Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

—Uns altres diuen: «El Tinder? Una merda». Però volen dir: «Vaig fer match, però l’altre va fugir cames ajudeu-me només de veure’m». Glups! He tornat a ficar la pota... I ara un altre cop... Hòstia, Índia, perdona, que ets coixa...

Es pot demanar perdó aguant-se el riure? No sé què en farem, del Fusquero.

—Em rellisques —fa l’índex despectiu de l’Índia com si rellisqués per una pantalla.

—Per ser que no t’agrada el Tinder, fas anar el dit molt bé. Jo et desaria a la dreta. —Ell flirteja amb una mímica com si el dit recollís aire en l’altre sentit.

—Jo, a l’esquerra, i a prendre pel cul. L’aplicació del Tinder és un programa de sexe per a ganduls.

—Un programa de la tele?

—Sembles d’una altra època, Carles —fa l’Índia, admirada.

Tant parlar de sexe és revelador. Per conèixer la ment d’algú, no cal bussejar sempre dins l’inconscient buscant el que oculta. Sovint només cal escoltar del que no es para de parlar. Quan arribem a la clínica, apunto que els pacients pateixen hipertròfia verbal genital (especialment el senyor Fusquero) i assenyalo la hipòtesi d’una disfunció sexual que caldrà concretar en cada cas.

El govern del Brasil empra falsos perfils de Tinder per conscienciar sobre la sida. Siguem optimistes. De tot, se’n pot treure suc. Mentrestant, el pacient que espero continua desaparegut. La seva secretària m’ha fet saber que està penjat al telèfon arreglant el país.

Pifarré: Com enyoro aquells temps en què confoníem la llibertat amb el llibertinatge! Però un polític no les pot dir, aquestes coses. Tota la vida reprimit.

L’Índia passa per davant de la meva tribuna, que és a tocar del jardí, entrebancant-se amb les crosses. El Raül apareix al cap d’una estona i l’atrapa. No s’adonen de la meva presència.

—Per què em persegueixes?

—Per ser coixa, déu-n’hi-do com corres!

—Ja t’he dit que t’he tret de la meva pantalla. Swipe! Mira com caus per l’esbalç: uaaaaaaauuuuu! —L’Índia fa lliscar el dit enlaire assenyalant el precipici del Cilindre.

—Uaauuuu! Però no em moro. Encara seràs meva —faroleja el Fusquero.

—Què més voldries, pocapena!

—Pena...

—Què dius?

—Que dec fer cara de pena...

—No gens. Estàs molt maca.

Vam ingressar a la clínica Lúbol fa sis dies. Sembla moltíssim més. L’Elexa ha passat moments de gran histèria i depressió. L’han mantingut aïllada i sedada. La veia a través de la finestra de la porta. Pobreta. Avui se la veu més desperta. Jo vaig tirant com puc, amb les cames i amb tot. No m’agrada queixar-me. I menys aquí, que està ple de malalts. Mentre la vetllo, llegeixo una revista de psiquiatria de la biblioteca. Em fixo en el testimoni d’un pacient: «Quan xatejo amb algú, ni que sigui amb un robot, no em sento tan sol i hikikomori; la nostra generació és així. Som ciborgs: humans amb una realitat augmentada en línia». L’Elexa, des del llit, barboteja drogada pels antidepressius.

—Hem fet bé de venir? Em curaran?

—És això o morir-se. Tot i que, què poden fer, si no et coneixen?

Tu tampoc no em coneixes de res, voldria dir-li. Només soc una seguidora del teu blog que et llegeix de tant en tant; un nom fals que escriu a una llunàtica; una consellera virtual a qui confesses els pecats. No saps res de mi: el que era, el que soc, els mals d’esquena, el meu dia a dia. L’Elexa tanca els ulls i cau de nou en la sopor. Fins a migdia, remuga i delira. De sobte, arrenca tímidament a parlar.

—Cal... calor...

—Tens calor? Et trec la bànua?

—Calor... calories... He de pesar... el menjar... Mira la compo... sició, Índia, sisplau..., jo no puc. De què deuen ser aquests sèrums? Espero que no m’estiguin ficant... patates fregides —diu, extenuada, amb un fil de veu; ens en riem a gust: és una bona xavala.

—Effexor, Nardil i Zoloft —dic llegint les etiquetes—. No et pots queixar: tres mosqueters al servei de la reina.

—El berenar d’ahir... va ser més bo.

—I tant, les benzodiazepines, el Xanax i l’Altivan són molt gustosos.

—Només em faltaven les dro... gues... de disseny —comenta amb ironia—. Què són?

—Ansiolítics, antidepressius...

—O sigui...: anti-jos... Sento... una impotència... con... tínua que m’ofega.

Passem molta estona en silenci fins que reprèn la conversa. M’han dit que la deixi reposar. Parla millor, més seguit.

—Vas néixer... coixa?

—Tinc problemes de locomoció.

—Culpa... d’un cotxe? Vas tenir una trompada?

—Més o menys. —Terreny vedat.

—A mi també em costa moure’m. Aviat em canso. Això que diuen que trenta-quatre quilos no són gaire. Doncs a mi em pesen com un mort. «Com que no menges, no tens forces» —estrafà—. Sempre la mateixa cançó.

Mitja hora després, es desperta de nou.

—Què et semblen els que ens han tocat, Elexa? Quins cardos.

—I que grans. Te n’agrada algun? El Raül? —Faig un ganyota de repulsió; riem.— El Carles no està malament. És tot múscul. —Convinc amb ella que sí. Un cop fet aquest esforç per parlar, decau un altre cop i s’adorm. Al vespre, passa molta estona desperta mirant el sostre. La vall que s’estén finestra enllà no li desperta cap interès.

—Com et sents sense internet, Llunàtica?

—Perduda, despullada. Internet no pesa. És tan eteri... Tu no el trobes a faltar?

—Jo no. Només hi entro quan treballo. No soc com tu, que et deixes la vida a la xarxa —afegeixo amb un retret suau—. Tu i les teves amigues del Tumblr...

—Sobrevisc... gràcies a... YouTube. Però només hi miro vídeos... de concerts... cap rucada...

M’ajupo com puc i inspecciono les parets. Hi ha endolls per cable cibernètic. Si t’hi apropes, es nota l’electricitat lambda. Ho faig per instint; em cal estar connectada per la feina. He de consultar mil coses a la xarxa per poder desenvolupar una trama, per comprovar que no hi hagi plagis, per comparar altres sèries amb la nostra; mil informacions clau per poder treballar en condicions. Tanmateix, com que soc aquí per donar suport, també m’afecten les restriccions. Ai! Em costa una barbaritat alçar-me de terra. Em deixaran enviar el capítol setmanal des de la sala d’infermeres i poca cosa més. Si ho arribo a saber, no vinc. Em sortiran uns guions infectes per culpa de les punyetes de l’Elexa. Encara m’acomiadaran..., m’estic jugant la tele per ella. Però, esclar, no l’hi puc dir. No en té ni puta idea, del meu sacrifici.

—Aquí hi havia ordinadors. Els han tret.

—Si se’ls han endut, han de ser en algun lloc. —S’entusiasma, febril.— La doctora en té. I les infermeres.

—Juguem net. Hem vingut a desintoxicar-te.

Merda, no li hauria d’haver esmentat el seu vici més gran. També m’acomiadaran de dama de companyia. Primera regla d’una teràpia: si un amic alcohòlic et demana ajuda, no li regalis una ampolla.

—No me’n sortiré. Tampoc és el dimoni, Google. Bé, sí, estic una mica posseïda. Igual que tothom, no?

—Estàs superenganxada. No dorms.

L’Elexa assenteix i somica:

—Gràcies per acompanyar-me, Índia. Sola no hauria vingut.

—Em calia desconnectar de la gent. —Dissimulo el nerviosisme mossegant-me les ungles.— No la suporto.

—No em suportes?

—A voltes, ni tu t’aguantes, Llunàtica.

—Jo m’odio. Com és que no hi ha mirall al lavabo? Tan lletja em deixaran? M’han agafat el mirallet de la bossa. No hi ha dret. És la meva intimitat. L’he de mirar tot sovint. No sé com soc si no em miro.