Maria-Mercè Marçal - Contra la inèrcia

Llistes electorals on va concórrer Maria-Mercè Marçal, del PSAN i de NE.

Sí, cada generació té la seva desil·lusió. El propi desencís. Tantes mudes, diria la Mireia Calafell. «Però, guaita, ¿t’adones que ens cus el mateix vesc i el vell teatre ens lliga amb teranyines malaltes? L’aplaudiment dels déus ens marca la desfeta». Mai deixar un partit significa deixar la política. Mai. A penes saber que un estri s’ha rovellat, esgotat o espatllat i que cal cercar-ne d’altres. La literatura, escriu l’amic i aliat Jordi de Miguel, fou la continuïtat de la política per altres mitjans i la saba de Renée Vivien va irrompre com esperó vital fins a l’illa de Lesbos. La seva companya de lluites i fatigues Tona Gusi 2 xiuxiueja i parla per totes dues: «Quan has viscut una experiència així, tot et sembla poca cosa […], estar en política i fer transformació social i moviment social sí, però ser-hi per un càrrec no. Hauríem volgut continuar tal com érem. No necessitàvem res més». A la retina de la memòria quedaran les assemblees, els grups de dones, les renovacions pedagògiques, l’ecologisme, l’antimilitarisme o el batibull dels moviments populars de quan tot semblava possible, urgent i necessari.

Acabo, ara sí. No hi ha llibre confegit amb cura que no requereixi agraïments. A l’Helena González, per aquest esforç impagable de recuperar el que donàvem per perdut i que hem tornat a guanyar; a en Pere Comellas —el traductor, l’escriptor més lleial i el meu insubmís empresonat de referència—, i a l’equip de Comanegra, avui tocats de coma lila, per posar-nos a l’abast «la possibilitat de dialogar amb aquesta creadora punyent» 3 . A l’Helena també, per facilitar-me el primer recull d’articles per poder intervenir a les jornades biennals marçalianes de l’hivern del 2018 a Lleida. Me’ls va fer arribar, com una descoberta, com un tresor perdut, i guardo amb cura els apunts presos d’on han acabat sortint aquestes paraules: «la no renúncia contra la llei del silenci», «doncs sí, és ella», «lucidesa sense excuses en temps difícils», «crònica intravenosa», «saber-se explicar», «mirada lila per qüestionar tot poder», «cultura antídot», «barricada memòria», «aprendre a dir no», «feminització/humanització de les militàncies sociopolítiques», «la paraula com a territori alliberat». I només em quedava, a penes, un dubte tècnic i tecnològic de com enviava els articles abans de la revolució digital que ens engabia i incomunica avui: per fax, per correu, dictats per telèfon? En Pere Comellas, teoria general del record i insubmissió contra tot oblit, ens ho resol a la seva nota.

Vulnerabilitats insurrectes en la terra de mai, dilema final i pregunta oberta per cloure. Estem a l’altura del llegat? Resposta incerta, desigual i fractal; però si no ho estem, sempre podrem posar-nos-hi. Què fa el poder sempre? Repetir-se com l’all. Què hem de fer nosaltres? Repetir-nos també. Reiterar-nos. Insistir-hi. Perquè cada cop que ens repetim —en la solidaritat entre iguals, en el suport mutu recíproc, en l’ètica de la resistència, en el somni de les justes— interrompem breument la seva comptabilitat patriarcal, criminal i assassina.

Raó del cos, escola de rebel·lia entre l’atzur i l’atzar, algú va dir que les grans batalles es guanyen per tossuderia. Desglaç. Foc que no es consum, foc que no és consum. El de les bruixes, com diu una vella samarreta, d’ahir, avui i demà als Països Catalans. Des de les nits lliures, la barqueta de la Marçal no ha deixat mai de solcar totes les aigües de cada contradicció, contra les aigües glaçades del càlcul egoista. Al capdavall, és la barqueta en què hem crescut i en què creiem: la barqueta des d’on resistim encara. Per sort marçaliana, uns quants —menys dels que voldríem, moltes més dels que voldrien— ens en vam anar cap als marges i allà, perduts en la intempèrie i cercant l’altra història, la vam retrobar. Aquests plecs de la memòria resistent d’ahir ens ho recorden avui, solcant un demà on poder reteixir llibertats, caminar els dies i cuidar les vides. Tant com declinar ara i aquí, i poema a poema, l’altre futur marçalià —el que ens queda per fer— que ens espera.

Gràcies, MMM.

Gràcies sempre.

David Fernàndez, aprenent.

En algun indret dels Països Catalans,

en un ranvespre estrany

d’un juliol convuls

enfront d’un 2019 incert

__________________

1 Julià, Lluïsa: Maria-Mercè Marçal: una vida , Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2017.

2 De Miguel, Jordi; Maria-Merçè Marçal, la revolta permanent , Sentit Crític, 12 de novembre del 2017.

3 Ibarz, Mercè; Maria-Mercè Marçal en present continu , Barcelona Metròpolis, octubre del 2018.

HELENA GONZÁLEZ FERNÁNDEZ

Maria-Mercè Marçal, cronista política i en gallec? Com va arribar a publicar vint-i-sis cròniques al setmanari independentista A Nosa Terra entre 1979 i 1980? Què aporten aquests textos perduts a la comprensió de la trajectòria política i intel·lectual de Marçal, llavors col·laboradora habitual a Lluita , revista del PSAN? En quin sentit trastoca el relat de les relacions polítiques entre Catalunya i Galícia? Què documenta i per què eixampla el relat polític del postfranquisme? Des de quina posició ressegueix les tensions existents entre independentistes —part dels quals havien defensat la lluita armada en un marc global de descolonització dels pobles—, constitucionalistes del 1978 i autonomistes del 1979? En quins termes es va produir el debat sobre l’anomenada «doble militància» que van obrir les feministes independents? Encara espurneja aquest debat? La figura autoral que s’albira en els textos polítics de Marçal en la premsa independentista gallega i catalana es correspon a la feminist killjoy de Sara Ahmed? Anem a pams.

El 25 de juliol de 1979 Marçal participa, com a representant del PSAN, en el Día da Patria Galega . La diada reivindica la pàtria i no pas la nació per tal de refermar, des del pensament fort, el nacionalisme i l’independentisme envers la idea de nació del galleguisme. Aquell dia la catedral separa dues concepcions divergents de Galícia: per davant, des de la Praza do Obradoiro, s’accedeix a la catedral per a la litúrgia oficial, amb refermament monàrquic; per darrere, la Praza da Quintana s’omple per al míting polític de l’esquerra independentista. Hi ha encara dues manifestacions més convocades a Compostel·la.

El 1979 la Unión do Povo Galego (UPG), l’Asamblea Nacional-Popular Galega (AN-PG) i el Bloque Nacional-Popular Galego (BN-PG) organitzaven la diada no unitària de l’esquerra independentista. La UPG i el PSAN-p mantenien contactes des de 1974, un moment marcat per l’agonia del franquisme, ETA i aquella espurna de felicitat que va provocar la Revolução dos Cravos del 25 d’abril entre els partits d’esquerra. Una revolució que barrejava la pèrdua de les colònies portugueses, la victòria contra la dictadura militar, l’aliança entre exèrcit i ciutadania, la flor als fusells i la utopia de l’alliberament socialista i popular vinguda d’un Portugal precari.

La crònica fotogràfica que fa Xan Carballa aquell 25 de juliol brinda una imatge desconeguda fins ara: Maria-Mercè Marçal porta una pancarta a la manifestació prèvia al míting de la Praza da Quintana, al costat de representants del Frente Sandinista, l’OLP, Herri Batasuna (HB) i Herriko Alderdi Socialista Irautzalea, IPC o el bolivià MPLN. En el reportatge gràfic que Pablo Viz i Xurxo Fernández fan per A Nosa Terra (2/08/1979) al fons de la Praza da Quintana destaquen l’estelada i la pancarta del PSAN, que portava escrit «INDEPENDÈNCIA». I a l’escenari, Josep Guia, del PSAN, comparteix parlaments amb l’històric dirigent basc Telesforo Monzón, que en aquell moment milita a HB, i Bautista Álvarez per la UPG, entre d’altres.