Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

—Tens raó, Elexa —s’hi solidaritza l’Índia—. No calia venir tan lluny per veure aquests avets que són tots iguals. Fins i tot a Wing, n’hi he vist de millors.

—Què és això? Un motí? Una foto no és la realitat. —No me’n puc avenir del que sento. El Carles, tan desconcertat com jo, em fa costat:

—A les pantalles no es pot tocar res, ni olorar. Ara som en un bosc. No noteu la diferència?

Les seves cares de desgrat fan que no.

—Els mòbils també tenen arbres —justifica el Raül—. Als meus fills, els he regalat una aplicació que els fa de policia si s’estan massa hores penjats. És un arbre que se’ls asseca si toquinyen massa el mòbil i deixen d’estudiar. A mi m’encanta que estiguin enamorats d’internet igual que jo!, però això no ho puc dir: la dona se m’emprenya. I com que les han suspès quasi totes, la Cesca, que és un corcó, em va dir que hi havia de posar ordre. Així que els vaig regalar un arbre de mòbil per controlar el mòbil.

—Un arbre de mòbil per controlar el mòbil... —repeteix el Carles, confós.

L’Elexa cull uns bolets i fa cara de fàstic. Es queixa de la viscositat i que els dits li han quedat apegalosos. El Raül se’n riu i n’elogia la lleterada, per la qual cosa, a l’Elexa, encara li fan més mania. Així que, abans que pugui impedir-l’hi, la noia buida el cistell de bolets i objecta que no se’n pensa menjar cap. L’Índia s’indigna per l’obscenitat del company i surt en defensa de la seva amiga: «Tot el que treu llet és verinós; això és aplicable a plantes, bolets i polles». Podria objectar que és una afirmació acientífica, però m’estimo més no immiscir-m’hi. Per fer-li mal on més li pot coure, l’Índia menysprea la potència sexual del Raül amb allò de gos bordador, poc mossegador. «Sempre estàs pensant en el mateix?», li etziba la delicada filla dels Østergärd amb aversió.

—No, dones. Jo, com la doctora sap molt rebé, penso tot el dia en el meu trasto... Ep, en el mòbil! Però com que aquí ens tenen despullats... Collons, quin paratge més solitari. El món està ple de llocs per cardar inutilitzats. —Primera apreciació sobre els magnífics voltants de la cascada Meritxa.— L’amor de la teva vida se n’està repassant una altra mentre tu puges... No, una muntanya, no, Carles, ha, ha, ha: oi que t’ho havies pensat? Mentre puges fotos! —L’Elexa li riu la gràcia.— Vull fer de tu una noia vulgar, princesa.

A la tarda, el Carles els encoratja perquè baixin pel bosc. Inesperadament, s’atansa a la noia coixa i l’agafa d’un sarpat. Això que fa un bon tomb. Ella s’hi resisteix, molesta i tot, diria. Com que du una faldilla més aviat curta, els serrells li pengen per les cuixes. La sorpresa li ha caigut com una gerra d’aigua freda. Se sent ultratjada o acomplexada, no puc precisar-ho. No reacciona rient o agraint al Carles el trasllat, com seria el normal. Aquí, de normal, no hi ha ningú. El Carles no para esment de les seves protestes i fa via baixant-la pel pendent. Quan arriben més avall, la deixa asseguda sobre un tronc amb molt de compte. El bosc és una simfonia d’ocells.

—Què sento? —exclama el Raül amb cara d’èxtasi—. I aquests sons celestials? Són whatsapps! D’un munt! On són? Quina sorpresa, Carles! Gràcies. Sisplau, deixeu-me un mòbil! Fa un dia que no tuitejo, pensaran que m’he mort! Perdré seguidors! Els deixo orfes...

—Deixeu-me’l a mi, sisplau! —demana l’Índia, provant d’aixecar-se—. He de fer una trucada urgent! El Twitter és una bajanada, jo sí que he de comunicar-me per un tema important!

—Un mòbil...! Please... Jo... Jo... —suplica l’Elexa.

El Carles i jo ens quedem atònits. Estan molt pitjor del que pensàvem. Malgrat que no ens creguin, no era cap prova acústica per avaluar la seva addicció. Tot i que hauria d’haver sospitat que el Carles no havia renunciat a ensenyar-los el bosc, mai no se’ns hauria acudit que confondrien els cants dels ocells amb sons electrònics. Els pacients deixen d’estirar els braços. Regna el desànim. L’amiga també s’ha lluït. El Carles xiula com una merla i els engresca, sense donar importància al ridícul que acaben de fer:

—Anem a moure l’esquelet?

—Però si estem a punt d’enterrar-lo! Ha, ha, ha —fa el Fusquero.

—Vinga, anem cap a la cascada. És preciosa. Caureu de cul. Veieu aquelles pedres? L’Índia ens esperarà a sota. Jo t’hi portaré. —Ella capcineja.

—Parlant de passar per la pedra... Perquè no em digueu que no faig exercici, si l’Elexa recolza el cul aquí a la punta, faria unes flexions. Això de no tenir internet m’està posant molt nerviós! I molt fogós!

A l’Elexa, les insinuacions no li fan ni fred ni calor. Està absent, com si no l’hagués sentit. En canvi, la seva amiga se sulfura.

—Porc!

—Dona, ens haurem d’entretenir. Qui sap si ella, tan figaflor, no ha follat més que tu i jo; ep, no em malentenguis, que tu i jo encara no hem catxat mai junts!

—Les dones de veritat fem por als homes de mentida. Cardar, per a un com tu, vol dir aixafar. Tenir-nos ben cardades, voleu. Ben trepitjades.

—Per acabar fent un polvo, la vida fa massa preliminars. Un fort aplaudiment per a les dones que s’indignen per un tuit masclista i el cap de setmana ballen reggaeton. Perdona, ballar o el que sigui. L’acabo de dir massa grossa —rectifica el Raül amb els ulls clavats en les crosses de l’Índia, tot i que no para de riure del seu propi acudit.

—Si només fos ara, rai —sentencia ella, desdenyosa.

—El Tinder és un giny collonut. Per follar va de puta mare —afegeix el Raül en un fals canvi de tema.

No els entra al cap que, per prescripció mèdica, no podran entrar a la xarxa. No tenen cap actitud d’esmena, ni són conscients que han vingut a patir, sobretot al començament. I menys el bromista del Fusquero, que ara entona la famosa melodia de Presley:

—Love me, Tinder...

—No podria connectar-me un segon només per veure si tinc notificacions? —m’implora l’Elexa.

Li faig que no. Ho sabia: si un fa plans per veure no sé què a internet, l’altre s’hi apunta de seguida.

—En aquesta vida monacal, els pecats estan prohibits. Al Tinder, no estan per brocs, hi ha una llista de ties del voltant; tries una tia bufona i te li menges la xona. Parlo pel que m’han dit. És molt fàcil. No cal ni dir: «Que maca que ets».

—Ja no cal parlar per lligar —diu l’amiga amb fredor.

—Adeu, música romàntica —fa l’Elexa enyorant el seu amor platònic.

—Als donjoans, ja no els cal la vèrbola. Amants muts i cossos opacs. —La nostra coixa és una persona crítica. Millor.

—Com anar de putes però sense pagar? —El Carles emet un grall de disgust.

—Pagues els likes a l’empresa. El capitalisme no es deixarà perdre un negoci tan gros i pudent. —Sí, l’Índia és molt crítica; ho celebro.— Milions de mascles amagats al vàter amb el mòbil associant ties i merda.

—Anar a cagar sense mòbil és com anar a la guerra desarmat.

—I el Grindr, l’has provat? —li pregunta l’Índia amb malícia.

—No soc gai —riu el Raül, incòmode. Aquesta Índia les tira a matar!—. Però tiarrons com el Carles... No sé què passarà a les sessions de rehabilitació amb un fisioterapeuta tan imponent! No pateixis —se li adreça—: no soc practicant. Paio, les ties del Tinder van calentes de debò. No són putes que fan teatre.

Fa pena. Sexe brossa, pur desfogament. No es pot caure més baix.

—Jo no, eh, doctora!

—La gent diu —estrafà l’Índia—: «El Tinder? No el faig anar». Però vol dir: «No li agrado a ningú. Ja no sé què fer per lligar».

El Raül, picat com si estiguessin en un duel, li replica morint-se de riure: