Joan Torró Soriano - Pluja a la mar

Aquest és, però, el principi de la nostra col.laboració i el germen d’un gran canvi en les relacions entre la metròpoli i les colònies ultramarines. Serà, doncs, aquest el tema pel qual ens trobem hui reunits. Cal elevar a nivell d’axioma la necessitat d’aquestes noves relacions i presentar-les al rei de manera que assumisca el projecte i hi done l’embranzida definitiva. Té la paraula Don Alessandro Malaspina.

Un hàlit de curiositat es va estendre per la penombrosa biblioteca, hi havia qui movia el cap per tal d’aconseguir una visió més bona, fins i tot les monges van allargar el coll per veure el mariner. Aquest, amb un posat seriós, vestit amb la casaca roja de mudar i un perruquí blanc a la moda, va avançar cap on es trobava Cabarrús, li va fer mitja reverència i en va brindar algunes més als assistents.

—Cavallers, la vida d’un mariner pot esdevindre tosca i avorrida fins al punt d’acabar parlant només de tempestes i penúries ocorregudes a la mar. És, però, l’hora de la necessitat i cal que els oficials de marineria siguen també uns avesats científics, si més no, usuaris de la ciència, espremedors de coneixement i espills de saviesa. No vull avorrir-los contant els serveis fets a la corona espanyola, només els diré que he recorregut diverses vegades les aigües que banyen totes les possessions espanyoles. He observat de primera mà els problemes amb què es troben els espanyols de colònies. No cal dir que la majoria d’ells són nascuts allà i només coneixen la mare pàtria de sentir-la referir, és a dir, quasi una quimera. També han sentit parlar de les colònies del nord que han trencat els vincles amb la metròpoli. Tot arribarà. Fins i tot hi ha hagut recentment alçaments indígenes sufocats de miracle. És per això, senyors... —Malaspina va observar al fons les dues monges arraconades i no va poder evitar dir— i senyores, que ara els exposaré els canvis que, al meu entendre, caldria introduir en les relacions entre metròpoli i colònies i, per descomptat, que les debatem, millorem i enllestim entre tots.

Voldria remarcar dos aspectes que entenc bàsics abans d’iniciar els temes de debat. En primer lloc trobaran vostés que els principis en què base la meua proposta estan allunyats de les grans idees liberals i il.lustrades perquè si les agafàrem fil per randa, esdevindrien utopies. Busque intervencions senzilles però efectives, la posada en pràctica de les quals siga possible a curt termini. D’altra banda, aquests canvis afectaran inevitablement la metròpoli, és més, una cosa va lligada amb l’altra.

La primera cosa que caldria canviar és la mentalitat espanyola de conqueridors. Els conqueridors primer destrueixen el país conquerit, després es destrueixen entre ells i acaben destruint el país d’on van eixir. Una única legislació per a la metròpoli i les colònies és impossible. Llocs tan diferents necessiten legislacions diferents. Això és ben evident, només cal fer un viatge per a adonar-se que una cosa són els espanyols de la península, una altra cosa els espanyols de colònies i una altra, la més diferent, els indígenes. I això, senyors, que obvie la gran barreja de persones que no són cap dels tres grups citats. Totes tres cultures i les no citades topen les unes amb les altres. Els indis no necessiten més que el que els dóna la terra generosa. Els europeus necessiten que els indis treballen per a poder viure com viurien els indis, és a dir, tranquilla ment. Qui els fa entendre la «bondat» de treballar? L’única cosa que uneix les possessions és l’explicació amable de la religió. Hem de deixar de banda la grandiloqüència d’un imperi impossible de controlar, és molt més sensat dirigir unes poques ciutats, territoris, explotacions estratègiques i sense que semble una usurpació. D’altra banda, la plata ja no és un negoci per a Espanya, tant és així que els diners que el rei en trau se’ls gasta mantenint el personal d’Amèrica. Pel que fa a la relació comercial és quasi una caricatura. Espanya no produeix totes les necessitats d’Amèrica, ni de bon tros; cal legalitzar les relacions entre les colònies i entre aquestes i altres països. La situació actual afavoreix el contraban i l’enriquiment d’altres potències que se’ns riuen davant del nas. Caldria, finalment, iniciar un control de les persones que decideixen anar-hi a viure. Ja els he dit com és la terra de generosa, ho és tant que es pot viure sense fer res, fi ns i tot, les tropes es veuen forçades a admetre gent que no mereixeria mai l’apel.latiu de militars ni d’espanyols, però la necessitat hi obliga. Aquests, senyors, serien a grans trets els temes a debatre.

Però...

Una remor sorda, però intensa es va escampar per tota la biblioteca. Els comentaris anaven de boca en boca sense cap director d’orquestra. El capità no havia acabat, ni de bon tros. El discurs havia estat una miqueta atropellat, potser per l’ànsia del mariner d’exposar totes les idees amb una condensació excessiva. Al capdavall, però, interessant per a tots els assistents. Aquelles paraules havien exercit en algun dels presents aquella sensació de sentir en veu alta allò que es pensava però que mai no s’havia acabat de concretar. Allò, més que una reunió, semblava un poal d’aigua on algú havia amollat un bon terròs de calç viva. El «però» de Malaspina es va ofegar entre les bambolles ardents de la calç, per això, aquesta vegada amb més energia, va insistir el capità:

—Tanmateix, senyors...

El soroll subsegüent a aquella crida, que demanava silenci amb el dit índex als llavis, semblava el que fan les brases quan els cau aigua damunt, només hi faltava el fum. Estava clar que el capità no havia acabat, així que quan va sentir que el silenci apagava les darreres veus, va reiniciar el discurs.

—Si un home té una heretat i no la coneix a fons, difícilment podrà traure’n el màxim i millor profit; així mateix és fonamental que passege per les seues possessions perquè tothom sàpia qui n’és l’amo.

El territori nacional europeu és minúscul si el comparem amb Amèrica. Fixen-se vostés que actualment encara estem alçant mapes de llocs de la península que tan necessaris ens són. Desconeixem la immensitat d’Amèrica i de les illes orientals. Anglaterra i França han enviat els seus científics arreu del món i ens estan dient com són les nostres possessions. Això Espanya no ho ha de permetre, cal prendre la iniciativa, cal que senyorege pels seus territoris.

Plantege, per això, i com a acció prèvia a tot canvi, una expedició científica i política al voltant del món, és a dir, al voltant de les nostres colònies. Cartografi a, hidrografi a, astronomia, zoologia, botànica, rutes, etc. És necessari fer un grandíssim viatge amb els millors científics d’Europa, els millors gravadors, els millors mariners... i fer el millor estudi que mai no s’haja fet i així mostrar-lo, orgullosos, als nostres veïns europeus.

Políticament, senyors, tinc un pressentiment. Ja els he dit que molts dels espanyols de colònies només coneixen la mare pàtria d’anomenada. Arribarà el moment en què voldran ser ells mateixos els qui conduïsquen els seus destins. Només han de mirar cap al nord. Traurem molt més profit mutu si posem ara les bases per a unes futures relacions que si ho hem de fer forçosament.

Un aplaudiment sec a dos dits va remorejar per tota la biblioteca, feia l’efecte que aplaudien fins i tot els llibres. Immediatament un munt de braços es van enlairar demanant àvidament el torn de paraula. La reunió començava a respondre les expectatives que havia promés. Un mossén va ser el primer que va intervindre, segons el qual caldria donar molta més importància al fet religiós. Tot i que estava en la línia expressada pel capità, pensava que s’havia de donar més importància al fet d’intentar unificar mitjançant la religió. Un home jove estava assegut en una cadira que es trobava vora una taula, en la qual hi havia dues llànties d’oli, que feien la claror suficient perquè hom poguera escriure, i una mà de fulls de paper. Així, el secretari, anava prenent nota de tot allò que s’anava dient. Hi va haver bells diàlegs i fortes opinions oposades respecte a la liberalització del comerç entre les colònies i altres potències estrangeres. En defi nitiva, van traure suc i punta a tot allò que se’ls posà al davant.