Maria-Mercè Marçal - Contra la inèrcia

Copsareu el pes del pas del temps. I com semblaria que algunes coses resten seculars. Dones perseguides per exercir el dret al propi cos, manifestacions per la qualitat d’una escola pública precària, crisis socials esbotzant barris i perifèries, atacs a la unitat de la llengua, compromisos ecologistes davant les destrosses —ni fum ni fam ni fems— del territori, continuïtats franquistes sense interrupció, vella política camuflada com a nova i divisions en el si de l’esquerra catalana. Tan lluny i tan a prop. Perplexitat sense ingenuïtat, quatre dècades després.

Més encara. Un dels objectius centrals del franquisme va ser el de destruir la nostra memòria com a poble. Llegit avui, impacta i compacta. Mot a mot, dempeus contra la inèrcia, retrobem la mateixa voluntat marçaliana inscrita en cada poema: voluntat d’anar al fons de les coses i fins al fons del pou de la tragicomèdia, esbocinant la lògica de tota rapinya i qualsevol dominació i fugint dels debats llampec, viscerals o superficials, tan consubstancials a la política mascle alfa que controla el tinglado i ens controla a nosaltres. Tot alhora, mirall del temps que passa i que no passa endebades, és sobrer recordar allò més obvi: podent escollir va triar, socialment i políticament, l’opció més arriscada, el camí més tancat, la militància menys còmoda. La que ho qüestionava tot en els paràmetres emancipadors i transformadors de l’esquerra d’alliberament nacional, nascuda en el tèrbol atzur del 1968 de les llavors del que la urpada del 1939 no es va endur i que aleshores era incipient encara, renaixent altre cop de les cendres, la runa i els dubtes, que és des d’on sempre reconstruïm.

Pàtria, patriarca, patriarcat, la Marçal va escollir la complexa simultaneïtat de les lluites —el trinomi feminisme, independència i socialisme— i el necessari burxar en les contradiccions entre elles, tan sovint tan poc harmòniques. Sempre la mateixa perspectiva alliberadora —contra els sostremorts de tot poder— ja fos en la qüestió social, en la qüestió nacional o en la perspectiva de gènere. Crítica amb l’esquerra quan s’autoesguerra, punxó hiperrealista als punts foscos de la tradició marxista i premonitori avís de la incapacitat del moment —hem avançat?— per copsar la interrelació directa entre capitalisme i patriarcat. L’enemic, diguem-ho com ho diu ella, no només és fora: és dins i sobretot és a dins de nosaltres mateixos. Escrit el 1979 i fa quaranta anys, podria ser avui una piulada a Twitter: «Mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que sí que va assumint en la teoria». Mot a mot, va surant la revolució sense model que és el feminisme, per dir-ho en les justes paraules de l’estimada Fina Birulés: una llibertat que s’ha d’anar construint enmig de la polseguera i assumint-ne tots els costos. No són pocs. Una evidència, una experiència, revisitada: que el procés de canvi no està exempt de trauma, que carreguem totes les contradiccions que ens travessen i que el cos és un camp de batalla. El risc de la dolorosa transformació cap a la llibertat. O bé l’anul·lació, la marginació, la mort en vida.

Sotraga —roman— el dubte sobre la metamorfosi gattopardiana, els girs de 360 graus i les façanes que muten sense mutar cap fonament ni estructura. El parany era aquest? Sempre és el mateix? És a dir, com canvien els embolcalls —o els aparadors de les vanitats on ens empresonen— i com les relacions —les de poder i les interpersonals— muden de pell però no d’esquelet. Com els valors sexuats i els rols de gènere imposats prenen noves fesomies que aixequen altres murs, reixes distintes i dualitats permanents, i com la violència masclista, manada a manada , omple cada dia cada telenotícies, cotitza a l’alça en la devastació antropològica de les xarxes socials i banalitza cada humiliació sexista.

Com arrenca un compromís de per vida? 1 Un dia sura el dubte i comença a eixamplar-se. Tots tenim un jorn que és punt d’inflexió quan a les entrelínies de la foscor s’escola, imprevist i inesperat, un llumí. Contra aquella por atàvica de la llibertat en què les adoctrinaven, un dia un professor de Segòvia desobeeix la dictadura i els obre a l’institut la clau que obre tots els panys: la biblioteca perduda, prohibida i, com la llengua, abolida. Les rescata totes dues, llengua i biblioteca, per descobrir que no som d’eixe món, per aprendre a llegir-se «les unes a les altres» i comprendre que alguna cosa relliga tots els pilars del règim: la indissoluble unidad de la patria , la inqüestionabilitat papal del patriarcat i la infranquejable dominació del mercat en temps de crisi capitalista. Independentista, feminista, socialista. Tres voltes rebel i d’allà, directament, a la cultura de la clandestinitat. One more time , Maria-Mercè Marçal.

Escrits de ranvespre, paraules recuperades i silencis esbotzats. I tornen les bruixes que mai no van poder cremar. Hereves de dones escarnides. Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostres el carrer i la nit. Consciència serena i severa de no ser les úniques ni les primeres. Rellegir-ho avui, ara i aquí, collapsa. El juny passat el macabre comptador escopia la xifra de mil feminicidis a l’Estat des del 2003. Mil dones mortes. Assassinades. Però abans del recompte oficial, quantes van ser les bruixes de tantes fogueres? Res no canviarà mai si abans no canviem nosaltres també. El moll de l’os del feminisme, allò que ens ha sabut transmetre, allò que provem d’aprendre: pràctica quotidiana contra la bilis de la violència i l’ hybris de la dominació, alternativa diària de la transformació personal i l’emancipació social, ja indestriables. «El punt de les dones», escrit el 1991, com a clau de volta, programa i principi: Si no volem que la revolució ens neixi morta.

Contra tots els reialmes del patriarcat —val a dir, contra tota imposició i cada desigualtat—, topareu amb paraules compartides a «Dona i nació», enfocades a les II Jornades Catalanes de la Dona (1982). Com si fos avui quan no ens serveixen les avaries que ens venen com a solució; «perquè pensem que no ens serveix tampoc el concepte de política i de nacionalisme». Ni cap dimensió que reprodueixi, maquilli o amagui el darrer privilegi. Unitat familiar, unitat de la pàtria, unitat de mercat: «En primer lloc cal establir que de la mateixa forma que feminisme no és un masclisme a la inversa, el nacionalisme d’una nació oprimida no pot ésser considerat i identificat al mateix nivell que un nacionalisme opressiu d’Estat». Sense obviar riscos, avís remot per a navegants contra les males còpies de funestos originals, perquè, si no, «aquest nacionalisme perpetuaria en la nació els mateixos esquemes que la nació opressora». «Per canviar-ho tot», es podia llegir al carrer, fertilitat marçaliana, la vigília del primer dia d’octubre.

Opció antiga també —i, per tant, sòlida i arrelada— per un independentisme conseqüent. Com si fos avui també, maldestrament: «Per uns altres eixos de treball i de mobilització i per unes altres formes d’acció, més que per les reduïdes actuacions parlamentàries que l’Estatut sucursalista pugui permetre. L’independentisme no es pot perdre en estèrils triomfalismes parlamentaris quan la política real dels nostres opressors ja té el seu lloc fora d’aquests organismes». De nou, el vell torna nou contra cada desigualtat: o ens en sortim més lliures o ens engabiarem més esclaus. Com escrit ahir nit de nou: «Amb la nostra derrota col·lectiva a l’esquena, avancem a poc a poc però sense aturall. Tirar a terra la muralla».

Mots directes, al gra i sense giragonses que també basteixen, rememoren i projecten una crònica sentimental i enxarxada dels Països Catalans que giraven els setanta i entraven als vuitanta. Falta de places de mestres, sí —i una morterada per a la privada concertada—; mobilitzacions pel dret a l’avortament —empresonaments inclosos— i el dret al divorci; un Estatut ribotat entre Sau i la Moncloa —passat present—; el dinamisme de base dels Consells de Cultura Popular Catalana; la cantarella Tarradellas; trens d’urani que encara surten avui des de Vandellòs; els intents lerrouxistes roïns de sempre; grups feixistes al 9-O de València agredint autoritats i cremant eufòricament ninots de Pujol trenta-cinc anys abans que esclatés la deixa andorrana. I fins i tot un rector, universitari irònic, afirmant: «Hem de felicitar les autoritats per la protecció policial que hem tingut, i que ha resultat inútil». Ahir o avui? La UCD contra la unitat de la llengua i encara la Reial Acadèmia sortint a defensar-la. La transició en l’espiral de la tesi del fatal mal menor, punt de partida per a una denúncia inequívoca dels «límits de la tan pregonada democràcia espanyola», quan la llei mordassa —setge i cotilla— existeix des d’aleshores.