

—Per què? Tothom en porta. Internet és així. És un vestuari futurista. A mi m’agrada. I a sota, t’hi pots posar el que vulguis.

L’Elexa tecleja dins el zòrbing, religiosament tancada i separada de la resta del pis. La comunicació amb la seva família és mínima. Com que menja poc i a deshora, es pot saltar les trobades per esmorzar, dinar i sopar. Els seus pares la tracten com a una planta delicada. Li porten aliments dietètics, partitures i roba. Avui estrena una gasa groc pàl·lid d’un dissenyador japonès. Encara que no surt gaire de casa, li agrada vestir bé. L’anima. I com que es fa selfies, tothom li veu els vestits. Així que en segueix comprant en línia. Tanmateix, darrerament no es fotografia gaire. No en té ganes. El seu habitacle d’Asimov ja no l’estimula. Els neuromants de l’institut que venien a visitar-la ja no ballen en el seu petit cosmos. L’hauria de pintar de negre i vermell per sentir-se a l’infern i fer por a qui gosés entrar-hi. Però no és una noia agressiva. Des que ens vam conèixer en línia, som inseparables, per bé que jo no tinc l’aspecte de nimfa desvalguda. Com que sempre vesteixo d’índia amb serrells i cintes al cap, diuen que tinc una personalitat sexi i salvatge.

—Deu ser que estic depre.

—Elexa, els que no pareu d’esmentar els vostres ex per Facebook, què us passa? No teniu un altre tema?

—Ja no soc de Facebook! És un fòssil. Ja no hi trobes ningú. Tothom és a Friendglobe.

—Jo em vaig criar amb FB i amb Storify, que, tot i ser més seriós, ja ha desaparegut. Però ni abans ni ara no s’ha de repetir mai amb un ex! Penseu que tornaran?

Premo l’estop de la meva sèrie. Però deixo la partida de rol en marxa.

—No em renyis, Índia. Estic fatal. Com va el guió?

—Buf. Aquesta setmana m’han tocat escenes d’amor; no hi ha dret: els de la sèrie d’ Hospital a Mart em van contractar per temes mèdics! Però es veu que al 2200 també s’enamoraran i estarà ple de ciberafers... La malaltia del petó! Quants cucs d’enze ens haurem empassat les dones per tenir tantes merdes de papallones a l’estómac? Soc una lepidòptera amb massa classe per covar els seus ous. Si l’amor és cec, s’hauria de considerar una discapacitat.

—És bonic mentre te’l creus. El meu amor...

—... et va pujar al puto cel i et va deixar caure. Segueixes un llimac que s’arrossega. Quin humor. El que ens agrada avui, ens matarà demà —assevero mentre continuo prement botons del cinquè nivell d’ Héroïnes Noires —. El romanticisme és pitjor que el paludisme. El sexe alleugereix la tensió, mentre que l’amor la causa. Perd el cul per un home, però no el cap. Ni la gana.

Parlo sense fer-li gaire cas. Estic més pendent dels punts que guanyo fent d’heroïna malvada que de la conversa. Tanmateix, quan surt el tema , suspenc momentàniament la partida.

—Has menjat avui? —L’Elexa fa que no i se submergeix a Friendglobe.— I ahir? —Fa que sí mig alegre.— Però ho vas vomitar? —Ho admet avergonyida.

—No puc fer una cosa a la meitat. O menjo molt o res. —Li ofereixo un xiclet des de l’altre costat de la pantalla. L’Elexa em somriu.

—Jo també soc exagerada, però tu vas del feble al feblíssim. Fas cara d’internet, amb aquests ulls. Cada dia t’assembles més al teu Furby —la renyo mirant el robot que veig darrere seu.

—No es diu Furby, es diu Fafà; t’ho he dit mil vegades.

—Mentre no t’assemblis a aquella andròmina que només són cables...

—També té boca i ulls! —em protesta rient mentre agafa la Kismet—. Atansa’t a la càmera, Eco, i parla a aquesta amiga meva.

—Hola, maquineta —li dic amb un somriure.

—Hola, personeta —em respon l’Eco imitant la meva entonació.

—La teva mascota és al·lucinant, no es pot negar. I això que em dedico a la ciència-ficció. A l’Eco també li sobresurten els ulls com a tu. Es nota que sou família. Un gran cap pensant i un menyspreu absolut pel cos.

L’Elexa em somriu però aviat torna a acotxar el cap i a textar entotsolada. L’observo en silenci.

No aguanto quatre hores de classe sense música. Com és possible que hi hagi persones que puguin viure sense? Sovint, però, no trobo la tonalitat adequada per concentrar-me amb els llibres. La música vol dedicació exclusiva. No com a teló de fons per ajudar-me a estudiar. Els grans amors no volen anar de comparsa; ens exigeixen el màxim.

Encara em queda una mica de bondat per socórrer els que estan pitjor que jo.

—Fa temps que li dones? Quantes hores has dormit?

—Jo no dormo —respon la robot.

—I la teva ama em penso que tampoc. Malament si no contestes, Elexa.

—Digue’m alguna cosa divertida, a veure si em despertes. O bona.

—Una cosa bona o divertida... Haver-te vist la cara quan escrivies això que has penjat sobre la música. Quina cara més cool.

—Tu ho has dit: més cul.

—Que no! És com haver-te vist cardar i, tot seguit, veure néixer la teva filla a velocitat supersònica.

—Hauria fet una altra cara si hagués cardat de debò en lloc d’haver parit aquest monstre.

—No soc una monstre —protesta l’Eco, com si anés per ella.

—No et flagel·lis tant, Elexa. És molt maco el que dius de la música.

L’Elexa s’aixeca de la taula. La perdo fins que torna al meu angle de visió quan obre la finestra.

—Ei, gent del carrer! —crida abocant-s’hi amb el zòrbing posat—. Si escolteu música rara, soc jo! Em surten coses estranyes del cap i se m’escapen per la finestra!

—Que trempada que ets, quan vols. A veure si deixes la depre. M’agradaria morir-me de riure un dia seguit. Tu no? —Arronsa les espatlles.— I si deixem de bombardejar la felicitat i la posem a prova? —Fa un mig somriure i torna al seu ordinador.

—M’ingressaran en una clínica.

—Per què?

—Dic massa parides. I perquè, segons ells, estic perdent el cap i no el cos, com voldria. Mira què vaig interceptar fa uns dies.

L’Elexa tria un arxiu premut entre un maremàgnum de carpetes i una cinquantena de pestanyes que fan tanda per ser ateses. La cua de pestanyes indica que tot la cansa més que no pas una ànsia de coneixement.