Maria-Mercè Marçal - Contra la inèrcia

Contra tot mite fundacional, aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora. On el dilema neuràlgic no era què faria l’Estat sinó com resistiríem nosaltres i si llauraríem la pròpia renúncia —hi tornarem avui?—. Mirall del temps replicant realitats: «La unitat de les forces d’alliberament nacional de cara al Parlament es presenta en aquests moments tan necessària com problemàtica». I intentar-ho sempre: els cinc punts fundacionals de Nacionalistes d’Esquerra i l’intent d’introduir el 1984 —aquell any tan orwel·lià— un «tascó electoral» que encara trigaria tres dècades a irrompre al Parlament. Vint-i-vuit anys. És massa agosarat escriure-ho, però voldria creure que va ser així, amb tots els errors i defectes i algun encert improvisat. Perquè em sorprèn que, sense haver llegit aquests articles, la tardor de 2012 empràvem el mateix concepte —tascó, cavall de Troia, un peu del carrer allà dins— i els mateixos raonaments, prescripcions i alertes. Aquell cop el tasconet sí que va acabar entrant i es va fer el que es va poder. Després —abans fou la Rodoreda o la Bertrana— han tornat excepcions, garrots i presons i dones engarjolades —Dolors, Carme— i dones exiliades —Anna, Marta, Clara, Meritxell. Cau de llunes, bruixes de dol.

La Maria-Mercè narra la història com qui la resisteix en rigorós directe, de forma viscuda i militant. S’hi trobaran, en un país petit, una àmplia galeria de personatges i camaleons: Sànchez Carreté, Folchi o Barrera, per dir-ne tres. Un va passar de l’extrema esquerra a assessor fiscal de Pujol; l’altre acabà condemnat en la tupinada de Gran Tibidabo, quan l’oasi català ja feia fetor de femer, i després en el macrofrau del cas Hisenda; del tercer no es recorda tot i s’oblida massa que va ser un ferotge antiesquerranista de visceral anticomunisme enmig de la freda guerra cantonal. Reviuran els dies de com va ser la història no mistificada del primer Parlament recuperat a la dictadura. 1980: «Per una Generalitat sense aventures», reblava la UCD contra un hipotètic govern protocomunista, acompanyada de la campanya de Foment en què convidava el personal a allunyar-se de les «vel·leïtats marxistitzants». A propòsit del paper —mite i realitat— de les fundacions europees, recordo la confessió relativament recent de Manuel Milián Mestre recordant que ell duia alguna maleta de diners de Foment cap a ERC. Passeu i ho veureu, al costat d’una lúcida dissecció de la dispersió dels mapes hiperdividits de les esquerres —la confusionista, la consensual, la rupturista estatal, la d’alliberament nacional— quan la Marçal ja sospitava que ens podíem estar italianitzant políticament —entre el PSUC i CDC— al país on la marededeu és negra i el goril·la era blanc.

Ja ho veieu, no ens ho creurem i ens ho haurem de creure: el present va recarregat de passats i encara ens haurem de congregar a les places tants cops com calgui si volem eixir del trencaclosques sàdic i carronyaire d’un capitalisme voraç. 1979 o 2019? Passeu i vegeu, doncs, res de nou sota un cel de plom, la mateixa Marçal que escriu contra el sostre de vidre de les desigualtats de gènere, la doble jornada laboral irreconciliable i —pareu l’orella, obriu els ulls— «l’efecte tralla» d’aleshores reviscolat avui: és a dir, aquelles resistències masculines feréstegues, indisposades i hiperventilades; dissort de sometent masclista de cultura propietària; negant-se a renunciar als privilegis que avui protagonitzen els angry white men , atiats en la normalització de l’odi per tots els trumps i bolsonaros del món. Pèndol de la història, l’avui s’assembla massa a l’ahir. Pot avançar graó a graó, pot retrocedir a marxes forçades. I, com sempre, del que es tracta és de fer diferent el present per alterar el futur roí i mediocre que ja ens han dissenyat.

Testimoni privilegiat d’època i alertadora premonitòria de per on ens enxamparia el pujolisme —«nacionalisme patrimoni de la dreta»— confonent país i partit, cartera i bandera, el seu bisturí analític ho clava i els retrata. No —cou i dol—, no podem dir que la Marçal no ens havia avisat. Pocs van descodificar la transició tal com venia dissenyada des de la fàbrica de la dictadura: no, no era un sòl des d’on construir —un punt de partida— sinó un sostre —punt d’arribada— del qual pretenien —pretenen— que no puguem escapolir-nos. El preu el sabem ara, nascuts sota la democràcia lobotòmica de l’amnèsia i ara el més complicat de la transició és explicar-ho a la mainada. I allà, ella, resistint el pas de l’oca dels temporals de la història: en les excepcionalitats de l’època, neutralitat zero i de resignació, cap. Actitud, militància i compromís. Veritats balbucejades i introspeccions cap enfora, per recordar que els drets humans mai no passen de paper mullat i que una igualtat tan esbombada i gastada resta encara lluny de ser real. Sàvia en la lluita, invencible en cada derrota, ens deia: «Tot optimisme simplista és il·lusori». La memòria té a veure sempre amb el passat, memòria ferida i memòria cicatriu, però potser tant o més amb el present i, en conseqüència, amb el futur. Catalunya és encara un procés obert, quaranta anys després d’aquests escrits, contra la pulsió del forrellat que ens vol muts i a la gàbia.

Fa vint-i-cinc anys crec que eren unes poques mans les que feien un mural de la MMM a l’estrenada Facultat de Ciències Polítiques de la UAB. En fa menys, a la plaça de Santa Maria de Ripoll, que un grupet de dones s’hi anaven trobant cada 8 de Març per vindicar, vindicar-se i reinventar-se. No eren més de vint, acordió en mà, recitant i cantant «Cançó de fer camí». Era l’hivern del 2010. En perspectiva, en la barqueta precària de la llibertat fràgil, penso que si algú els hagués dit que només vuit anys després aquest país viuria la vaga general feminista més important del país, segur que no s’ho haurien cregut. La lluita val la pena i el més difícil és sempre tornar a començar, resistint la frustració i en unes contrades d’atrotinada dignitat on ho hem hagut de fer, gairebé sempre, això de tornar-ho a intentar altre cop. Concomitàncies ancestrals, fils liles i país d’insubmissions, aquella vaga general feminista del segle XXI es produïa en el centenari de les revoltes del carbó a Barcelona, protagonitzada per les dones obreres subalternes, precursores de la vaga de la Canadenca.

Apunt final. Itineraris i brúixoles, mapes i estris. Maria-Mercè Marçal va pujar un estiu del 1975 a la Universitat Catalana d’Estiu. Va enfilar amunt amb idees properes al PSUC i en va baixar decidida a entrar al PSAN. Amb vint-i-quatre anys i quan ja prenia part en el projecte editorial Llibres del Mall. Una entre tantes, a recer de les primeres Jornades Catalanes de la Dona del 1976, van aconseguir el 1978 que el partit , abans de deixar-lo enmig de l’enèsima escissió, creés el Front de Dones —«voldria evadir-me del món absurd, agressiu, on fan el joc els homes i on jo també he de fer el joc de dona que vol jugar a jocs masculins»—. Obrint pas, el 1979 impulsa la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Tot es complica, com la vida, i arriba també la Marçal candidata: a les legislatives al Congrés dels Diputats del 1979, com a cap de llista per la Lleida natal i en la candidatura del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), que encapçalava Xirinacs. Només un mes després, al Sant Boi del Baix Llobregat on exercia de mestra de català, serà la número 6 de la coalició PSAN-LCR a les primeres municipals. I un any després, temps de doloroses divisions i dualitats irresoltes en la mirada —curtes, immediatistes, simples; o fondes, llargues i amples—, anirà a la llista electoral per Lleida de Nacionalistes d’Esquerra (NE) a les primeres autonòmiques del 1980, malgrat que una part de l’independentisme de combat sostenia que anar a les eleccions sota el signe de Sau no pagava ni la pena ni el frau. L’apunt: els articles gallecs de la Marçal s’ubiquen enmig de tot aquest interval, de més implicació partidària i que s’esgota un orwel·lià 1984, desencantada amb la institucionalització del moviment, uns resultats més aviat magres i una dispersió desgavellada en sigles i retrets.