Núria Perpinyà Filella - I, de sobte, el paradís

La decebré. Pensarà que les falses amistats són com internet: que, quan més et calen, es tallen. Donaré la raó als retros que menyspreen les xarxes perquè aquí tot és mentida, incloses les amistats. No és cert. A internet sempre estàs acompanyada; a casa teva, un lloc «real», és on estàs sola. De tota manera, no conec gaire l’Elexa. Es pensa que som més del que som. M’escriu un munt de cops cada dia; és una pesada. Li he donat massa confiança. Això que, a part de quatre coses sense importància, me’n guardo prou de dir-li res de mi. Ni a ella ni a ningú. El que soc dins i fora de la xarxa és cosa meva. Que no té amics de debò? Per què ha de recórrer a mi, una estudiant de medicina en crisi? Som unes desconegudes i els desconeguts no són amics, ni al carrer ni a la xarxa.

De matinada, mentre em distrec amb Future Evil amb jugadors en línia americans, tinc remordiments. L’Elexa, que tampoc no dorm, s’alegra quan li apareix el meu missatge botant a la pantalla preguntant-li com està. Em respon immediatament amb un altre ple d’emoticones. Les odio.

«Mira que maco aquest tuit, Índia», m’escriu al xat. Ploing. Ja m’ha arribat. «Fixa’t en l’àlies: un que diu que li cal liti! Els bipolars som un munt!».

@INeedLithium A la vida real hi ha amics falsos que t’abandonen per no re i a internet hi ha amics que estan lluny però que mai no t’abandonen.

«Visc a dos mil quilòmetres, Elexa. Ho sento», li texto. Per escrit és més fàcil. Plorarà una mica però li passarà. Ploing: resposta.

«Però ets a prop meu i això és el que compta».

No me’n sé avenir! No se sent al·ludida. M’acabarà donant les gràcies com si hagués acceptat! És perillós parlar en línia amb forasters. Mira què em passa per haver acceptat l’amistat d’aquesta llunàtica. Només pel nom, l’hauria d’haver refusat. No hi ha manera de treure-se-la de sobre. No para d’enviar-me fotos i enllaços. I ara vol que visquem juntes una temporada. El que no faig per un home, ho he de fer per una nena malcriada. Ploing. Missatge. Demà mateix desactivo els sons de les notificacions. No els suporto.

«M’he mirat al mirall. Estic horrible! Què faig? Li truco?».

Tot i que és millor fer de consellera sentimental que no pas dur-la de la mà per un sanatori de tarades, per sort, no em veu la cara. Quin embolic, haver de reorganitzar-ho tot per un viatge que no vull fer. No m’agraden les incomoditats. Tinc empantanegada la carrera. Sobrevisc com puc amb una feina a distància; menys mal que no em cal sortir al carrer. Les cames em fan figa. Em costa molt caminar. L’únic que he de fer és enviar cada dimecres un nou capítol a la tele. I estar disponible pels canvis. No puc fer vacances quan em vingui de gust, i menys, vacances forçades. Qui m’assegura que tindré una bona connexió en aquell racó de món? I, damunt, és un viatge per temes mèdics, que és el meu fracàs. Tanmateix, potser hi estic obligada pel codi deontològic: «Omissió de deure de socors i denegació d’auxili». Esclar que me’n puc escapolir. Encara no soc metgessa. Potser no ho seré mai: només soc una mala estudiant. Però «l’obligació persisteix malgrat que no sigui el seu pacient o s’hagi d’absentar fora del seu espai físic de treball i encara que no tingui la formació mèdica específica per atendre el problema urgent de salut». Ploing. Missatge. És incansable.

«Índia..., estàs on? Com que no contestes... Et passa res?», Trigo a respondre:

«Tinc molta feina. Són les quatre de la matinada». Un altre ploing. La mato. Així que li llenço amb el mateix to tallant: «Soc quasi paralítica. No puc viatjar». Millor que ho sàpiga i que em deixi en pau.

«Ho sento... No me n’havia adonat. Per la pantalla, no se’t nota. Sisplau, vine amb mi. Et pagaré un acompanyant. O els que calguin. Tu estàs bé del cap i jo corro; fem un bon tàndem».

«Pagaràs una pila d’acompanyants per la teva acompanyant...». No té cap sentit. És grotesc.

«Sí, perquè tinguis un bon viatge. T’invito a tot. Assistents. Classe business. La clínica és de luxe. Estaràs com una reina. Tinc molts problemes, però, de diners, cap ni un. “Vientene meco al ciel”, Índia... T’ho demana Monteverdi. Quina òpera més maca. Te n’envio l’enllaç. Hi he de ser a principis de maig. T’aniria bé? Tens exàmens o feina que no puguis deixar? No sé què fer amb el meu nòvio, si deixar-lo o no. Ni amb moltes altres coses... No sé ni si tinc nòvio».

«T’explicaré una història: mira, paio, li vaig dir, el teu mòbil pot tenir càmera de 800 mp, TV, vint xips, GPS d’onze coordenades, wifi aeronàutic, però mai no tindrà el meu número».

Suposo que l’Elexa deu haver rigut en llegir-ho. Per uns instants, deixa de ser una noia sola dialogant amb una pantalla. L’edifici està en silenci, i el carrer, i el continent sencer. Només continuen navegant els insomnes, els perduts, els insatisfets. La noia texta temorosa: «I amb el meu, què en faràs?».

Ploing. Your turn, Índia. En lloc de fer el que em dicta la raó i fer-li entendre d’una manera amable que no puc acompanyar-la, encenc l’Skype. Estic impedida. No és una excusa. Se n’ha de fer càrrec. Li ensenyaré les cames mortes que no em sostenen. Mentre s’activa, l’Elexa es queda en suspens fitant el logo de la videoconferència, intueixo que molt neguitosa.

«Esborrar-lo», li clavo amb cara de son fent-me la cínica. Se la veu tan fràgil amb aquell pijama, l’Elexa; jo encara duc el vestit cenyit de pèl-roja d’abans-d’ahir; em sento rebotida; i la bombolla del zòrbing em molesta; fa tres dies que no dormo; costaria de dir qui està més esgotada de les dues. «Si quan tornem de la clínica continues fent el ruc, et liquidaré. Amb el poc que peses, no em costarà gaire. I després, com que ja no serem amigues...». M’incorporo amb esforços cap a la càmera i assenyalo la cambra de l’Elexa. «Em colaré a la teva nau i t’esborraré els mp15. Promet-me que no faràs l’idiota».

Com a L’idiota , també contemplo amb sorpresa els joves moderns i estranys. La raresa m’atreu. Als bancs, hi ha uns quants semiandroides dins les seves càpsules textant compulsivament. Escuren els últims minuts. No són idiotes. Els neuròlegs no podem ni pensar-les, aquestes paraules. Són la nova remesa: uns tarats virtuals, especials, que apartem dels que, ras i curt, ho estan del tot. La comunitat psiquiàtrica és reticent a tractar-los com a dements. Són com nosaltres; només que més paranoics. La nostra feina és apariar-ne les parts espatllades com si fossin ciborgs i reintegrar-los a les metròpolis.

Al seu davant hi ha muntanyes, cérvols i paratges escarpats. Ells, capcots, no s’han adonat ni de la cascada que hi ha a tocar. I això que, amb el desgel, fa soroll. Tindran temps de sobres per atipar-se de paisatge. En pujar per la carretera, de l’únic que estaven pendents era de la pèrdua progressiva de cobertura. No s’han fixat en els pobles pintorescos ni en les valls esplendoroses. En arribar, cap ni un no ha vist els cavalls salvatges que corren pel prat Llorens. Quan a algú el porten a degollar, no està per a alegries.

@MyrskySi ja m’avorreixo al cotxe, imagineu-vos com m’avorriré a la muntanya.

Per la serra de la dreta, el Carles baixa xiulant, imitant el cant d’un pinsà, content d’haver escalat una altra paret dels Tammarians. Quan veu arribar els nous pacients, armats amb ginys, arrufa el nas. En aquell moment, sona un timbre discotequer. Més enllà, se sent una música de moda. Arribar aquí dalt amb mescles de màkina és una aberració. El Carles exclama: