Maria-Mercè Marçal - Contra la inèrcia

Una mica més tard, a la romaría de San Domingos de Bonaval, Margarita Ledo Andión (Castro de Rei, 1951), que va ser dirigent de la UPG i era llavors directora d’ A Nosa Terra , li proposa a Marçal (Ivars d’Urgell, 1952) col·laborar en la secció «Estat». Són dues dones amb experiència en els òrgans de partits per l’alliberament, amb una idea formada sobre el feminisme i alè literari. Marçal accepta i, de diada —de Galícia— a diada —de Catalunya—, el primer text que dicta és la crònica de l’Onze de Setembre, marcat també per la divisió davant dels estatuts, «molles caigudes de la Puerta del Sol». Així els anomenava Telesforo Monzón el 25 de juliol. La secció «Estat» resseguia des del primer número, l’activitat del nacionalisme a Euskadi i els Països Catalans, però el 1979 s’hi produeix un canvi: passa de les col·laboracions de to periodístic per entendre l’actualitat política catalana de dreta a esquerra, a les cròniques posicionades de Marçal, fetes des de l’independentisme, i fins i tot com a candidata a les eleccions al Parlament de Catalunya. La seva incessant activitat situa Marçal en un lloc molt interessant per fer crònica de la campanya electoral, del joc d’escacs que durà cap a la primera legislatura del Parlament en democràcia. Com a independentista de l’alliberament valora les estratègies dels sectors autonomistes i les friccions entre les organitzacions d’esquerres, configurant una constel·lació canviant de partits i coalicions. També la creació de Nacionalistes d’Esquerra, amb la seva Assemblea de Dones, i l’obertura de l’independentisme cap als moviments socials.

A «Països Catalans» escriuen també el periodista Emilio Prado —signava Emilio Veiga —, el director de Lluita , Xavier Romeu, que entra per proposta de la Maria-Mercè, i, de tant en tant, apareixen comunicats i declaracions de diversos sectors de l’independentisme sobre les eleccions, les diades o els presos independentistes catalans detinguts, com ara un article d’Eva Serra sobre l’anomenat cas Batista i Roca. Afonso Eiré, Pucheiro , director molts anys d’ A Nosa Terra , suggereix que la secció Catalunya servia per informar a Galícia de l’actualitat als Països Catalans però també per participar per via indirecta en el debat nacionalista a Catalunya. Com argumento en el meu capítol al quadern de les VII Jornades Marçalianes que publica la Fundació Maria-Mercè Marçal (en premsa), la sospita d’Eiré és certa. A Barcelona es rebia el setmanari per subscripció, intercanvi —aquest és el cas d’Eva i Blanca Serra— o es comprava a quioscos i llibreries barcelonines, com la desapareguda Sargadelos, al carrer Mallorca.

La darrera crònica de la Maria-Mercè, del 7 de novembre de 1980, just abans del naixement de la seva filla, se centra en les tensions entre Adolfo Suárez i Jordi Pujol. Després encaminarà el seu activisme cap al feminisme independent, la defensa de la llengua, el pacifisme o la creació d’organitzacions feministes, com ara el Comitè d’Escriptores del PEN Club català. Totes aquestes passions apareixen en aquests escrits polítics de 1979 i 1980.

Malgrat que en la xeira galega Marçal s’ocupa sobretot de la política de partits o el confrontament electoral i pot semblar allunyada, doncs, del seu activisme feminista, una lectura atenta, com ara la de Lluïsa Julià a les VII Jornades Marçalianes, permet comprovar que les cròniques gallegues completen i refermen els textos sobre política feminista de l’autora a Lluita en un període clau per als nacionalismes, els feminismes i la trajectòria ideològica de l’autora. I encara més. A A Nosa Terra s’esmenten debats que es desenvolupen als seus articles a Lluita , com ara la doble militància feminista, l’avortament —encara una prioritat feminista pel persistent totalitarisme gestacional— o l’emergència del moviment organitzat gai i lèsbic.

Aquesta coherència no amaga, però, la diferència en el to i la temàtica. Que potser les cròniques gallegues, centrades en l’actualitat política, responen a la lògica del «paraigua totalitzador» de la nació? O només es deu a un condicionant formal, que tenia a veure amb els continguts que s’esperaven de la secció «Estat» del setmanari? Justament en aquest període Marçal és ben conscient de la doble, o més ben dit, la triple militància feminista que prioritza com a assumpte «de tots» l’agenda pàtria envers la democràcia i l’alliberament nacional i posterga les reivindicacions «de part», en aquest cas les dones, relegades a la simple condició de minoria. Algunes de les reivindicacions feministes s’anaven recollint en el nou marc legal, ja que eren una prova de modernitat imprescindible per a la democràcia postfranquista, com ara l’abolició de l’adulteri, la consecució de drets civils per a les dones, el divorci... L’avortament, sempre el dret més fràgil, arribaria més tard, i en aquests textos tenim la crònica d’un moment fonamental en la seva legalització: la campanya arran del judici de «les onze de Bilbao».

Marçal, doncs, obre escletxes feministes en la crònica política amb mencions puntuals a l’activisme feminista i d’altres moviments socials, però també, subratllo, amb la força de l’autoria: ella, com a dona, era «autora» d’opinió en una secció en la qual només s’esperava el punt de vista masculí. I, reforçant el poder del cos com a lloc d’afirmació, una de les seves col·laboracions portava foto seva. Cap altre col·laborador de qualsevol secció del setmanari en va tenir en aquella època! Marçal, fins i tot, va entrar al consell de redacció d’ A Nosa Terra . És clar que A Nosa Terra , el principal mitjà informatiu nacionalista gallec, era un setmanari singular. Tenia com a directora Margarita Ledo, periodista, escriptora i cineasta, mediadora entre Galícia i Catalunya en els àmbits polític i cultural, amb un perfil públic i polític contundent. Dirigent de la UPG exiliada a Portugal poc després de la Revolução dos Cravos , més tard farà el disseny de la revista de referència del feminisme independent (FIGA), Festa da Palabra Silenciada , però també col·laborarà a Andaina , la revista del nacionalisme feminista.

Per tal de fer un retrat integral del posicionament polític de Maria-Mercè Marçal, en aquesta edició dels seus escrits polítics s’aplega i es posa en diàleg la xeira galega amb set articles a Lluita del 1979 i 1980, i es completa amb altres textos que permeten entendre més bé el perfil polític i activista en un període en què la política catalana viu un gir fonamental. L’objectiu d’aquest volum, Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980) , és deixar que Marçal parli des dels seus textos per tal de no caure en un retrat polític esbiaixat. I potser, a més a més, aquest llibre ofereix arguments per a un debat no resolt. En un moment transicional com l’actual, en què els partits i organitzacions que lluiten pels alliberaments —per dir-ho amb Marçal— defugen la lògica del paraigua totalitzador i alhora encaren l’embat de la reacció misògina i homòfoba, com han canviat els dilemes que afronten els feminismes, dits en plural? ¿Com ha permeat el feminisme radical l’espectre polític independentista i nacionalista? ¿Quina posició cal ocupar per fer avançar l’agenda dels feminismes i el moviment LGTBQ+: dins dels partits o en organitzacions independents?

Els textos polítics de Marçal de 1979 i 1980, permeten albirar una feminista killjoy . Una embrutasopars per a l’independentisme, per causa d’un feminisme que començava a anar més enllà de la igualtat, i alhora per al feminisme pel seu independentisme. «Una lluita constant contra la inèrcia».