Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

El Raül surt del cotxe amb mitja conversa encetada, rient i adreçant-se a l’Elexa amb la seva veu gutural. Abans de la caminada, repartim el dinar. La noia dels trenta-sis mil tuits el refusa.

—To eat or not to eat.

—Nena, per què no pares de retuitejar-lo, et menges això —es refereix a l’entrepà que ella ha deixat sobre unes pedres— i te’l folles?

—Avui pararé a la força. Si no tinc mòbil... Pensarà que me n’he oblidat.

—Com més inaccessible és una dona, més desitjable és.

—Ja que no ho fem, almenys ens fem follow. I tu?

—Jo no faig l’amor, sinó l’humor. Si tu no el vols, me’l halo jo! —Tot i que li faig que no perquè la dieta de l’Elexa és sagrada, ell l’hi agafa.— Ah, ho sento, doctora, ja l’he mossegat!

Per combatre una addicció són recomanables els treballs manuals i les activitats físiques. Si poden ser a l’exterior, millor. Així doncs, invitem els nostres pacients a recollir flors, llenya i bolets de primavera. Als Tammarians, tenim la sort de tenir bolets tot l’any. Com era d’esperar, protesten. Estan cansats, els costa ajupir-se, rondinen. Es troben ridículs i desfasats amb els cistells al braç.

—Això de considerar Twitter part de la teva idiosincràsia és per anar a la presó —comenta el Carles serrant el tronc que li ha portat el Raül, el més petit i proper que ha trobat—; tindria més sentit que el fessis anar per lligar.

—Sexe, tenint una superpantalla? Tanta vida sexual estava acabant amb la meva carrera de tuitstar. Si cal sacrificar-se per una carrera, es fa. M’he imprès els meus tuits famosos i els tinc emmarcats com si fossin títols universitaris. De tota manera, Twitter m’excita més que un polvo!

—Hauria apostat que t’agradava el porno. Prediques amb l’exemple.

—Per contradictòries, les ties: quan una dona diu que no, és que no, llevat que sigui que sí però digui que no per no dir sí perquè sigui sí.

El Raül encomana la seva hilaritat incontenible a la resta. Cap dels pacients no fa el mínim elogi de la panoràmica muntanyenca. Com si no la veiessin. Tot i estar fora d’internet, el seu cap continua dins. Lluny d’aquí, el pacient que em manca, el senyor Pifarré, continua fent ús de la tecnologia amb despreocupació.

Pifarré: Cardar està bé, però follar-te un enemic amb un somriure és jugar en una altra lliga.

—He de parlar amb ell i solucionar el problema —decideix l’Elexa. No em sembla malament, és més greu no decidir res. Parlant la gent s’entén. En lloc de collir flors, l’Elexa sembla com si busqués un mòbil desesmada; agafa una pedra negra i la llença decebuda. Després s’atansa al Carles i li palpeja les butxaques; ell li treu la mà amb compassió. El Raül s’ho mira divertit fent-se l’envejós.

—Com que, quan vols, ets molt atrevida..., li dius al Friendglobe, davant de tothom, que és un puta. Ha, ha, ha.

—No puc!

Confio que sigui perquè no pot ser tan grollera i no pas perquè ara no té connexió. «Parleu en passat», voldria dir-los. Heu de tancar el capítol i apartar-vos d’internet. Però callo. Vull saber com són.

—Tinc uns quants tuitaires amb qui hi ha força tensió textual. —El Fusquero s’escarranxa en un tronc i fa veure que tecleja ràpidament amb el so d’una metralladora.— Tac-tac-tac-tac-tac-ta-ta-ta-ta-ta-ta! La Rotlla lliga més que jo! —S’ha de reconèixer que és còmic, però també molt obscè.— Agnès, l’altre que ha de venir, qui és?

—No em digui pel nom, sisplau. Soc la seva doctora.

—Doncs, això, doctora, què és: un home o una dona?

—Un home.

—Guapo? —pregunta amanerant-se, cosa que fa que li caiguin els troncs.

—Ja pots carregar la pistola, aleshores —deixa caure l’Índia mordaç; tot seguit, es tapa mitja cara i protesta:— Massa sol, no?

L’Elexa hi està d’acord. Tot són queixes: el camí, el sol, l’avorriment, els bolets que fan mania...

Totes dues porten unes ulleres fosquíssimes que els accentuen la seva blancor cadavèrica.

—Us espero en aquesta pedra —ens comunica l’Índia—. Les meves cames tenen un límit.

—I les meves —afegeix l’Elexa, solidaritzant-s’hi—. Si tingués l’Aerytod...

—Mireu els cims dels Tammarians, nois. Són extraordinaris.

—Per a què em serveixen si no els puc fer una foto? —considera el Fusquero—. Si tinguéssim el mòbil...

—Abans es gaudia del paisatge sense fer-ne —diu el Carles.

—Tu ho has dit: abans —replica l’Índia—. Les coses han canviat. Tot i que hi ha gent que no se n’adona...

—I no miro ningú! —postil·la el Carles mentre serra un tronc rere l’altre amb la mirada burlesca.

—Vosaltres que sou tan correctes, com es menja això de destruir el paisatge?

El Carles es riu del sarcasme de l’Índia i li explica la necessitat de la tala per mantenir l’equilibri del bosc. Aquesta dona serà una influència negativa en la rehabilitació de l’Elexa. La veig massa favorable a la dependència electrònica.

—Com podien viure sense música fa segles? Només l’escoltaven de tant en tant. Als del XXI, ens cal contínuament, si no... —L’Elexa es porta les mans al cap desmenjada.

@GuilhasNecessito de música tal como necessito de oxigênio para respirar.

—La musicalitis actual no és bona —faig saber a la meva pacient amb sobredosi de sons fent-li una festa.

—Però ens inflama. La música no t’abraça però t’injecta energia, grandiosa o eròtica, sobretot quan estàs sola —gosa expressar la filla dels Østergärd com si no tingués ningú al món—. Vosaltres us ho munteu amb música?

Com que estic acostumada a preguntar i no pas a respondre, resto perplexa. Els altres diria que també. El primer que salta és el Raül.

—Prefereixo amb dones. O amb homes. Però han d’estar bons, això sí. Què li sembla, doctora?

—Que també teniu un gran interès pel sexe.

—A mi em fallen les pràctiques. —Capcineja mentre es posa el tronc com a fal·lus. — Els micos no tenen déus i catxen tot el dia. I dieu que els homes estem més evolucionats?

A través de les ulleres de sol, l’Índia mira amb un rictus despectiu l’home que viu en un atac de riure perpetu:

—Sense metàfores sí que seríem animals.

—La ironia crònica és l’artritis de l’esperit —li dic al Raül. Deu entendre el concepte d’artritis? I d’esperit?

@ElSrSmith«Maca, deixa el Twitter que estàs molt enganxada a les xarxes. Què has fet de dinar? No el trobo». «És a Instagram».

—Neixes. Creixes —modula l’Elexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. N’he de prendre nota: té tricotil·lomania—. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...

—Subnormals —completa l’amiga—. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. M’hauria estimat més ser hippy.

M’agrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no m’he de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.

—Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.

—A internet també hi ha arbres, collons! —protesta el Raül.

—A Instagram, a Pinterest... I són maquíssims —li dona la raó la petita dels Østergärd.